Arxiu de la categoria: 01e. #Calders2012

El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se’ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.

L’últim #Calders2012

Imatge: Ninot de Kalders:
LA DIPLOMÀCIA
– Quina en podriem fer, ara?


Volia acabar els 12 apunts d’homenatge a en Pere Calders pel principi. Si més no pel principi literari que ens és conegut, és a dir, comentant El primer arlequí.

Però vet aquí que ja m’hi posava quan un seguit de despropòsits han interromput les meves intencions i m’han fet perdre el fil de les narracions.

Keep calm and speak catalan resa l’encertat lema que ha fet fortuna a les xarxes socials i que ha saltat del món virtual al real a través de diaris, empreses i cartells d’autoimpressió. I, a mi, tot veient-ne polseguera, se m’ha encès una llumeneta que m’ha fet preguntar:

Què n’hagues pensat en Pere de tot això?

En Pere, al igual que els seus contemporanis Tísner i Sales, segur que haguessin transcendit el mur de la llengua pet endinsar-se en la selva textual d’una Llei, la LOMCE, que vulnera tots els principis de la raó humana. I ho fa per imposar una visió del món que vol aprofundir en la segregació social malauradament existent.

L’educació, diria el Pere més compromès i vindicatiu, ha de ser de tots i per a tots, sense diferències formatives, sense estúpides separacions classistes que anorreen el talent dels humils i promouen l’estupidesa de les èlits.

Més enllà del temari comú, més enllà de la fi d’un model educatiu que ens ha fet lingüísticament més rics que als nostres veïns, la proposta d’aquest Maquiavel democristià vol fer de l’escola privada l’únic espai educatiu vàlid, mentre la resta d’alumnes malviuen per a no sortir de l’estupidesa esclavitzant que el seu pensament ûnic necessita.

El model del senyor Wert busca la competició per damunt la formació, busca l’elitisme per damunt de mèrits i talents, busca acabar amb tot allò que els relats d’en Pere, els encreuats d’en Tísner i la gran novel·la d’en Joan han promocionat.

I per això vaig abandonar el comentari del Primer arlequí i em vaig endinsar en aquest estirabot, amb aquest humil apunt que només pretén denunciar uns fets que, no només fan més estúpids als nens i nenes de la pell de brau, sinó que, a més a més, empobreix el talent global i el futur dels nostres conciutadans, alhora que perpetua l’estat d’unes coses que eixamplen l’escletxa entre el barri on ningú és d’esquerres i el barri on guanya l’abstenció: el teu barri i, cada cop, el de més gent.

#Calders 2012 segons un caldersià d?estar per casa

nota inicial:
aquest apunt era previst de publicar–se el passat divendres 9 de novembre, però el dia abans, la màgia que traspuen els relats d’en Pere Calders va fer acte de presència a la meva vida amb tota llur força. L’Eva, la meva filla, decidia visitar aquest món per primer vegada. Una intensa nit, un cafarnaüm de sensacions i ara, des de casa estant, un homenatge a l’Eva Mauri Vega, la filla que tinc just al darrera, la baldufona de casa.

I ara… l’apunt:

Crec que en aquest serial, que ja arriba al seu final, he parlat abastament de la meva descoberta caldersiana i tot el què ella m’ha donat. En aquest penúltim mes d’homenatge personal i invisible a un dels grans autors oblidats de la literatura universal – no pas de la catalana, on el tenim en gran estima, és clar – vull introduir-me en la riquesa d’una personalitat que, sense perdre el seu origen va saber ser un bon alquimista del seu esdevenir vital.

Per a mi, en Pere Calders no va deixar mai de ser l’estiuejant de Can Maurí, el nen de ciutat que descobreix la màgia del món en la ruralia catalana. De fet, la seva percepció de les coses no fuig mai d’aquesta personalitat d’emigrant a la menuda, de persona que a ciutat se sent de poble i a poble de ciutat.

Aquesta dualitat vital, potser interior, potser no volguda, potser rebutjada i tot, fou el què el va permetre de viure – crec jo- l’aventurera vida que el segle XX va deparar a tota la humanitat.

Calders, o si més no la meva percepció de l’autor a través de la seva lletra, em parla d’un català convençut, d’un català de la ceba, d’un català tan català que no va tenir cap problema per adoptar el realisme màgic dels mexicans i adaptar-se als món que va haver de viure, no pas per a conformar-s’hi, sinó per a fer-se’ls a mida.

