Arxiu de la categoria: 01d. Anem al jaç

Una mica de jazz no pot fer mai mal

Anoche un dj salvó mi vida

Mod es el vacio entre el trabajo y las aspiraciones sin cumplir, el eslabón perdido entre los lugares bombardeados y los anuncios de Bacardi – Julien Burchill, Damage Gods

Assedegat de lectura festiva, em bec la història dels DJ fins als anys 90 a la velocitat de les mans del millor d’aquests sacerdots del ball. I és que, com diuen Broughton i Brewster  

Hoy en dia (sin ofender a los sacerdotes y párrocos que lo hacen lo mejor que pueden) el DJ es el que preside nuestros festivales de trascendencia.

Last night, a DJ save my life és un llibre d’obligada lectura per tothom que vulgui treure sutge comercial a la música disco i que pretengui anar més enllà d’esteteotips i clixés sobre els móns ocults a les cabines de clubs i discoteques d’arreu del món. 


Els autors seleccionen estils, personatges i sobretot històrics instants de la rauxa dels inadaptats que ho inicien tot. El llibre viatja per un passat que perdura encara dins dels seus protagonistes i en les orelles de tot amant de la música que escolti qualsevol dels temes fabricats avui per avui.
¿Cal dir que m’ho he passat teta llegint a ritme d’alguns dels discos que eren destripats per alguns dels mansos que circulen per les pàgines d’aquest imperdible collage?

De fet, com diu el subtítol del llibre, si més no un cop, un DJ va salvar-me la vida. A mi, i al colega que, enxufat com jo al ritme del DJ de torn, no vam pujar a la caixa d’aquell cotxe que es va accidentar camí del càmping de Tamariu.

Sense aquell DJ de Palafrugell, ara, de ben segur, seriem criant malves. Per tant, llarga vida als DJs, i les DJs és clar, i bona lectura a tothom.

Jo, mentres tant, resto amb el mono de llegir una segona part de la història que, no només és descatalogada, sinó que tampoc es troba a la xarxa de biblioteques nosteafes.

In the name of the night

” Si no puc ballar, la teva revolució no m’interessa.” Atribuït a Emma Goldman

La meva joventut són records post-industrials a les ribes del Poblenou. De fet, més que la meva joventut, ho són algunes de les nits dels meus anys universitaris. Dit això, ens endinsarem en la foscor i ballarem com kooris al voltant d’Urulu.

I qui hi ha al cim d’Urulu?

BaB

Doncs un dels DJs que va fer més fortuna en els anys de glòria de la música electrònica i que té els seus orígens en aquest temple del desig. Nosaltres no ho sabíem, ni ens importava gaire. Nosaltres hi anàvem a ballar, a fer el got i a gaudir de les nits de Barcelona. I allà, punxant i xerrant pels descosits, en Nando, el gran i sempre recordat Nando Dixkontrol treia màgia dels vinils i endollava als assistents a la dansa més arcana.

Sabeu que hi ha veus que asseguren que en Nado és el pare del mot mákina per a referir-se a la música electrònica que omplia les pistes de ball dels Països Catalans?

Sia veritat o no, les sessions d’en Nando eren pura dinamita. En la fosca més pregona que ell mateix havia dissenyat, ens barrejàvem autòctons poblenovins amb un seguit de personatges forans que venien ebris de les primeres pastis que circulaven per Barcelona. El psicódromo era llibertat i llibertinatge, era el lloc on materialitzar el “Yes, even in spite of the condemnation of my own closest comrades I would live my beautiful ideal.”

La sala, que va obrir portes un 28 de setembre del 1989, per verb i gràcia dels pares del 666 – una altra icona de les nits poblenovines – les va tancar per pressió olímpica, un 2 de maig de 1992.

Fonts ben informades asseguren que la darrera cançó que va sonar entre aquelles quatre parets post-industrials fou Fun to be had dels Nitzer Ebb. I, com deia aquell, si non é vero, é ben trobato.

Mai vaig posar els peus ni al Lokotrón, ni al Sr. Lobo, intrusos que havien ocupat el cos inert del psicódromo del Nando Dixkontrol. Un Nando que va sortir disparat hiperactivament cap a mil projectes diferents fins aquell 2013 en què, amb un vídeo a peu de cabina i a les 7 del matí, anunciava, look clandestí, la seva derrota com a dj.

