Arxiu de la categoria: 00b. El llibres del Somni dels Bruts – lluisdetaradell.net

Llibres escrits, editats, plantejats o enginyats per l’autor d’aquest bloc.

De moment, via el servei sota de demanda de Bubok, però vès a saber cap on aniran en el futur.

Demà és Sant Jordi!

Demà és Sant Jordi i començo aquest apunt amb aquesta sonora obvietat. Sant Jordi, pels catalans, és una data important, una data on l’amor s’hi posa i ens rega amb la cultura del paper fet art, coneixement i plaer.

Sant Jordi és patró patri i, si fóssim un país normal, molt probablement seria la nostra Diada Nacional. Però la història ens ha fet màrtirs d’un Estat que fou el nostre fins que l’afany uniformador dels Borbons va començar a imposar les seves raons als pobles que féiem Espanya.

Per Sant Jordi, matem al drac i en regalem les roses de la seva sang brollades.

Per Sant Jordi, ressuscitem el tarannà pla d’un geni de l’Empordà.

Per Sant Jordi, ens deixem portar per la ploma irònica i salvatge d’un lletraferit universal.

Per Sant Jordi, ens encanta fer teatre de veritat.

Enguany, aquest Sant Jordi, és un xic especial per a mi, car, amb 17 germans de lletra i un notable prologuista, seré objecte de curiositat en alguna paradeta on Els cadells de Pagès editors hi tingui un raconet.

Els vençuts, el meu relat en la coral del Sol naixent, no és ni “una visió sobre la guerra des del punt de vista dels derrotats“, ni “una obra compromesa amb una causa humanitària“, ni tampoc “l’enèsima evocació de Sherezade i les mil i una nits” o … potser ho és tot i més?

En qualsevol cas, la colla dels vençuts t’espera amagada en alguna parada per a fer-te passar agradables estones de lectures amb bona ànima.

La il·lusió d’un relat sincer: En Faixolell del pit vermell i la llegenda de #Taradell

En acabar un estiu de fa ja un grapadet d’anys, em vaig sentir orfe del terrabastall dels nebots que, aquell estiu, havien fet vida a casa. De les resultes del record de les facècies i amistats d’aquell parell de marrecs, en va sorgir el fil d’un relat que, amb més o menys assiduïtat, els enviava a la seva llar llunyana.

En Faixolell del pit vermell és aquell relat que en Pau, la Marta i els seus pares, van rebre per entregues a la seva llar de Calafell.

Un nebot, una neboda, una vila, unes boscúries, unes baumes amagades, i un document trobat a les golfes són l’espurna d’una espiral de fets on els dos vailets descobriran els misteris amagats a les Cuines d’en Rocaguinarda, la fesomia d’en Perot Rocaguinarda i els seus braus bandolers, el secret que ells serven i l’enfrontament que, des de Taradell, mantenen amb els vigatans cadells.

No és però un relat històric, ans al contrari, aprofita la història i la llegenda que l’embolcalla per endinsar-se en les relacions entre nens i nenes, entre tiet i nebot, entre padrí i fillola.

En definitiva, i si em deixeu que ho vengui tot i ésser-ne l’autor, és un relat veloç i divertit que farà les delícies de xics i grans i capsigranys.

Ah! I com que tots els sants porten buitada, el relat va acompanyat d’un divertiment on l’Enclusa, cim mític de Taradell, és la forja d’un ferrer que és observat per una donzella que se n’ha enamorat. Relat amb reminiscències gregues i olímpiques que fa de cirereta al bo d’en Faixolell.


Fitxa de l’obra:

Títol: En Faixolell del pit vermell i la llegenda de Taradell
Autor: Lluís de Taradell
N° de pàgines: 68
Mida 150×210
Preu unitari: 10 euros
(despeses d’enviament a banda i descomptes per compres de més unitats)

Vull comprar un exemplar en paper: Accés a la botiga

Contactar amb l’autor a lluisdetaradell@bubok.net

El Somni dels Bruts avança amb #lesurbaLiades d?en Xevi Xoll

Devia fer poques hores que havia passat la mitjanit i poques en devien faltar per a la matinada, quan vaig arribar del Drac Ple de Xacres. La veritat és que no ho recordo del cert. Les nits amb en Massimo ja ho porten això de perdre el nord, els minuts i les hores. I aquesta nit l’havia passada amb en Massimo. D’això si que n’estava del tot segur.