En Calders no fou un escriptor, no fou un periodista, ni tan sols un dibuixant. En Pere, el Pere Calders compromès amb el seu temps i la seva gent, fou un sastre. Un sastre de la realitat, un home d’agulla fina i esponerosa percepció, capaç de fer-nos el món a mida, de fer-nos la realitat habitable i, d’aquesta manera, de regalar-nos el cotxe que ens permet transitar pel món cercant el nord perdut per la raça dels humans.

#Calders 2012: La porta

La porta resta tancada i el pany trencat. Com en un conte d’en Pere Calders, un fet insignificant esllavissa les previsions per la resclosa de l’imprevist.

Rere la porta, tota la roba, el calçat, els paraigües i, per damunt de tot, el regal i, encara més, les indicacions per pujar a la finca on, en Pere Calders i Rossinyol, passà bona part de la seva infantesa, tot aprenent a distanciar-se lleument de la urbanitat que l’envoltava, aquella urbanitat que ell va descriure amb la sinceritat del verb precís.

Una mà salvadora arriba al rescat de la plujosa jornada. La pluja ens agrada, però el cop sec amb el tornavís que hi fa, l’l·lumina tan com el centenari que es commemora.

La meva flaca per en Pere només és comparable per la que sento per la dona que és farcida d’un amor ben pur. La màgia ha fet que ambdós astres uneixin efemèrides i que pugui regalar un bocinet de Calders a la meva estimada. Serà que, nascut en primavera, trobo en la tardor l’amor i el verb?

Travessem Sabadell sota la pluja i prenem el camí que ens porta un xic enllà de la Salut. Allà, en un revolt en plena pujada, reproduïm el camí que feu aquell marrec abans de regalar-nos una munió de contes, cartes, escrits i relats.

Can Mauri és un mas senyor. Un mas que, deixat de la mà de Déu, ha estat recuperat per a encabir-hi un magnífic Restaurant que, sota la pluja, se’ns ha fet resguard acollidor i cassolà.

Menú de 30 euros, copa de vi i ampolla d’aigua vinguda dels freds de la Patagònia. Al restaurant, com si l’esperit d’en Pere ens coneixès, hi som sols. Només el nostre futur en una taula veïna – parella de filla menuda i riallera asseguda en una trona per a menjar més bé. – Després, murri Calders, ens presenta el nostre passat en format de parella que comença i que, per anar lligant la salsa, fins aquí han pujat  cercant un xic d’intimitat per a estudiar-se les ànimes a través dels ulls.

El lloc és encisadora i l’ambient… una meravella! La música de fons fa els honors a l’elenc de treballadors que, arribats en aquest indret, ens recorden l’exili del geni català. 

El dinar val el preu que en paguem… i més encara! Cuina exquisida i gustosa: El garrinet se’m desfà als llavis i m’omple d’aromes que em recorden aquella Invasió Subtil que se’m fa tan propera com si hagués de ser la propera escena d’aquest dinar.

La Susana, l’amor que m’ha fet pensar en aquest llogaret com a regal, em recorda que l’he encertat. Ho fa amb la mirada i, entre els dos, cerquem la darrera vegada que vam sortir a menjar lluny de la llar.

Veure-la feliç, veure aquells ulls agraïts, aquell somriure que m’encisa, la màgia del tacte d’unes mans, … m’omple de vida.

La vida que supuren uns postres variats, la vida que rau amagada en un regal final. Un regal que, no pot ser d’altra manera, sorgeix en forma de relat. El relat que, perfilat ja fa unes 34 setmanes, descriu les aventures de la nina Veltinis. Una nina de feltre que un mal dia, a les escombraries, vaig llançar:

Somnien els nadons en nines de feltre? és més que un relat, car és fruit directe de l’amor més profund, d’aquella mena d’amor que, per força, ha d’esdevenir carn.

#Calders 2012 ? la nit a l’estany com a excusa

Ho confesso. No he llegit el relat d’en Pere Calders que informa el títol d’aquest apunt. O, si l’he llegit, se m’ha fos en els replecs més obscurs de la memòria i se’m fa difícil de fer-lo aflorar de nou.

El cas és que fins i tot un relat escrit a les pàgines de Catalunya, un agost de 1939, dóna per un apunt, tot i no haver-lo llegit.

