Arxiu de la categoria: 02b. Cor ovalat

Apunts en sang i or (usapista!) amb pinzellades d’altres colors

Fins la victòria, sempre!

Als estudiants de Talteloco i més

Que Pepitas de Calabaza es una editorial diferent, no és cap novetat  Si més no per qui en coneix el seu lema:

una editorial con menos proyección que un cinexin

i l’origen de tot plegat, la carabassa estrella de la més gran pel·lícula de tots els temps .

Potser per això, o potser per altres coses, l’editorial carabassera es pot permetre publicar llibres tan imprescindibles com el Citius, altius, fortius. El libro negro del deporte d’en Federico Corriente i en Jorge Montero.

El Citius no només fa miques la tan repetida sentència que no es pot barrejar política i esport, sinó que, a través dels origens i la història de l’esport, ens demostra com aquest és política en estat pur i com ha estat l’eina de control social més perfeccionada que els “nostres manaires” han trobat. 

No caure en la temptació de mostrar cap dels fets que s’hi mostren. Només afegiré que, després de llegir-lo, passaré olímpicament de qui, davant qualsevol mostra d’oposició o disidència en l’esport, em digui que no s’ha de barrejar esport i política.

L’USAP a Montjuïc 2012

Dissabte passat, la Unió Esportiva va tornara Barcelona. Hi va tornar amb un dels partits més atractius de la fase regular del Top14, el campionat de lliga francés. Hi va tornar amb un bon grapat de jugadors lesionats: I, hi va tornar, amb un equip en construcció. Davant de l’equip local, un rival de luxe: el totpoderós Stade Toulousien, vigent campió i en plena ratxa de joc i resultats, si exceptuem la derrota a Biarritz en la tercera jornada.

La cosa doncs anunciava debacle esportiva i, segons com, un misteri a la graderia: Hi hauria gent del sud, després d’una Diada multitudinària?

La Festa del Rugbi Català s’havia amagat mediàticament per sota d’una jornada històrica per Catalunya, l’11 de setembre de 2012.

El dinar de les Penyes del Sud – en hora nord-catalana- va comptar amb una cinquentena llarga d’incombustibles arribats majoritàriament de l’Empordà, de València i de Barcelona. Dinar correcte i ben regat per un vi negre de La Rioja, un cava Jaume Serra i un exquisit muscat de Ribesaltes, la poció màgica que els nord-catalans serven des de temps immemorials a les seves cases i ens lliuren cada cop que els visitem o ens visiten amb l’alegria dels germans.

El Funicular és una festa, les cues d’accés a l’Olímpic anuncien una bona entrada. Finalment, ratllem les 23000 cridaneres veus, les que aixequem el joc d’una USAP que fa un primer temps espectacular. Un primer temps espectacular, sublim, carregat de punts i que fa les delícies d’un Olímpic talismà del conjunt català.

La segona part és més disputada, però l’assaig inicial de la USAP permet als afeccionats, seguir gaudint d’una festa que, personalment, vam començar amb el record encès d’un osonenc que mostra al seu fill el barri que el va acollir dins la gegantina ciutat de Barcelona. Era l’any 1954 i d’aquella Barcelona
en queda el nom d’un bar, l’esglèsia de Santa Madrona i les memòries d’un Taller mecànic que descansa sota una casa nova.

Diari d’Edimburgh, tercer dia (i II)

Els darrers apunts del cap de setmana. El dia que va començar a les 7 del matí de dissabte i va acabar a les 8 del vespre de diumenge. Això sí, només està consignada la part escocesa de la cosa. Fou el dia de Murrayfield… enlluernador!

A la llitera del Backpackers, dos quarts d’onze de la nit
Estic fos, reventat, com si tot el món m’hagués caigut al damunt i no en pogués sortir. Volia anar a fer la penúltima amb música en viu, però he acabat voltant carrers, badallant i sense ganes de fer cap cervesa. En passar pel Bannerman’s però, un partir de rugbi lliga, el de tretze jugadors per banda, m’ha cridat l’atenció. He entrat, no he demanat la cervesa i m’adormia de peu. De cop però m’he trobat en una mena de cava. A l’escenari hi havia un guitarrista experimental. Un d’aquests paios tan virtuosos que ell mateix es perd en tecnicismes i, per mi, podria estar treballant en un circ. Això si… tothom l’aplaudia a cor que vols. Després, en deixar la sala de tortures auditives, he descobert el misteri. L’entrada costa cinc lliures – uns set euros -, però jo, coses dels continentals, he entrat per la porta de sortida de la cova de Satanàs.

