Arxiu de la categoria: 01a. Taradell i Balenyà

Una vila i un poble agermanades per un paisatge comú.

Conjugant el verb en família

Taradellejar és un verb de conjugació familiar, la conjugació de fer una caminada al pantà i trobar-t’hi els equilibristes intentant vencer l’altra riba damunt d’un fil o la dona que, després de l’excursió, s’hi atura per nadar-hi com les belles goges.

Taradellejar és un veb que es conjuga en parella, tot dinant a l’Hotel rodejat d’imatges d’aquell vell Taradell que, avui per avui, només s’intueix.

Taradellejar és dolça migdiada tastant els fruits saborosos que dóna la vida ben trobada i joiosa de l’amor ben madurat.

Taradellejar és capbusar-se en la paparassa que fixa instants del passat: el prèstec del moreneto, l’expedient acadèmic dels anys d’estudi, alguna multa de trànsit i esqueles que dolen i que s’han enganxat al fons del calaix.

Taradellejar és treure la pols al vell tocadiscos i recuperar la sonoritat dels vinils que em seduien en el passat.

Taradellejar és apurar de nou en família les atraccions que, a la carpa, s’han instal·lat.

Taradellejar és sopar a la fresxa, vora l’hort i somriure ja cap al tard, quan els purins ens porten dins la casa i el llit ens crida i el silenci acompanya el bon son.

Taradellejar és tot això i un xic més

Abril poètic de #Taradell 2016: Una “veu” poètica descontextualitzada

Des del passat divendres 1 d’abril, si t’apropes a la Biblioteca de Taradell t’hi trobaràs l’exposició de poemes de poetes locals, una de les peces que conformen l’Abril Poètic.

Imatge zenital de l'exposició extreta del web de la Biblioteca.

Imatge zenital de l’exposició extreta del web de la Biblioteca.

L’exposició es clourà el proper dissabte 30 d’abril i, entre les 17 veus poètiques locals, hi ha una aportació de qui signa aquest bloc i que, descontextualitzada i nua, presento tot seguit.

El vers eixut

Dissabte, 16 de gener de 2016

Eixut de mots
em trobo.
Torrentera seca
d’un país eixorc.

Les lletres no s’enllacen
la rima no progressa
el vers queda tan coix
com aquell pont
ferit per les aigües
que el xopaven
en anys anteriors.

Massa dèries
Massa cabòries
Massa vida
m’ha fet vell.

I, des de l’escorreguda vellesa,
repasso imatges i fets
d’uns temps pròfugs de justícia,
d’un passat fet fugisser.

Lluís Mauri y Sellés

Allò que cou i exclou

Per motius que no venen el cas, fa uns dies vaig acabar tafanejant els llocs de la meva infància per descobrir que el descampat fronterer amb Sant Adrià és un hipermercat de baix cost, el mercat segueix en peu, Gregal és un Centre d’Atenció Primària i la guarderia, mi mama me mima com  a automatisme mental, segueix fent servei al sud-oest del Besós.

Després, un cop a casa, vaig cercar la traça de la Llar d’Infants El Cascavell, nom actual del vell Cascabel i vaig trobar un web molt professional, molt actual, d’imatge neta i atractiva.

Logo de la Llar d'Infants Cascavell

Logo de la Llar d’Infants Cascavell

Tafaner de mena com sóc, vaig accedir a l’apartat La nostra escola per a llegir-hi:

Som la Llar d’Infants Cascavell, del barri del Besòs de Barcelona, i acollim infants de 4 mesos a 3 anys.

Depenem del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i ens gestiona el Consorci d’Educació de Barcelona.

Tenim un caràcter plenament educatiu, alhora que fem una important funció social.

Treballem en equip i la nostra base de treball és la reflexió, un instrument que ens permet donar sentit a l’acció educativa.

Ens avalen més de trenta anys d’experiència com a equip.