La nit a l’estany és un títol senzill, sobri, una títol que, com molts d’altres d’en Calders, convida a llegir les ratlles que el segueixen. La nit a l’estany ¿és un conte sobre uns excursionistes que fan bivac prop d’un de tants estanys del Pirineu? Potser amaga alguna sorpresa quàntica, alguna murrieria de cervell savi i subtil com el seu?

Jo crec que no, i aquí em mostro tan o més valent que el Tinent Farragut del Planeta d’In, i em llenço a l’estany d’un contingut que, hi torno, no he llegit encara.

Si el cas anés per la primera de les vies plantejades, no seriem davant d’un relat d’en Calders, sinó a les portes de la Dòsia d’en Raimon Esplugafreda. I potser no ens allunyem gaire de les intencions i anhels del geni de Can Maurí.

Si avancés per la segona de les vies plantejades, potser Dòsia no estaria tan amagada i els Dosos vestirien camisa blava i alçarien el braç com un tendre i dictatorial Charlot de postal.

Perdut en l’atzucac d’una lectura pendent, deixo l’estany a banda i m’endinso en la nit, en la fosca nit que va fer exiliar aquest compromès escriptor i ninotaire amb senderi.

Després de caminar més de deu quilòmetres, Pere Calders i Enric Cluselles arriben a les tres de la tarda al Coll d’Ares. Calders descriu el que veu i els seus sentiments i el seu dolor per la tragèdia de tots:

Hi ha milers de soldats acampant dalt de la carena, esperant l’ordre de passar a França. […] El barranc que recull les aigües de la collada està ple d’esquelets de cotxes i camions militars. […] Em veig obligat a fugir de tot el que estimo i tinc tanta ràbia i tanta pena que ploro amb els ulls ben secs i no em doldria gens morir-me. El Pirineu és ara l’esvoranc del gran esquinç que desfà Catalunya i amb ell la nostra vida. No podria explicar aquesta desolació que ens volta; tots estem una mica malalts per les nits passades al ras en aquestes muntanyes de neus eternes. Hi ha caravanes de ferits mal curats i amb la carn gangrenada, que s’aguanten drets i caminen perquè els sosté l’obsessió de fugir. He vist dones i criatures mortes a la vora dels camins, de misèria, de fred o de cansament, i cares, milers de cares primes, pàl·lides, amb una resta de voluntat a la mirada, la mica de voluntat que ens resta a tots plegats per a seguir caminant.”

Caminant en el seu cas, i com ell molt bé explicarà en les seves narracions d’aquests temps incerts i de dubte, cap al camp de concentració de Prats de Molló:

A la falda dels Pirineus i en ple hivern, amb la moral i el cos malalt, érem una desgraciada gent. La major part d’aquells milers i milers de soldats patíem disenteria o altres afeccions intestinals i el camp va quedar cobert d’excrements en un espai increïblement curt; (…) dormíem i vivíem al ras al mig de la brutícia, i alguns, massa, van morir també al ras sobre una neu i una terra inundades. La merda era alguna cosa més que una interjecció proferida per un personatge de novel•la o per un recurs d’estil “vigorós” per a qualificar una situació.

I les traces d’un record que hom troba espigolades per Internet, alimenten i il·luminen un modest apunt que, partint d’una lectura pendent, malda per posar un xic de llum a un agost, el del 1939, que sembla que l’egoisme i els odis pretenen reproduir constantment.

Esperem ser dignes de no repetir les errades dels que ens van precedir en la via de les llibertats i el respecte mutu.

#Calders 2012 – La sort del caçador i les seves amistats

Aquest és un relat amb moltes parts. Algunes de tan fosques i ocultes que, endormiscades al fons de l’inconscient, no crec que hi surtin pas. No se sap mai però, car això dels relats memorialístiques a vegades sorprèn fins i tot al seu propi autor. Deixem, però, els preàmbuls i llancem-nos a la piscina d’aquest conte de contes on el caçador es veu sorprès pels designis de les amistats.

En Pere Calders – com a obra, no pas com a persona – me’l van presentar a l’escola, allà als Jesuïtes del Clot. No recordo els anys que tenia, però si que, de totes les lectures que em van fer llegir, aquella Invasió súbtil se’m va arrapar en un replec del cervell i no s’hi ha desenganyat mai més.

