Arxiu de la categoria: 01f. …amb bona lletra

Sempre he escrit ressenyes de llibres, relats propis i d’altres espurnes de lletra, però encara no tenia un calaix on possar-los. Ara sí… és aquest.

Tant de bo el llibre se t’hagi fet curt

I se t’hi fa. Oi tant que se t’hi fa.

I és que un llibre que comença dient que

La vida és una merda i després et morts

només se’t pot fer curt. Oi més quan repassa de manera caòtica i anarquicament ordenada una part rellevant de la radiofonia més nostrada, aquella que representa Radio Pica i el seu selector, en Salvattore Picarol.

Reconec que jo sóc un radiopicaire dels temps de la prohibició i, sense prohibició, mai hagués sigut radiopicaire. Radiopicaire de Fira de Santa Llucia i paradeta de Sant Jordi. 

Indrets on, crec recordar, en Salvattore fou un dels proveïdors de cintes de cassette autoeditades que sonaven a l’habitació i, des del 1989, als altaveus d’un Fiat Panda vermell tot esdevenint sacrifici impenitent pels amics que hi viatjaven.

Si algun d’ells em llegeix, segur que recorda encara la cinta vermella de L’Odi Social que sonava i sonava sense descans.

L’Això és Radio Pica serveix per això: per recordar anys de joventut i per treure l’entrellat a aquelles llegendes que circulavem sobre l’emissora més famosa dels dials alternatius.

Quants anys dèu tenir en Salvatore? Encara és ell l’ànima d’una Pica que circula més per Internet que pel dial? 

No ho sé, però potser caldria que algua f.b.i. fes la continuació 2.0 d’aquest imperdible document històtic que es llegeix abans d’acabar-se el kalimotxo que tinc a les mans.

Post-escrit:
Un cop llegit l’exemplar extret, per vies digitals, de la Jaume Fuster, me n’adono que hi diu, clarament, Exclòs préstec. Anècdot molt radiopicaire.

La ment ens enganya i algú se n’aprofita

Amb ulls vermells i plorosos, les lletres dels llibres dansen, es liqüen, apareixen i desapareixen i, fins i tot, prenen formes dalinianes de dificil comprensió.

En aquest estat visual  és com m’endinso en el maridatge de màgia i neurociència que l’Steve i la Susana practiquen a Los engaños de la mente.

El llibre és una amena lectura que narra l’aventura de dos científics del coco que van d’escenari en escenari i de congrés en congrés per mirar de conèixer com els mags, i els il·lusionistes en general, ens sedueixen i ens prenen el número amb els seus increïbles jocs de mans o de paraules.

Saber que no hi ha res de paranormal en les arts adivinatòries i els espectacles de màgia és un dels resultats que hom troba ja des de les primeres pàgines de l’obra. Però no n’és l’objectiu.

El per què de tot plegat és aprofundir en el coneixement del cervell humà a través dels forats de coneixement, atenció i percepció que mags i d’altres especimens més perillosos aprofiten per fer-nos creure allò que no és.

A mi, politòleg de formació i servidor públic de professió, m’ha captivat d’allò més el capitol dedicat a
l’elecció i el lliure albir – el libre albedrio amanecista – i als trucs que poden fer-nos creure que prenem decisions lliurement quan aquestes són totalment condicionades per subtileses que la raó no comprèn.

Fa feredat pensar en els efectes polítics que els trucs suara esmentats poden tenir sobre els sistemes democràtics i l’elecció de parlamentaris i governants, sense penetrar en el cada cop més complexe món referendari. 

Realment la gent decideix lliurement el seu vot? 

Fins a quin punt les fal·làcies de la ment condicionen una elecció com aquesta?

Fujo de les respostes pel terror que em provoquen. Oi més en uns temps de guerra mediàtica i política com l’actual on la participació acaba essent una arma més de la confrontació partidista. 

Però, com deia el professor sonat d’aquell serial humorístic català.

I és que, tot i que m’agrada molt més l’exemple del llibre – en el que no vaig caure-, aquest tampoc està malament. El proves?

Campanes de llibertat

Davant la fera només valen paraules, perquè no moren mai

La meva condició de desmesurat bibliofag m’ha portat a la lectura de dos llibres, els fets dels quals transcorren en la mateixa època però en dos no-llocs diferents de la geografia catalana.

L’un té per territori la desapareguda taverna d’una desaparaguda plaça del Districte de Gråcia. L’altre es desenvolupa entre altius colls i espectaculars estimballs de la més bella de les fronteres que mai l’home ha fitat: el Prineu.

Ambdues històries són un collage de vides contades amb la veu de qui fa memòria d’una dècada, la dels anys 40 del segle passat, dura i sorruda com poques, uns temps on el Terror es vivia rient, sempre que hi havia l’oportunitat, i es vencia amb l’ajuda mutua, amb la solidaritat envers els altres, amb la preocupació per les felicitats alienes.

