Arxiu de la categoria: 01b. Gràcia i Poblenou

La vila pagesa i el poble mariner units pels carrers de Barcelona

La Catalunya del Mol i el Pleigraun

hinoPer motius que no venen al cas, hem anat a dinar un parell de dissabtes seguits a cals pares, allà on el Poblenou i el Besós van infantar los triąngulos, les tres previsores places de pisos cooperatius que, durant molts anys, van tenir el seu tros de Diagonal preolímpica aillada de la ciutat com una illa virginal allunyada del cos continental.

Avui, en arribar al pis on vaig viure, he mirat cap al vell campo los palos per sorprendre’m amb els arbres que hi han crescut. No són gaires, dos o tres, però viuen salvatjament dins d’un tancat que fa més menut el descampat farcit de cotxes.

Quan vaig a cals avis, m’agrada aillar-me un xic de la mainada i anar a fer canya i braves al Bar Keric de la Ribera, el triangle del Besós.

Avui, quan hi hem anat, ens ha sorprès una varietat de tapes més pròpia de Triana que no pas de la Diagonal, i encara ens ha sorprès més l’accent andalús del paqui que regenta aquest local, ja tradicional, del vell Diagonal Mar. I és això el què succeeix quan aprens espanyol allà on la ciutat és de rebuda.

Som a la Catalunya del Mol i el Pleigraun, paraules que ja substitueixen, tan en  català com en castellà, als arcans Centre Comercial i columpius  o parc infantil. Una Catalunya on les generacions que hi vam aterrar als segle passat, fem el got als triangulos i passegem per la Diagonal, mentre que els aterrats aquest segle, fan el gelat al mol i passegen per les seves galeries, tot mimetitzats entre turistes arribats en bus platger o allotjats en flamant hotel a la vora d’una mar que en podria explicar de tots colors i que més ens valdria saber escoltar per tal d’encertar-la i conviure tots en pau, paciència i llibertats.

Platja de Llevant

Encara sento la sirena de la Macosa i en  recordo les immenses instal·lacions, els camps erms que l’envoltaven, els camins de carro on, de casa estant, haviem vist massa coses i aquelles plataformes gegants que traginaven combois d’unes dimensions descomunals.

En aquells temps reculats, les ones picaven el roquissar que hi havia al seu darrera, essent espectaculars els dies de tempesta marinera.

Si, en aquells anys, la mar era al darrera de tot, la mar era el cul no eixugat d’una Barcelona grisa i pudenta. La bruticia maridava amb les aigues sorgides del clavegueram de la ciutat i només quatre esbogerrats veïns ens apropavem a veure l’horitzó aromatitzat pels esfinters urbanites.

Ara, per arribar a mar des de casa els pares, només cal travessar el bucòlic parc de Diagonal Mar. Veritable joia romåntica ben guardada per aquests castells moderns on gent forastera s’hi encaua aliena als barris que l’envolten.

I allà, al fons de tot, hi nia rialler un  Boobab farcit de turistes que hi dinen a les dotze, mentre la diversitat del veïnat del barri ocupa arena, aigües i pista de volei-platja.

La platja de Llevant és això: un espai d’esbarjo per a classes populars espigolada de turistes que la visiten després d’un bon passeig pel Fòrum i llurs monunentals atractius. 

I és que la mar, malgrat les fronteres, segueix seduint a tot el veinatge que l’ha travessat per fer-se la vida i descobrir-se seductorament en platges com aquesta, la platja més maresmenca de la ciutat dels pridigis.

Un diumenge a Can Toda

Després d’un remullat aniversari escolar damunt la Joan Maragall de Sant Gervasi, el diumenge un nou Mulla’t per l’Esclerosi Multiple ens ha portat a les instal·lacions municipals que gestiona un dels “grans” del waterpolo català.

Records de Lope de Vega, memòries del Natació on vaig començar a nadar, tot descobrint un dels esports més complerts i bonics de la terra.

Can Toda és un complexe esportiu que se’t presenta amb un seguit de pistes de pàdel, et sedueix amb un gimnàs de dimensions considerables i t’acaba atrapant amb les seves quatre piscines complementàries.

D’entrada però m’he enutjat, i força, amb un excés de normatives i reglamentacions. Sobretot la de banyar-se amb gorro a la piscina exterior, mentre un colom assedegat bevia l’aigua d’aquest vas.

