Arxiu de la categoria: 02a. Excursions i senders

Quatre apunts sobre caminades, excursionisme i senderisme.

El tur del Canigó

Ja han passat uns quants dies, però encara falta per pair bona part d’aquesta aventura que es va iniciar, com aquell qui diu, a l’hort de Can Pepitu.

Una aventura en família, una aventura de lloguer, una aventura de tres joiosos dies cavalcant bèsties increíbles per les sinuoses carreteres que volten el massís del Canigó.

Foto1_Caravanes

L’aventura comença a Taradell… o potser a Gurb?

Sin prisas pero sin pausas, s’enfila C17 amunt fins a perdre el seu nom, virar a Camprodon i dinar en el bell aparcament d’autocaravanes que hi ha a ponent d’aquesta cruïlla de vells somnis. Vistes increibles, instants vitals perdurables, mores a la vora, taules per fer un mos i un avi desfermat que, ajassat a terra, gaudeix i és subjecte del plaer dels més menuts de la casa.

Foto2_AviNets

Al volant dels tres engendres, els tres fills d’en Melció i la Maria, rica herència d’un passat de Critoen 8 i Ebro customitzat solcant les europes del passat.

A mitja tarda alcem el vol i, carretera amunt fins a Coll d’Ares, ens acabem trobant un Prats en vigiles de festa, de la festa de la fidelitat entre catalans, entre els que fugien de l’Espanya morta i els que els rebien en una França apunt de morir. Una escapada!

Foto3_APrats

Una fugida que ens fa jugar a fet i l’amagada com uns Romeu i Julieta fugint de Capuletos i Montescos per  trobar la conjunta llibertat dels amants adolescents i de romanticisme sobrepujat.

I que bona és la llegendaria tertulia a la fresca del Costabona! I que bella que és la nit dins la closca d’aquests vaixells de terra endins!

Al matí, carretera i manta a lloms d’aquests gegants virem per sinuoses vies que juguen a saltar el Tec d’aigües joves i rialleres  Els pobles se succeeixen i ens anotem una propera visita a Amelie, quan ja som a les envistes de la Penya Catalana i Taurina de Ceret, la capital de la tauromaquia catalana.

Mentre compren, descanso. El camí no és llarg, però no sóc acostumat a dominar una bestia d’aital dimensió. L’Eva dorm, l’Alex ja no i marxa amb el grup de compradors.

Sense adonar-nos-en voregem El Voló i Perpinyà i prenem una ruta que sorprèn per llur amplada i seguretat  I és que la remuntada del Tet és tot un luxe fins ben bé tocar Prada, porta d’entrada a la magia de les valls nòrdiques del Canigó i ses muntanyes veïnes.

Rià, bressol de Catalunya; Vilafranca, perla murallada entre el Tet i el Cady, i tota la força de Tues entre valls, porta del país de Carançà.

Ens desviem vers Vernet i travessem una població que sembla aïllada d’aquest món.

Vora els banys, a l’altra banda del pont, un parc d’autocaravanes esquifit i murri només ens serveix per buidar vàters i poc més  Acarat a ell, un bon lloc ens permet gaudir d’un bon dinar de tapes a l’andalusa i seques amb botifarra a la catalana.

Foto3_Dinar

L’ocasió s’ho val, car és un romiatge com cal.

A la vesprada, Vernet ens sorprèn en festes i la cosa s’amenitza amb un grupet de versions, el ritme de les quals ens permet gaudir d’un d’aquells moments d’extrema felicitat. L’Alex rialler mira son pare i sa mare ballant al cim més alt de Vernet. Aplaudeix i segueix moviments amb alegria d’ulls brillants i juganers. Després serà sa germana qui gaudirà dels pares mentre la padrina li explica contes entre cosins.

Foto4_Cosnets

Vernet és pau, Vernet és calma, Vernet és un cel farcit d’estels a redòs de les autocaravanes. Allà, entre parents, tanco els ulls per veure’m baixar a Marialles des del Pla Guillem i grimpar la xemeneia dels gendarmes que em porta a la creu.

Ja de dia les rodes baixen muntanya avall per aturar-se a Vilafranca. Vilafranca de Conflent podria definir-se com la Carcassona Xica. Els seus murs parlen d’un passat insegur i Fort Liberia, la fortificació que se la mira altiva, no para d’ampliar la llegenda d’aquest indret tan propi de fades, follets, bruixes i minairons.

Foto5_Vilafranca

Tornant al pàrquing d’autocaravanes ens saluda el xiulet del trenet groc que acaba d’arribar. És el pic del migdia i el sol il·lumina el pas per les gorgues de Carançà, l’ascens a Mont Lluís i el descens, ja més suau a la plana ceretana.

