Arxiu de la categoria: 00d. Paraules per a Eva (i Alex)

No podia ser d’una altra manera. Si tinc criatures, segur que deixo notes sobre elles, per a què, si arriba el cas ino es perden, les llegeixin a futur.

Jo sóc el vellutat

Jo sóc el vellutat,
car tinc dos ulls de vellut.
Mo són pas fills de cap baralla,
que són nats de l’enuix.

L’enuix de les malures
que m’han vellutat els ulls
i, com orb entre la boira,
veig el món un xic obscur.

Com als vampirs,
la llum em molesta.
Com els empestats,
tothom em defuig.

Jo sóc en tant mala hora
que, a ma filla,
he vellutat un ull!

Mal destí! Mala jugada!
M’esquinçaria el cpr sencer!

Però m’aixeco de la trompada.
Lluitarem plegats, bella ponzella,
contra els velluts sobrevinguts!

Me’n vaig a destilar gotes

El tur del Canigó

Ja han passat uns quants dies, però encara falta per pair bona part d’aquesta aventura que es va iniciar, com aquell qui diu, a l’hort de Can Pepitu.

Una aventura en família, una aventura de lloguer, una aventura de tres joiosos dies cavalcant bèsties increíbles per les sinuoses carreteres que volten el massís del Canigó.

Foto1_Caravanes

L’aventura comença a Taradell… o potser a Gurb?

Sin prisas pero sin pausas, s’enfila C17 amunt fins a perdre el seu nom, virar a Camprodon i dinar en el bell aparcament d’autocaravanes que hi ha a ponent d’aquesta cruïlla de vells somnis. Vistes increibles, instants vitals perdurables, mores a la vora, taules per fer un mos i un avi desfermat que, ajassat a terra, gaudeix i és subjecte del plaer dels més menuts de la casa.

Foto2_AviNets

Al volant dels tres engendres, els tres fills d’en Melció i la Maria, rica herència d’un passat de Critoen 8 i Ebro customitzat solcant les europes del passat.

A mitja tarda alcem el vol i, carretera amunt fins a Coll d’Ares, ens acabem trobant un Prats en vigiles de festa, de la festa de la fidelitat entre catalans, entre els que fugien de l’Espanya morta i els que els rebien en una França apunt de morir. Una escapada!

Foto3_APrats

Una fugida que ens fa jugar a fet i l’amagada com uns Romeu i Julieta fugint de Capuletos i Montescos per  trobar la conjunta llibertat dels amants adolescents i de romanticisme sobrepujat.

I que bona és la llegendaria tertulia a la fresca del Costabona! I que bella que és la nit dins la closca d’aquests vaixells de terra endins!

Al matí, carretera i manta a lloms d’aquests gegants virem per sinuoses vies que juguen a saltar el Tec d’aigües joves i rialleres  Els pobles se succeeixen i ens anotem una propera visita a Amelie, quan ja som a les envistes de la Penya Catalana i Taurina de Ceret, la capital de la tauromaquia catalana.

Mentre compren, descanso. El camí no és llarg, però no sóc acostumat a dominar una bestia d’aital dimensió. L’Eva dorm, l’Alex ja no i marxa amb el grup de compradors.

Sense adonar-nos-en voregem El Voló i Perpinyà i prenem una ruta que sorprèn per llur amplada i seguretat  I és que la remuntada del Tet és tot un luxe fins ben bé tocar Prada, porta d’entrada a la magia de les valls nòrdiques del Canigó i ses muntanyes veïnes.

Rià, bressol de Catalunya; Vilafranca, perla murallada entre el Tet i el Cady, i tota la força de Tues entre valls, porta del país de Carançà.

Ens desviem vers Vernet i travessem una població que sembla aïllada d’aquest món.

Vora els banys, a l’altra banda del pont, un parc d’autocaravanes esquifit i murri només ens serveix per buidar vàters i poc més  Acarat a ell, un bon lloc ens permet gaudir d’un bon dinar de tapes a l’andalusa i seques amb botifarra a la catalana.

Foto3_Dinar

L’ocasió s’ho val, car és un romiatge com cal.

A la vesprada, Vernet ens sorprèn en festes i la cosa s’amenitza amb un grupet de versions, el ritme de les quals ens permet gaudir d’un d’aquells moments d’extrema felicitat. L’Alex rialler mira son pare i sa mare ballant al cim més alt de Vernet. Aplaudeix i segueix moviments amb alegria d’ulls brillants i juganers. Després serà sa germana qui gaudirà dels pares mentre la padrina li explica contes entre cosins.

Foto4_Cosnets

Vernet és pau, Vernet és calma, Vernet és un cel farcit d’estels a redòs de les autocaravanes. Allà, entre parents, tanco els ulls per veure’m baixar a Marialles des del Pla Guillem i grimpar la xemeneia dels gendarmes que em porta a la creu.