Tres anys després, me l’imagino pare de família amb la quitxalla damunt dels genolls i recordant-los anècdotes d’aquella taula de tres platines que va esdevenir l’Urulu dels kooris de Poblenou que estaven essent desplaçats, o tancats en reserves de vivenda social, de llur territori a llaor de les olimpíades, l’especulació i el 22@.

Jo, des de la distància del no–lloc que és la diaspora, encara em deixo portar per aquell tema que, ironies del destí, impactaria en uns Jocs Olímpics de reconeixement i lluita pels drets dels desplaçats a les antípodes del món.

Som sons

Qui em coneix sabrà perquè els meus fills ballen. És un acte reflex, pura genètica, herencia paterna sens cap mena de dubte.

Dit això, ja escolto les rialles de la colla amb la que tancàvem els antres més infectes del Poblenou en temps massa passats.

I és que jo, el ballar, no el porto a la sang, però la curiositat musical la porto de sèrie. I aquí si que se m’ha de reconéixer el merit d’haver estat l’introductor d’un bon grapat de melodies en el grupet suara esmentat.

Suposo que per això, 9,99 euros del pressupost familiar van destinats a un compte premium d’Spotify que em permet seguir les novetats discogràfiques, escoltar belles glòries del passat i fer descobriments d’allò més curiosos, seriosos i, a vegades, divertits.

image

I és que, som sons, que voleu que hi faci.

I sempre he tingut la dèria de ser la medium entre l’artista i l’oient. Eus aquí doncs algunes de les llistes que em vaig construint i que, si algun dia apugen la tarifa, restaran en l’oblit de les marees digitals.

# Jo vaig néixer
Apunt del divendres 22 de maig de 1970 amb un seguit de llistes que inclouen les notes que sonaven, en algun lloc del món, mentre arribava en aquesta terra.

# Barcelona in more then a day
La meva particular recopilació de cançons on Barcelona és protagonista destacada.

# Cants d’EGB (i BUP&COU)
Els èxits dels anys 1976 – 1982, més alguna perla posterior i alguna cançoneta de la meva EGB particular.

# Censura’m, xato!
La idea me la dóna l’Enderrock i jo tinc la intenció d’anar-la amanint amb cançons que van passar pel sedàs de la censura durant la Dictadura.

# El Desertor Ocasional i El Desertor Skasional
Són el Castor i el Pólux d’un bloc tranquil, pausat, relaxat i que recull desercions d’aquest món en algun lloc amagat del món digital.

# Guerra Nuclear
Jotdown Magazine em posa sobre la pista i jo l’amaneixo amb cançons que han tractat aquesta bonica amenaça afillada en el ventre de la Segona Guerra Mundial i que sempre és present entre nosaltres.

# Les Shazamades
Hi ha gent que, pel carrer, fa fotos. Jo capto sons, tonades i músiques. El que sona pels llocs on em bellugo, si és al Shazam, ho trobes aquí. De vegades, faig trampes.

# Made by Maureta
Veure una bateria en una habitació folrada de capses d’ous en un edifici de Rambla amb Taulat, et fa fer aquestes coses. Tot el què en Xavi Maureta té per l’Spotify és subjecte de caure en aquest sac.

# Música i Drets Humans
Amnistia Internacional en fa exercici i jo en faig llista de reproducció que vaig engreixant cada cop que una cançó tracta aquest món tan ampli com oblidat de la humanitat.

# SI – Selecció Impulsiva
Amors a primera vista. caçons que escolto i m’agraden i me les guardo en aquest lloc per amanir les hores mortes.

# Un dels nostres
La meva flaca oblidada és el cinema. Les pel·lícules em van fer estudiar guió per a cinema i televisió i, entre ells, n’hi ha que resten ocultes en algun indret de mi. Goodfellas possiblement sigui la que les resumeix a totes i d’aquí aquesta llista.

# Voy, Voy
Ai en Fermin! Ai en Fermin! Poeta i mestre, mestre d’ales obertes i arrels fondes. Voy, voy parteix d’un Peret – Muguruza i es va embrancant en un submón sense fi. Un món que no sé si només m’agrada a mi.

Tria i remena, buscar les que sien col·laboratives i, si vols guardar-te l’apunt, cada cop que tingui llista nova, l’afegiré per aquí.

Et fa?