Fora del local, faig la ronda per uns carrers farcits de forasters. Es nota que és divendres. Grups de 30 o més joves jolius i cridaners, parelletes i trios i alguna família també. Miro dins dels pubs i no hi cap ni una agulla d’aquelles que es perden en els pallers. Avui no és la meva nit, cal ser-ne conscient… abandonar la batalla. I així ho he fet. Ara doncs soc al llit, m’acompanya en Jerôme LaVoix i, entre els dos fullegem Murakami per mirar de treure la son que, darrere del cansament, s’ha amagat.

Backpackers cuisine. dos de vuit del matí
El rugbi em ve a buscar al llit. Especial de dotze pàgines a The Scotsman. Esmorzo un Vegetarian Sausage Roll comprat ahir en un badulaque d’aquests que obren fins tard, i un cafè soluble que, per ser de polvo, està força bo.

Nit perfecte. Habitació amb poques borratxeres. Només dos francesos que trenquen la nit a les 3, però bé, així és la vida del alegre viatger.

Murrayfield. un quart de cinc
Ja soc dins del somni. Tothom és petant la xerrada, fent la cervesa o comprant la darrera peça de roba de l’equip del card. Jo però ja soc al meu lloc i observo amb deteniment l’escalfament dels jugadors.

Aquest matí he fet la Royal Mile amb les primeres llums de l’albada. En acabar-la, he seguit caminant encara un parell llarg de quilòmetres fins a l’hotel on s’allotja el gruix – cinc components – de la Penya Avant. Com no podia ser d’altra manera, en arribar me’ls he trobat esmorzant.

En sortir de l’hotel, Murrayfield ens espera i, poc després de les nou, ja tenim la clau per a viure l’espectacle que hores d’ara m’envolta i em fa xalar. I jo, quan gaudeixo, només sé demostrar-ho escrivint, explicant el plaer al lletraferit que prengui el relleu de les meves notes.

– Sorry, guy!

Qui em distreu és un escocès amb samarra oficial i kilt, la faldilla d’aquestes terres. Ell, amb la seva parella, seran els companys de cadira en aquest Temple del rugbi escocès.

I, de cop, tot ressona. El camp ja presenta una entrada digne. I les bugpipes toquen rock’n’roll amb baix i guitarra, bateria i teclat. Son els Red Hot Chilli Pipers, uns gegants per animar. Quatre temes – tradicionals escocesos i algun clàssic del rock. I, en acomiadar-se ja anuncien les alineacions. Surt Anglaterra… Música, canons de foc, més música, la gent s’aixeca i… Escòcia trepitja la gespa de la seva catedral. Ara és l’hora que Sa Majestat la Princesa Margarita surti al camp a beneïr: Un per un, començant pels anglesos saluda als jugadors dels dos equips. Sa Majestat marxa. Es fa el silenci. Les llums il•luminen la banda anglesa. Sona l’himne de la Rosa i…

Aeroport d’Edimburg. un quart de dues de la nit
Ressona encara dins del meu cap la Flor d’Escòcia. Avui ha estat un dia intens, un jorn de glòria, una jornada que es resumeix en una sola fotografia. El moment que la meva pelvis fa girar el torniquet del cel.

Després d’un dia de pluja… de gats i gossos com en diuen per aquí dalt, Murrayfield ens ha acollit amb un somriure, amb la franca rialla d’un cel lluminós com si la transcendència d’aquest matx pogués dominar tot el món.

Avui, a Murray, he après que dos pobles poden servar llurs respectives identitats sense menysprear la de l’altre. Anglesos i escocesos comparteixen Corona, però es reconèixen com a nacions i es tracten en igualtat. En començar el partit, m’ha sorprès d’aital manera sentir el cant de l’himne anglès – sense xiulets dels escocesos com si fóssim a Tuickenham– que no he pogut seguir narrant els fets.

I és que, la identitat és pròpia i no s’imposa per la força, sinó pel sentiment més ancestral. Per això, després de la sorpresa, ha vingut el plaer de sentir un cant que s’elevaba per damunt de tot plegat. Primer, les gaites i els tambors de la banda escocesa. Seguidament, han començat el cant i després a capella, Murrayfield era un clam. ¿Podré oblidar mai la Flor d’Escòcia, la fràgil poncella d’un jorn hivernal?

Durant el partit, xiulets, batalla d’aficions en crits i cants. Dins del camp, els gentil-homes de la Rosa confrontats amb els rudes pastors escocesos. Trets d’identitat de dos pobles que, sabent-se originals, es respecten i es reconeixen i això els fa gegants.