Ja de dia les rodes baixen muntanya avall per aturar-se a Vilafranca. Vilafranca de Conflent podria definir-se com la Carcassona Xica. Els seus murs parlen d’un passat insegur i Fort Liberia, la fortificació que se la mira altiva, no para d’ampliar la llegenda d’aquest indret tan propi de fades, follets, bruixes i minairons.

Foto5_Vilafranca

Tornant al pàrquing d’autocaravanes ens saluda el xiulet del trenet groc que acaba d’arribar. És el pic del migdia i el sol il·lumina el pas per les gorgues de Carançà, l’ascens a Mont Lluís i el descens, ja més suau a la plana ceretana.

Fa pena deixar el viatge, fa pena acabar la nostra trashumància de cavalls enxovats en potents motors. Però després del dinar a Casa Toranzo de Puigcerdà només resta fer camí fins a Taradell i netejar uns vehicles prestats que, com el carruatge de la Blancaneus, té hora de tornada. L’hora íntima en què, tot acaronant el llom de la bèstia, xiuxiueges:

– Tornaré a buscar-te, bell amic. Tornaré a buscar-te per, segons el poeta:

allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

AllTeam

Et pintaré de xocolata

Aquest cap de setmana ha estat d’aquells on hom se n’adona que tots els mals de cap, tots els equilibris vitals, totes les renúncies individuals que la paternitat comporta valen la pena.

I és que us estimeu d’allò més, jugueu plegats i rieu, rieu pel damunt de les possibilitats auditives de les persones engrisides per les cabòries dels mortals.

La mostra de tot plegat és aquesta:

imageLa màxima felicitat que dóna transgredir la correcció, pintar-se de gelat de xocolata i sorprendre a qualsevol passavolant que, per un instant, traspua infantesa en la mirada.
Si haig de ser sincer, jo sóc massa nòrdic per ser esca d’aquesta explosió. Per sort, tinc el sud dins de casa i això permet lligar un all-i-oli que té moments de felicitat infinita com aquests.

La mama et pinta Eva. I tu pintes al teu germà. I és així com rieu i balleu i us perseguiu i il·lumineu un migdia que em dóna la certesa que la tria ha estat bona i que sóc just allà on vull ser.

Potser demà -escric encara en diumenge- em tornarà a alcançar l’ombra del neguit i el pes de la feinada que suposa tenir família en un món on la família fa nosa.

Però ara, veient-vos banyats en xocolata o recordant-vos fent el pirata al cumple de l’Eric, visc la sort d’haver-m’hi llançat, de tenir-vos sota l’ala, d’invertir tres anys llargs en la vostra criança, tan de nit com de dia.

Gràcies per ser-hi i per permetre’m compartir aquest creixement que fem tots plegats.

Urgències

Pof! Pof! Plors!
Amb la clau a la ma em giro i l’agafo en braços i veig aquell bony just sota el serrell recent tallat. Ha relliscat just abans del salt i la morrada ha estat d’upa i, tot i que no hi ha sang ni fetge, passem per la farmàcia i, a petició de la menuda, un taxi ens deixa a les Urgències de l’Hospital.

Les urgències en diumenge són el camarot de Una noche en la ópera del precariat de Barcelona i algun resistent que practica l’idealisme més alçat.

La quitxalla burgesa no es fa mal. Se’n fa el fill d’aquella dona que entra a treballar a les vuit del vespre i no sap si visitaran llur filla abans, o aquella altra que rep l’angoixada trucada de son pare perquè el seu ex, el de la dona que és a urgències, no deixa en pau l’intèrfon perquè vol veure, tan si com no, la seva filla.

– Golasooooo! – crida un menut, de pares xilens d’origen, tot xutant una pilota de goma a la Sala d’Espera.

Les urgències en festiu donen per un tractat de sociologia del precariat. Cinc hores de pacient espera entre menuts que es busquen permet moltes coneixences entre ferits, nanyos, talls i alguna febre que no es cura.

Ho han aconseguit, la Sanitat ja no és universal o els fills dels integrats no es fan mal i, per tant, no utilitzen el servei d’urgències. Després diran que això de la Sanitat Pública, com l’Educació, només és per als de fora. I d’aquesta manera tothom amb mútua, o concertada, d’amics i coneguts dels que van desinvertint en “estructures d’Estat” i els van donant una equivoca fama per a major benefici dels seus.

Ah! Si! La menuda, a part d’encisar a tot l’equip mèdic de l’hospital, només té un nyanyo lleu. Gros, però lleu. Tocarà vigilar-la 24 hores. La resta l’hauriem de vigilar tots plegats.