I resto un xic moix, perquè no hi trobo la traça d’un origen que hauria de ser model i aprenentatge per les famílies del barri – diferent origen, mateix destí -. Confiat penso que potser en el Projecte Educatiu hi trobaré alguna referència.

La llar funciona des de 1967. L’edifici actual es va construir al 2007, és d’una sola planta, hi ha 6 estances , 4 jardins, una sala d’usos múltiples i espais de servei. Aquest edifici només s’utilitza com a llar d’infants.

Si, hi apareix l’any en què fou fundat el centre per les dames de Sarrià, però no diu res dels anys de lluita que van permetre que el tancament imminent del centre esdevingués un oasi de llibertat autogestionada que, finalment, passes a mans de l’Ajuntament de Barcelona i, pel què llegeixo ara, acabés en mans de la Generalitat que n’és l’actual propietària.

Assemblea clandestina de Cascabel a Taradell

Assemblea clandestina de Cascabel a Taradell

Sota el dringadís i catalanitzat nom d’aquesta Llar d’Infants s’amaga una bella història de solidaritat i lluita veïnal que caldria recuperar ara que tot això torna a fer forrolla i els altermundialistes han entrar a les institucions. Oi més, si en el nou país que se suposa que estem construint volem que hi tinguin cabuda totes aquelles lluitadores veïnals d’origen divers i veïnat popular.

Ho deixo, sabent que caurà en l’oblit, però, ara que ens apropem als cinquanta anys de l’escola (1967-2017), potser fora bo de treure un xic de pols al passat i reivindicar els inicis d’un centre que podria ser font d’aprenentatge social, solidari, procomú i col·laboratiu.

Dilluns de Pasqua, qüestió d’origen

Llegeixo per Internet que el dilluns de pasqua, les famílies anaven a fer fontades, àpats prou d’una font, on acabaven mentjant-se la Mona, pastís amb molta menys xocolata que no pas ara i amb tants ous com anys tenia el fillol o la fillola que la rebia de mans de la padrina.

A l’àrea del Penedés no es feien les fontades pròpies, sembla ser, del Pla de Barcelona. En aquest país, al Penedés, la festa de la Pasqua s’anava a fer entre vinyes, al tros, al terreny de conreu de la família.

I, encara més a prop d’aquí, a Balenyà, el dilluns de Pasqua, se celebrava, i encara perdura, l’Aplec dels Ous, una trobada veïnal a Sant Jaume de Viladrover que sembla que es reprodueix en d’altres llocs de la comarca.

image

Ara bé, quan en sobretaula, parlem de la mona de Pasqua amb els pares, la tradició es dilueix en realitat.

Mon pare, de família masovera entre camps i bestiar, no recorda cap celebració amb pastís i dolços. El Dilluns de Pasqua es vivia, com la majoria de festes, d’una manera menys luxosa i els padrinatges eren de mena menys material i més, diguem-ne, espirirual.

Ma mare, de família catòlica i menestral, recorda algun escadusser ou de Pasqua, però no té memòria de mona tampoc. Eren temps de, parafrasejant Emili Teixidó, pa negre. I, pel què sembla, les mones no entraven de menestralia en avall.

Ara, quan mengem la mona, podem endolçir-nos nosaltres de la xocolata i el pastís. Unes menges que, en altres temps, eren cosa de gent amb possibles, una tradició de propietaris que no arribava a la taula dels llogaters.

Bé, si hi pensem, potser com ara. Però no oblidem que les tradicions, per molt populars que semblin, demanen d’estabilitat aposentada i una bona bossa de calerons.

Algun dia les podrà gaudir tothom?

Lluís de Taradell

I aquelles llumetes màgiques

Dimarts, Taradell va viure un nou Toca-sons. Viure’l des de fora, costa, que enguany ha estat sinònim de Toca-sons, però viure’l a través de la menuda geganta ha estat un plaer.

Allunyats de les trabucades, l’he viscut a peu de cobla, a ritme de sardanes i rua. Ballant i gaudint fins al judici final.
Continua llegint