Amb aquest homenatge a Massimo Bontempelli comencen les urbaLiades d’en Xevi Xoll, etimòleg en atur que intenta mantenir la seva vocació fora del mercat laboral. I, com s’ho fa?

Deixem que sigui ell mateix qui ens ho expliqui:

Sense aquella carpeta amb gomes de color blau trobada en una socarrimada cafeteria, mai hagués publicat Paraula de Vàndal 1987-1993. I, si mai hagués publicat Paraula de Vàndal, possiblement no hagués rebut la visita d’en Iu Murallis que dóna peu a aquest recull.

Em dic Xavier Xoll, però la gent que em coneix em diu Xevi. Sóc etimòleg i estic a l’atur: la meva feina i cada cop la de més gent. I, com que no trobo una ocupació, utilitzo la meva vocació per recuperar, reciclar, restaurar i aclarir uns papers que van ser escrits per un xaval que es va suïcidar amb vint-i-tres anyets. Era l’any 1993 i, des del cul de barri on era, va passar olímpicament de l’il·lusionisme olímpic, per viure en una realitat paral·lela, una realitat paral·lela que, paraula d’etimòleg, potser ens resulta massa actual.

I és que les urbaLiades són un relligat de relats que es belluguen entre el somni, la vigília i el record. El somni d’en Xevi, la vigília de l’etimòleg i el record d’en Iu, el nostre suïcida que, potser, guarda un secret que no sabem escatir.

El segon maó de El Somni dels Bruts, la novel·la que van escrivint els seus mateixos personatges, és escrit a quatre mans: les difuntes mans de l’Iu i les nerviüdes i tafaneres mans d’en Xevi.

De fons, sentim el batec dels suburbis d’aquella Barcelona que deixava de ser Barna per esdevenir BCN i perfums de Lovercraft, Bontempelli i, potser, Bukowski.

Siau servits per la nova entrega d’un somni ben present: El somni dels bruts o la recerca del moll de l’ós de Barcelona.

Aquests que parlen d?un passat massa present

Filant el segon recull del Somni dels Bruts, les urbaLiades, he topat amb uns quants revivals que ens recorden d’on venim.

El foto àlbum Odio Obedecer d’en Xevi Mercadé, l’Harto de todo d’en Jordi Llansamà i el Que pagui Pujol d’en Joni D; s’han unit a la recuperació dels textos d’en Pau Malvido per part d’Anagrama per a fer arqueologia de les generacions que precedeixen al Somni dels bruts.

El Somni dels Bruts és una novel·la que s’autoescriu, una nina russa que s’encadena d’un llibre al següent per resseguir, de primer, als hereus del món llegat per les generacions suara esmentades, però que intenta anar més enllà i denunciar, a través de la ficció, la perversió d’una ciutat que s’ha desfet a ella mateixa.

Paraula de Vàndal és un crit desesperat d’un creatiu xaval de barriada amb el cervell trastocat per les icones i els missatges del consumisme desenfrenat. N’Iu Murallis és un més dels nens de la generació Txernòbil, d’aquella generació que tenia 16 anys l’any 86 i que va veure’s anorreada per uns Jocs Olímpics que, canviant la fesomia de la ciutat, ofegaven les alternatives del fes-t’ho tu! sota tones de disseny i subvencions.

urbaLiades, el volum que signa en Xavier Xoll, aprofundeix en la mateixa generació, però des de la visió d’un home de mitjana edat que, des de les profunditats de l’atur de llarga durada, s’endinsa en una segona tongada de relats d’en Iu, hi posa ordre i intenta trobar les referències que salpebren les narracions.

Si Paraula de Vàndal ja va per la segona edició, urbaLiades veurà la llum ben aviat i, ambdues obres, es presenten en format fes-t’ho tu!, és a dir, a través d’un sistema d’autopublicació sota demanda i en dos formats: el sempre estimat paper i el més modern eBook, el llibre digital d’aquests temps d’ara.

D’aquells anys de misèries i derrotes, en sorgeixen aquestes escadusseres victòries que omplen les places de les ciutats d’arreu del món.

Dura insacietat brutal! Oi!