Encara no n’he acabat la lectura. De fet, l’havia d’acabar en el vol d’Edimburg a Amsterdam i d’Amsterdam a Barcelona, però, una intensa jornada i una nit en vetlla, van fer-me caure als lloms d’Epos Olloatir, qui em va conduir pels camins dels somnis i la màgia de l’arcana Alba acabada de deixar.
Per això no he corregut prou encara per arribar a la meta. No tinc pressa. Les bones lectures, com els bons camins, es gaudeixen mentre es recorren i, amb De què parlo quan parlo de córrer, em passa el mateix que amb L'art de caminar - l’edició conjunta de dos petits textos de William Hazzlit i Robert Lous Stevenson -, reforcen sensacions que jo mateix he viscut en pròpia pell.
Cal constància i decisió per a puntejar fronteres. I dic fronteres i no límits o fites, perquè les fronteres tenen un rerefons més bèl·lic, doncs el seu origen és el “front de guerra” d’un exèrcit. I aquest és el sentit que tenen les úniques fronteres que, realment existeixen: les fronteres de la ment, els taps que la por arrapa al cervell i que et fan veure l’altre com a un perill i no com a font de descobriment, de saber, de coneixement i, en el fons de tot, de plaer.
“No, no. Yo nací en Can Cadena, una antigua masía del siglo XVIII situada en el barrio de la Verneda. Mi tío era el masovero y yo le ayudaba en el huerto” (Pasqual Molina, pastor de cabres)
"No deixarem mai d'explorar, i quan s’hagi acabat aquesta aventura tornarem de nou al punt de partida i per primera vegada l'haurem conegut" (T. S. Eliot)
Entro a la llibreria amb la sensació de culpabilitat que preveu un consum sempre superflu i innecessari. Com un condemnat a la pena capital avanço pel passadís central en direcció a l’espai destinat als llibres de muntanya i de viatges.
Amb esperit tafaner, em deixo gronxar per títols farcits de vegetació, d’aventura i de paisatges seductors. De cop, un nom:
Fa cosa d’un parell d’anys que vaig tenir el plaer de fer nit al Refugi
del Coll de l’Ullat, a la cara nord de la Serralada de l’Albera, just
damunt del poble de Sant Martí i molt a prop del pas del Portús.
En aquest acollidor indret del Pirineu havien tingut la pensada de penjar un full sobre “la longue vie des déchets abandonnés dans la nature”, és a dir, la llarga vida de les deixalles deixades a la muntanya.
Aquest cap de setmana m'he trobat amb un amic que feia un munt de temps que no veia. Ja se sap, la vida estira i s'enfila i quan te n'adones, els amics d'ahir ja no hi són i, potser, n'han vingut de nous i tot.
... no había ningún lugar en el que preferiria encontrarme en ese momento."
Ja està. Ja l'he llegit. He passat por, he tingut vertigen, m'he quedat glaçat de fred, torrat de calor i menjat per mil-i-una malalties zenitals. He mort garratibat a punt d'assolir el cim d'una muntanya, m'he deixondit de pena amb la muller tot solada per la pèrdua d'un amor que preferia la muntanya.
El sergent Aleix dels carrabiners de Taradell em recull a les portes de casa. Avui anem d’exàmens a la capital de la comarca. I és que aquests dies d’abril, sometents i bandolers renovem compromís d’armes.
Feia temps que no tornava a petjar els salons de la Barcelona de les neurones. Recordo els anys que somniava en lletres i treia el cap per aquests indrets a la recerca de coneixences que mai van arribar. Ser un intel·lectual un xic asocial ja ho té això. Avorrit, vaig deixar llast i em vaig enlairar vers les misèries de la vida d'allò que ara en diuen les classes populars, però que per mi sempre han estat els obrers sense possibles.
Aquesta setmana he tornat a trepitjar terrenys d'alta cultura en un periple amb regust de literari Sant Jordi. Dimarts vaig ser a la Residència d'Investigadors del CSIC i divendres, a Muntanya de llibres. Es presentaven dos llibres d'un mateix món, però de continents força separats.
Ens llevem amb la notícia de la mort d'un home bo i savi. I això, es vulgui o no es vulgui, pinça l'ànima. Serveixi doncs l'apunt d'avui d'homenatge a un "intra rebel" que va saber estar allà on més se'l necessitava.
Fet aquest luctuós incís, però, seguim amb l'apunt d'ahir entorn del nomenclàtor excursionista: Saltem de l'Enric al Francesc per a assenyalar el perill d'exercicis tecnofílics com el que el savi de Sant Martí fa al seu apunt titulat "Encara li hem de dir excursionisme?"
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