De mica en mica el lloc s’ha anat amollant a nosaltres. L’Eva ha fet dues piscines exteriors en companyia de sa mare, mentre un servidor i l’Alex xipollejàvem riallers a la piscina dels bebés.I, entra una i l’altra, la piscina petita amb un espai de jocs prou gran com per divertir-nos tots quatre a plaer.

Per descansar, sol i sombra, i, al capdamunt de les grades una petita zona de picnic amb un quiosquet de begudes i menjar regentat per una mossa oberta i simpàtica.

Avui ha estat una matinal, però ja hem demanat preus per a formar part del club de La Salut, del waterpolo familiar amb sabor de gråcia.

Tempus fugit

Avui, per fi, sembla que deixi de perseguir al temps. Ja l’he atrapat, ja el tinc, ja és meu i espero que no torni a fugir mai més.​

I és que en el món d’avui, ens ocupem molt, correm més encara i acabem perseguint les hores que ens prenen els imponderables.

Jo però he guanyat la cursa. Avui l’he guanyada i espero que no sigui el darrer cop.

Vull tornar a seure en una terrassa i fer que llegeixo el diari per amagar la tafaneria que, a ritme de cervesa, m’obra les orelles a les converses del voltant.

L’un que se sorpren en descobrir que porta quatre messos sense sortir de Barcelona, els altres que es retroben després de molts anys, una parella que sospesa si es posen a cercar descendència ja o esperen un xic  Fins i tot una mossa hiperilusionada per una feina d’estiu on, saps, em poen agafar fixa, tia.

La Vireina té això, terrasses reposades amb poc brogit de cotxes i moltes converses creuades. De ben segur que, l’alumnat de l’escola de guionatge del carrer Esglèsia, fan hores extres per salpebrar llurs exercicis creatius abans d’entrar a capitol i rebre la il·luminació d’aquells que, de l’escriure, n’han fet professió.

Molt soroll per no res

Escric això en la calma del migdia i amb la son de tres dies de soroll, de molt soroll, a marina de casa.

Escric això amb son, amb molta son, per compartir llit amb un menut neguitós i que plora tota la nit, ja sia amb mi o acotxat amb sa mare.

Escric amb la tendresa de l’aroma del fill a pit i braços, i la memòria dels passejos nocturns, cercant allunyar-me del focus de soroll que perturba la calma privada.

Tres nits resant perquè marxi d’una vegada l’engendre diabòlic que les forces de l’ordre fan volar barri amunt, barri avall amb el seu raucar persistent que destarota el son d’un nadó que, tot just ara, començava a encadenar fases de son.

L'helicopter

I planyo a les pobres criatures que viuen dintre vila. Si aquí, a les afores, jo tinc aquest panorama. Quin deuen tenir els nens i nenes que són sota l’helicòpter, sota l’abast de megàfons i cassoles?

El watssap de la guarderia ens serveix per alliberar tensió i cercar comprensió, però no n’hi ha prou.

Costa confiar en un cos de seguretat que em segresta les nits essent com sóc ben lluny del focus de tot. Em fa ràbia sentir declaracions públiques que diuen que això és un assumpte entre privats, que la funció dels cossos de seguretat és no perturbar el veïnat i coses com aquestes.

Durant cinc anys, ni el Banc Expropiat, ni el recent reubicat Tres Lliris, ni, si m’apures i vaig més enllà, el senyor que dorm a la plaça Lesseps, m’han fet nosa. Si que me n’han fet, en canvi, les obres que no s’acaben mai, els dispositius policials quan alguna toia pública fa un acte a la Jaume Fuster o els ramats de turistes que, camí del Parc Güell, són aliens a un pare amb un cotxet que va de visita al Centre d’Atenció Primària.

Ara bé, pacificar i dirigir els turistes per què no interfereixin el dia a dia del veïnat, accelerar o esmorteir els sorolls de les obres o ser més discrets en la gestió de les autoritats que ens visiten no deu ser tan important com acatar una sentència judicial per fer amb el local de Travessera el mateix que s’ha fet amb el de Ros de Olano: nits sense poder dormir per tenir un local sense ús allà on hi havia serveis per les baules més dèbils del veïnat.

Si us plau, abans no passi més nits calmant el meu fill, fins i tot de matinada i quan tot és acabat, poseu senderi, retorneu la pau social que, per l’execució d’una sentència, ens heu robat i deixeu de matar mosques a canonades que les veïnes necessitem les petites actuacions que ens facin la vida més fàcil i ens permetin seguir vivint a la ciutat que ens ha enamorat.

Gràcies.