Potser per això, crec que la independència d’Escòcia és l’abast de llurs capacitats. I és que la sobirania ja la tenen i no l’han de manllevar.

Sobte veure les aficions barrejades, copsa tafanejar la conversa que el meu vei escocés manté amb un afeccionat anglès cada cop que la jugada és pol•lèmica: Respecte i bon humor son els trets de la conversa.

En sortir del camp, una senyera mallorquina, una ikurriña i uns madrilenys que van parlant de les obres de la M30. Dedueixo que, més enllà de les aficions locals, el grup més nombrós de públic és de la Península Celtibera… Potser ens hi sentim reflectits? Per les edats dels que jo he vist, una cosa és ben segura: Som hereus de TVE2 i dels 6nacions que allà oferien ara ja fa uns quants anyets.

En deixar la immensa riuada, que ha omplert l’estadi, baixem a Grossmarket i acabem mirant-nos un trosset del nostre Barça tot sopant a la intempèrie d’un local per a estudiants. El Three Sisters és el palau de la quitxalla, dels Erasmus hormonats. I nosaltres, en la nostra taula, no hi acabem d’encaixar. El fred ens fa fora, visitem The Tron i m’acabo reconciliant amb el Whiski bar&restaurant, tot prenent la beguda nacional de les Highlands, el darrer tast d’una terra que m’ha deixat ben encisat.

Aeroport d’Edimburgh. dos de cinc de la matinada
Tot un luxe inesperat. Una comodíssima gandula amb endoll al costat per carregar el tablet i mirar de descansar després d’una nit de vigília a l’aeroport de la capital. I és que jo ja pensava que, aquesta ciutat no em podia oferir res més, però… vet-la aquí: una gandula molt xula i endolls de gratis pels enrampats. És de nit, però, d’aquí estant, hom gaudeix de les darreres vistes sobre unes instal·lacions riques i plenes i carregades de modernitats.

De 10 lliures n’he fet 9 euros i m’han donat uns penics que he invertit en la darrera piulada escocesa, feta amb nocturnitat i traïdoria. Dit això, ara si que dono per clausurat el diari d’Edimburg: una crònica literària, esportiva i costumbrista d’un pas fugaç per la terra dels clans.

Diari d’Edimburg. Tercera jornada

Apuro les darreres lliures del viatge en una connexio patillera d’aeroport. Es tard. massa tard. Estic cansat, massa cansat. I escric sense apunts, sense notes, sense accents, sense els apunts que guardo al Tablet per una millor ocasio. Malgrat tot, faig el que se: escriure.

Aquest mati, he sortit del Backpackers… queden 13 minuts de connexio… despres d’esmorzar i de llegir quatre ratlles sobre el partit… el partit… quin partit! Emocions que encara perduren despres d’un vespre a Murrayfield. Es igual que hagi guanyat Anglaterra. Ser a Murrayfield son records de partits en colors pansits. Escoltar els himnes, cantats a ple pulmo per les dues aficions, una llico ben apresa i que resta dins del meu cor. I sentir com fan broma els aficionats d’ambdues bandes, com fan el pallasso, com fan junts la cervesa, una altra aprenantatge que em queda guardat al record.

El dia d’avui ha estat d’aquells que un viu en companyia, que no l’importa el que faci, que nom’es de viure’l ja n’hi ha prou. Hem tornat al castell, hem fet un pessic de Royal Mile, hem entrat a la catedral, mentres una dona feia missa, hem dinat en un italia del Grossmarket i ens hem fet un fart de caminar sota la pluja. Si… Per fi, ha plogut a Edimburg. I la pluja, que ens ha deixat en comensar (no te la c trencada tampoc) el partit, presagiava ja la derrota escocesa davant l-armada anglesa que tampoc ha jugat massa millor.

Gran jornada, humida, fresca, amb els cims nevats al fons. Meravellosa jornada que ha acabat, primer entre quitxalla i despres fent les paus amb el Whiski, aquell antre que em va fer recular la primera nit escocesa. I es que, dos dits de bon whisky, i un nou duet amb millor viu, fan maravelles en les terres de la reina Maria. I, com ella, et fan perdre el cap tambe.

L’aeroport, en aquestes hores, esta tranquil. Fins dema, no hi ha vols. De fet, el primer es el meu: KLM to Amsterdam. I, be, deixo el Cau aquesta vegada, que vull fer un cop d’ull al correu.

I… Viva Escocia, man que pierda!