Fa pena deixar el viatge, fa pena acabar la nostra trashumància de cavalls enxovats en potents motors. Però després del dinar a Casa Toranzo de Puigcerdà només resta fer camí fins a Taradell i netejar uns vehicles prestats que, com el carruatge de la Blancaneus, té hora de tornada. L’hora íntima en què, tot acaronant el llom de la bèstia, xiuxiueges:

– Tornaré a buscar-te, bell amic. Tornaré a buscar-te per, segons el poeta:

allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

AllTeam

Viatge més enllà de la poesia

El Sant Jordi d’enguany em va llegar un imperdible per a xirucaires lletraferits com jo. Una herculea tasca, pròpia d’esbojerrats titans a la caça del rastre d’un semidéu, una obra que, des dels ulls d’aquest remenut ós, supera, i amb escreix, la genial bogeria de l’Stevenson, en Poe i el mateix Lovercraft, si puc esmentar-los sense que el món trontolli.

El seu escenari: biblioteques, museus, valls, muntanyes, llamps, aiguats i tempestes.

El seu temps: un segle llarg de rastres d’espardenya en llibretes velles i racons del Pirineu.

Des que l’he llegit, s’ha incrementat, i amb notable escreix, l’admiració pel verdegarià Bernat Gasull. Amb qui, des del desconeixement mutu, trepitjem carrers comuns.

image

Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto no és un llibre sobre literatura verdagueriana ni una crònica de l’ascensió del poeta al cim suara esmentat. Qui hi busqui només això, en sortirà escaldat i perdut en alguna fonda afrau del massís que ens va parir.

El Maleïda d’en Gasull és una aprofundida recerca sobre el Pirineu que, prenent forma literària, guanya en força i riquesa fins al punt de no deixar indiferent al lector que entra en el joc.

Ara, que un servidor, és lluny de la muntanya, el Maleïda esdevé una benedicció que m’omple d’imatges d’un Pirineu, de molts Pirineus que ha anat fent l’home amb llur traça.

Acabat el llibre, i amb la bronquitis cantant absoltes, em sento com el poeta a Comillas, i, en mirar els gratacels de Barcelona, veig els cims del Pirineu i sento Gentil i Flordeneu com hi passen: La Sagrada Família és l’Aneto, la Torre Agbar, la Pica, les de la Vila Olímpica, el Costabona i el Canigó!

I, endemig de tots ells, gegants i capgrossos ballant la dansa més bella de les que es fan i es desfan, aquella que, saltironant riu avall, baixa dels cims més preuats per qui subscriu aquestes ratlles.

Escrit a rengle seguit des d’una taula del bar dels Lluïsos de Gràcia,
12 de maig de 2016

Un Sant Jordi d’estar per casa

Les previsions d’aquest Sant Jordi no eren gens bones. Tot indicava que els llibres i les roses es mullarien, però falta penetrar encara més en els misteris del temps per a què no ens sorprengui tan sovint!

Dissabte assolellat a Gràcia. Només posar el peu al carrer, ja veiem que de gent no en falta.

Intuint que el centre de la ciutat és vetat per a circulari amb els cotxets, decidim prendrent-s’ho en calma i és així com topem amb l’eurodiputat de Lesseps sortint de casa seva en direcció a Rambla Catalunya.

Astúries és una festa de roses, algun llibre i originals complements. Els cotxets van avançant dificultosament entre la gent que hi circula.

Al Diamant, algú canta.
A la Virreina, llibres i roses.
Torrijos és tan orfe de distraccions que Morfeu atrapa als menuts.

Aprofitant l’avinentesa fem pernil i cerveses en una de les bodegues més rústiques de la Vila.

Menuts desperts, entrem a la plaça del Rellotge, la torre del qual es protegida per un cercle de taules farcides de llibres de tota mena i condició.

És aquí on la dona i la quitxalla es firen i Gràcia amb el Sàhara s’emporta els diners de la primera rosa de la jornada.

Dinem fora o a casa?

La pregunta s’autorespon amb locals plens de gom a gom i una carnisseria que ens proporciona sucosa vianda.

Armats de rosa i llibreArmats de rosa i llibre,
llurs espasa i escut,
avancen per la vida
los meus menuts

A la tarda, m’escapoleixo del parc infantil uns instants i la incursió a una llibreria del carrer Major em proporciona el darrer exemplar d’un llibre de muntanya literària que em permetrà resseguir de bell nou les passes de Gentil i Flordeneu sota el doble guiatge de cuixes expertes.

El jorn de Sant Jordi clourà, ara si, amb l’amenaça dels núvols, la son dels cavallers i l’inici del canigonenc viatge al cim de les maleïdes.

Impúdic tastet

El neguit aquell que et pren quan l’amor s’apropa és el que sento quan els ulls fiten els Pastuires i intueixen la Jaça de Morens.