Llegir com es vivia la postguerra des del taulell de La Campana, mentre se segueixen les passes dels fugitius dóna una ben viva imatge d’uns temps atziacs per una Europa que, bastida sobre les ruines de tot lo món, tanca tavernes i fronteres i ha perdut memòria i perspectiva sobre llur condició.

El misteri dels fulls esparracats

El propòsit de la vida és acostar-nos als altres tant com puguem

Una vida aïllada és una vida malaguanyada

Principis de juny. A Triana es fon l’asfalt i dins del pis resona la veu entre parets nues de mobles. Nues? No. Dos armaris i tres catres de matrimoni són les restes del naufragi del darrer llogater que se k’ha fet seu.

A l’habitació del fons, la que dóna al pati interior, encara hi ha una paperera de vimet i, dins la paperera, un grapat de fulls esgrogeits que algú ha arrancat d’un llibre.

M’estiro al llit, ordeno metodicament els fulls i, lletraferit com sóc, els començo a llegir.

Fugit a un recondit llogarret de Delaware em retorna la veu de la dona que em diu:

– Ya está por hoy. ¿Nos vamos?

Obviament, m’emporto els fulls a ca la sogra i segueixo un relat que m’haig de fer a mida cada cop que manca un full o han trencat una pågina.

La voràgine de viatjar amb criatures menudes fa que les cuartilles restin isolades damunt d’una còmoda antiga d ca la sogra.

Arribats a Barcelona, i amb la mainada dormint, el meu cervell retorna a ca la sogra, al pis de Triana, a la paperera, al bimet, als fulls esparços, a…

Dues preguntes em tormenten sense oferir-me resposta:

– Qui n’era l’autor? 
– Quin era el títol

I eus aquí com, una tarda emboirada per cabòries laborals, se m’acut d’entrar a la biblioteca que hi ha entre l’oficina i el metro

Edifici de disseny, singularitat pròpia d’aquest no-lloc que ha substituit bona part del Manchester català i, allà, en una lleixa de novetats, un nom em desperta un clic de certesa. 

John Verdon! Eres tu! M’has vingut a trobar?

 Fullejo, però no l’és. Pujo les escales i resegueixo la secció de novel·la amb encuriosuda parsimònia. Bingo! 

Aquest! Aquest és el títol!!

Rellegeixo les pàgines trianeres però ara en la llengua d’en Calders.

Cofoi pe la troballa me l’emporto cap a casa i la lectura se m’emporta lluny, molt lluny de la dona i la mainada.

Sé el què estàs pensant juga un joc macabre on la lógica i la raó semblen dominar-ho tot. Les aparences enganyen però i, en aquest estrambòtic cas, el missatge ocult en la paperera de Triana m’interpel·la directament.

M’interpel·la com a pare, tot presentant-me, descarnadament, com d’important és ésser emocionalment pare per damunt la lògica i la raó d’un món que et demana no cometre ni el més petit error.

La classe mitjana estigué aquí

Per llegir aquest article, et recomano escoltar aquesta cançó.

No sé si és un fet generalitzat o no, però no és el primer cas que em trobo un quarantí -en aquest cas un xic mes gran, però ja em val per argumentar – amb una fondària de coneixements desmesurats. I és que som molts els quarantins farcits d’informació estrambòtica i, aparentment, inútil.

Ara que l’educació ha de ser utilitària i servir exclusivament per trobar feina és una glopada de llibertat poder gaudir de la ciència dispersa d’en Javier Pérez Andújar al seu Catalanes todos acompanyat del vodevil televisiu La dimisión.

imageCatalanes todos és un documentat repàs novel·lat de la història de Catalunya i dels catalans que al 1939 omplien la Diagonal per rebre al Caudillo, al 1977 cridaven Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia i al 2013 feien una Via Catalana de tall clarament independentista.

Imperdible obra que qüestiona tots els relats oficials sobre la Transició i que permet afinar millor les batalles polítiques d’avui en dia.

Per mi, només hi ha un punt d’indeterminació en tota l’obra: sembla que el fill de les Tres Xemeneies gaudia tant escrivint la novel·la que no tenia ganes d’acabar-la. De sobte se n’adona, i l’acaba. Eps! Però aquest fet no li treu grandesa: és una obra mestra es miri per on es miri i aconsegueix qüestionar-nos el món més proper tal i com ens l’han explicat. I, el més important, sense deixar de somriure en tota l’estona.

La dimisión, el vodevil que l’acompanya, no és només una comedia lleugera sinó que esdevé una obra mestre que hauria d’ésser emesa a les sobretaules de Televisión Española i que, molt possiblement, aixecaria més polseguera que la recent estrena de Paco León als teatres de Madrid.

En definitiva, un compendi de saviesa per passar bones estones amb sentit crític i origen suburbial.