Amb el temps la Invasió subtil i altres narracions em va obrir un món d’autors localment universals que, en aquells anys, intentaven reivindicar els de la colla que llegien en català. Estirant Calders vaig arribar a en Tísner, a en Sales, a la Rodoreda, al Grup de Sabadell, fins i tot, a en Boris Vian i algun que altre autor que, en les hores més adolescents de la meva vida, em feien volar pels aires, sense moure el cul de la cadira del pupitre, de l’habitació o d’algun bar de prop de l’Escola on estudiava i feia allò que, ara no sé si també, en diem campana.

Anys a venir, quan els diners no anaven tan escassos, vaig començar a cercar primeres edicions dels meus herois de ploma i lletra, obres que jeien entotsolades en llibreries de vell, però que no eren comptades com a veritables joies de col·leccionista confessat.

Vaig batejar aquest hobby amb el nom de “cacera narrativa”, arrel del magnífic La suerte del cazador que en Javier Fernández de Castro, un dels homes d’en Barral, va incloure al cant coral barceloní dirigit per la Rosa Regàs sota l’encertat nom de Barcelona, un dia.

Encara avui recordo aquell assolellat dissabte. La plaça Major de Vic era un vital cafarnaüm de parades i paradetes, d’intercanvis i compra – vendes, de passavolants i osonencs a la cerca d’alguna menja o d’alguna ganga. Al centre, les parades de roba i les gitanes cantant les excel·lències de les ofertes de les seves peces de roba migrada. Sota els porxos, els colrats pagesos amb les seves fruites, les seves verdures, els seus bolets i el seu aviram. Algunes parades de vell i, tocant al Merma, aquell bosc excels d’atractius llibres que en Costa hi ha parat sempre amb l’amor i la traça del seu excels local del carrer Sant Sadurní, un d’aquests envitricollats racons del Casc Antic de la Ciutat dels Pans de Pessic.

Aquell dia, en Costa em tenia preparats quatre dels cinc volums de les Obres Completes d’en Pere Calders que, en la meva dècada més caldersiana , la que mena del 1984 al 1992, van publicar des d’Edicions62 i que, qüestions de mercat manen, són descatalogades ja.

L’alegria del moment va esdevenir ja llavors un designi, una quimera: completar les Obres Completes amb el volum 3, el del 1987, el de la Invasió súbtil que em va introduir l’excels manà del diví Calders.

D’això, d’aquest fet, ja en deu fer una dotzena ben bona d’anys. Anys de voltar pel Mercat de Sant Antoni, pels Encants Vells de les Glòries Catalanes, pel Mercat de Vic, per llibreries de vell del carrer Aribau, de Portaferrissa, de… Fins i tot, havia estat a l’aguait de les millors pàgines de col·leccionistes que hi ha a Internet, però la peça se’m feia escàpola. Vaig arribar a creure-la tan invisible com si l’haguessin introduït en la quarta dimensió d’en Ramires- Guardunha i Coscolla.

Però vet aquí, que un bon dia, el jorn més inesperat, dos amics celebren el seu aniversari plegats i jo, innocent, accepto la invitació i me’n vaig cap a les vores de Gràcia. Allà, al Via Fora!, ambdós sagals, amb la connivència d’una deessa feta carn, em tenen preparat un subtil parany en forma de paquet postal amb la meva adreça posada.

En obrir-lo, desapareixen convidats, cambrers, aliments i local. Només aquell llibre retornat de la dimensió desconeguda, la d’en Ramires, se’m mostra a l’astorat esguard amb la subtilesa de les meretrius de bordell i casa de barrets. És la sort del caçador, del caçador que té amics imperdibles capaços de trobar un objecte, per mi, tan preuat.

Si bé la pau de la meva ànima, és completa; el misteri no es resolt en aquest punt però. I el fil per seguir el misteri em surt dels punts de llibre que el regal porta apariats. I és que, l’introbable llibre, amatent dins d’un magatzem tancat, esperava la mà amiga que el rescates de l’ingust oblit. I aquesta fou la dels meus amics, que se’l van trobar per Internet.

Coincidències sibil·lines, dos dies més tard el fat vol que anéssim a celebrar els 32 mesos de convivència amb la dona especial al Can Kenji, un espectacular restaurant de cuina japonesa amb tocs mediterranis, que em retorna de nou les subtils aromes caldersianes. I no només pel relat que em va seduir en els primers anys de la meva joventut – el de la invasió subtil japonesa-, sinó perquè, des de la finestra d’aquest local, puc llegir un cartell ben bonic que m’anuncia Llibres del Mirall, un mirall rere el qual descansava el volum de les Obres Completes que ara viu feliç amb els seus antics companys de viatge.