Piruetes de circ

Hi ha voltes a la vida on el temps i l’espai s’estrenyen tant, però tant, que el teu naixement esdevé ben actual per verb i gràcia d’una tonada.

Aquest pensament em va arribar així, de cop, mentre preparava una playlist de les cançons que sonaven mentre ma mare i jo ens esforçàvem per aterrar en aquest món de locus.

De tota aquella munió de tonades n’hi va haver una que em va quedar amagada en algun replec ocult del cervell i, aquesta setmana, on hem encadenat nits de vetlla per uns plançons enfebrats amb la típica punta de feina d’aquests finals d’any, ha decidit surar i fer-se’m molt present.

El Oso és filla de la llunyana Argentina.

image

Diuen els savis de la música que és tonada fundacional del rock en español i diu el seu autor que va ser escrita amb la voluntat de ser una cançó per a infants. Una peça que ha transcendit al seu pare per esdevenir himne dels inadaptats al món “civilitzat”.

Jo em veig plenament definit per la veu de les antípodes. M’hi veig d’aital manera que em resulta màgic el fet que, mentres naixia, un desconegut escrivis el guió de ma vida.

Eps! I que no s’enfadi la dolçor i tendresa que m’ajuda a passar la travessa per aquest circ urbà on haig de fer piruetes pesades i estrambòtiques.

Encara que sigui una floreta per whatsap, una conversa per mail o una imatge al facebook entre batalla i batalla en l’inhumà circ neollberal, sense ella, sense elles – si hi posem la mainada – el món seria un suplici massa gran i insuportable.

Gràcies doncs per guiar-me fora pista de circ i esperem que, arribat el moment, trobem el candau obert per a fugir-ne i estimar-nos bosc enllà.

> Autodefinidos (en construcció)

Una mica de jaç no pot fer mai mal

Avui no parlaré de música ni de músics, sinó d’unes quantes explicacions sobre l’origen del nom d’un dels gèneres musicals que més em sedueixen de fa força temps ençà: el jazz.

image

Tothom que llegeixi un xic, sabrà que això del jazz és cosa de negres o, en llenguatge polit, afro-americans i que, si una ciutat és considerada el bressol d’aquesta fussió de fussions on la llibertat i la improvització són senyera, aquesta és Nova Orleans.

Doncs bé, tres relats ens diuen que el nom de l’estil en qüestió prové de l’americanització d’um mot occità – recordem que Nova Orleans fou part de l’Estat francés d’ultramar -. Un mot que ja no emprem gaire en català, però que sembla haver deixat bona herència.

Diuen els savis de la cosa que el primer jazz es tocava entre pits i cuixes dels bordells de Nova Orleans i que – primera versió – uns dels usuaris més assidus d’aquests cataus eren mallorquins que, seguint les passes de Fra Juniper Serra, se’n van anar a fer les amèriques.

Diuen, els partidaris d’aquest origen, que els mallorquins, en entrar a s’hora baixa, solien proposar-se la visita vespertina al crit de “Anem al jaç!”, referint-se als libidinosos catres que seguien rere els ritmes afroamericans.

Una segona versió de la història és la que neix entre la pirateria de Felanix. Diuen les veus del carrer que un veí d’aquesta vila mallorquina va marxar a les amèriques a fer fortuna i que, després de molt rodar, va posar una casa de barrets a la capital de Louisiana.

Rere la barra del seu negoci, veia com els negres, ja fos sols o, si hi havia sort i diners, acompanyats, s’ajaçaven per tocar aquest ritme endimoniat i d’aquí, d’aquest tocar ajaçat, en digué música de jaç que, americanitzat pels autòctons, acabar en jazz.

Finalment, i aquesta és la versió potser menys mítica, però més versemblant, el mot no va venir de Ses Illes, sinó directament del Pirineu i del vell llemosí.

Diuen els partidaris d’aquesta versió que, a Nova Orleans, com arreu on arribaren els francesos, també hi habitaren occitans. Un col·lectiu patois que, lògicament, es barrejaria amb els esclaus negres del sud en les dures feines i les dolces disbauxes. Serien aquests els que, convivint amb els pares del ritme ajaçats per terra, donarien nom a la música de jaç.

Sia ver o sia fals, és bonic el maridatge lingüístic d’en Tete Montoliu, en Django Reinhardt i en Charlie Parker que aquestes elucubracions suposen.