És d’hora quan, trapelles criatures, em reveu nues del blanc mantell que us cobreix d’habitud. Enguany, voleu restar impressos en la retina de mons fills amb l’esplendor roquisser que us és pròpia. Voleu seduir-los, encisar-los, com vau fer amb mi ja fa un bon grapat d’anys.

Com un avi repapiejant, pervoco anècdotes i fets que no sé si algú escolta. No cal. És memòria automàtica de gaudis plens de paranys i aventures que no cal que escolti ningú.

Arribem a Vallter i sento els xiulets que feu en reconèixer aquella engruna que feia temps que no us visitava. Des de baix, us veig tants alts! Des de dalt, em veieu entre anorancs llampants i fòtils ressolants?

Vosaltres sou per mi, el què jo dec ser per l’encuriosida criatura que, amb quinze mesos, veu per primer cop la neu i, potser, les muntanyes.

Gràcies per no emboirar-vos.
Gràcies per somriure i deixar-me mostrar-vos a la mainada que, cops de sort, el destí m’ha donat.

Murris com sou, us pujareu els llençols l’endemà de la visita. Un llençol que haurà afectat també al bestiar del Molló Parc?

El Molló Parc és un zoològic que també em parla de temps passats.

Bèsties del Pirineu, i una cabra d’un xic més avall, em retornen per a mostrar-les a la quitxalla i la dona que fan del vital viatge, un trajecte especial.

Practicament tots els animals del Pirineu, i la cabra de més avall, tenen una anècdota viscuda quan, amb els cims, n’era maridat.

Anècdotes d’eremita, de rodamón embruixat per la bella natura, les gojes i els gegants ocults en els replecs més arcans.

I tot aquest resum d’uns temps, d’uns cims, ha estat possible fent nit a l’estació d’on va sortir la primera travessa que vaig fer de sagal.

image

Una sola nit sota el Taga. Una nit de fred i neu, i uns avis perduts, i una recerca en la que volia participar. Sagal innocent que, ja llavors, es creia el Rei de les Muntanyes.

L’estació d’Ogassa, avui Alberg, fou l’origen d’aquella travessa. I avui descobreixo que, com a molt tenia 10 anys!

Car aquesta Estació fou tancada el 17 d’octubre de 1980. I allò fou abans!

Records, memòries que tornen, instants reviscuts en companyia d’aquells que m’han fet espos i pare, feliç i responsable.

Lluís de Taradell

Viure ric

image

En la vida, si tens la sort de treballar dignament, pots accentuar el camí amb moments memorables.

Aquest cap de setmana ens ha tocat posar un sublim punt i seguit en la nostra vida en comú.

La quitxalla amb els avis i nosaltres a una horeta llarga de casa, encimbellats d’alt d’un turó i gaudint d’una de les habitaciones especiales de Paradores.

En arribar al palauet amagat dins de l’immens castell de Cardona, una cafetera i els estris per a fer la beguda sense embrutar-te les mans. Damunt d’una tauleta, una deliciosa plata de fruita neta i tallada i una ampolla, en fresc, de cava brut, bombolletes justes i un sabor fenomenal.

L’Habitació Cardona del Parador de Cardona és un espai on el món fa twmps que es va aturar. Parets immenses, finestrals amagats rere cortines estampades que fan joc amb el dosell d’un llit on cal tenir voluntat de trobar-se i no perdre’s entre els llençols.

La tarda és de whisky i rom a la cafeteria de la Minyona. Al plasma gegant Nova Zelanda venç Sud-àfrica en l’esport ovalat.

I el Restaurant? L’Abad és un saló gòtic que fa les delícies dels historiadors. El sopar que ens hi serveixen desvetlla papil·les gustatives que creiem mortes. Els vins són tan rics com propers. Vins del Bages, caldos de Cardona mateix que semblen parits per acompanyar les menges que arriben a taula amb la lentitud dels bons sopars.

Hem entrat a quarts de nou i, quan ens n’adonem, les deu fa estona que han passat a millor vida.

Al matí, uns trucs a la porta. L’esmorçar que ens porten, amb el diari per companyia, podria alimentar un regimen d’infanteria. Ella menja un xic i torna al llit, jo m’explaio amb el menjar i, estirat al sofà, faig el cafè tot repassant la premsa i pensant que fàcil és acostumar-se a la vida de ric.

Per nosaltres, un instant, una nit, una desersió fugaç de la nostra classe social, dels nostres origens pagesos i menestrals.

Desconnectats del dia a dia i reconnectats als plaers més mundans, retornem a casa i retrobem uns menuts riallers que, en veure’ns tan calmats, se’ns fonen entre els braços. Tot plegat ens marca futures fugides de la nostra beneurada realitat