|
10b. Calaix de sastre "Ser dona és la condició indispensable per esdevenir bruixa".  Avui és Santa Llúcia. El dia comença a allargar-se i, si més no, a Taradell, comença el període nadalenc, l’època pagana del retorn de la llum del dia. Muntem el pessebre, possem el tió a lloc, cantem goig a la patrona de paraires, teixidors i modistes i celebrem la diada en que el dia comença a recuperar el camí perdut durant la tardor. L'escalforeta del tió, aquell tronc tant quotidià com màgic que, en cremar, dona béns tan preciosos com l'escalfor i la llum, permet jugar a la revinguda de nous presents inventats: llaminadures, neules, torrons o, perquè no?, l'escalforeta d'un bon glop d'amistat i companyonia. Amistat i companyonia que t'ofereix un ós en hivernació, ajaçat vora el foc que la teva amistat, companyonia o, si més no, coneixença, ajuda a mantenir encés. Atança't al Cau i escolta amb la teva veu algun dels contes a la manera de l'ós. El meu modest present de Nadal! Bon nadal i millor entrada d’any. Aquesta setmana he estat un dels privilegiats que gaudeix de cinc dies de festa seguits. Cinc dies que, encara en tardor, lluquen al demà-passat del proper hivern. Jo, amb diverses companyies, he decidit tirar de cassolana mandra i no m’he enbrancat en l’art de viatjar amb el pito al cul o de fer unes pistes –crec que en diuen així- al més urbanitzat i atamorit Pirineu que hom pot trobar. Amb l’habilitat del sibarita m’he decidit a fer tastets perennes per terres pròpies. I crec que me n’he sortit amb nota. Aquest cap de setmana he decidit quedar-me a casa. Tancar-me a pany i forrellat i fer allò que se'n diu ordenar el caos casolà: El de l'espai dels llocs, amb batalla contra la pols inclosa; i el de l'espai dels fluxes, amb repàs d'escrits, informacions, espais web penjats a la xarxa i... una sorpresa inclosa! I és que, ordenant el desori del Cau, he trobat a faltar una petjada. Una petjada deixada el Dilluns de Pasqua d'enguany. El “gran oracle” de Google me l'ha recuperat. Orfa de signatura, reposa en les bases de dades de Mesvilaweb. Trista, sola, però mantenint la grapa del seu moment fundador. Com que m'agrada força, no tinc res d'interessant i el trobo edificant, la recupero tout souivant!  Sempre que he sentit aquest vers, el cap em porta a un Don Pantuflo a la dutxa mentre Zipi i Zape en fan alguna de les seves. Des de divendres, però, ja tindré un altre imatge per portar al cervell i és que, l'autor de la sarsuela que el conté, és un literat i polític taradallenc del segle XIX, en Francesc Camprodon i Lafont. La vàlua de l'arbre dels Camprodon de Taradell més rellevant des dels temps del fundador de la nissaga, en Montserrat Camprodon, l'assassí d'en Toca-sons. Fou una magistral sessió del cicle d'història local dirigit per Mn. Antoni Pladevall el que em va permetre conèixer una mica més de la història de Taradell. Un clcle d'història local que, en la seva segona edició, va iniciar fa una setmana el bo d'en Ramon parlant-nos, com no?, de futbolistes i país. Aquest divendres no parlàvem de futbolistes taradallencs il·lustres, sinó d'un escriptor i polític arrelat a la vila i reconegut arreu de la Península. El reconeixement d'en Camprodon, deixava pas, dissabte, a un orgull personal. El quadre directiu de la UOC celebrava l'acte de graduació del seu alumnat del 2006. El Mestratge en Societat de la Informació i el Coneixement i el Diploma d'Estudis Avançats rebuts en aquest acte, m'acrediten com un dels aplicats graus de la Promoció Mira. Tan sols resten quatre dies per acabar les vacances d'estiu. Dijous tornaré a baixar a Barcelona per treballar de nou a Barcelona Activa, però abans aniré al teatre per tancar la Festa Major del poble. Serà aquest vespre a Can Costa i l'obra és d'en Jordi Sànchez.  Ahir al vespre em vaig saltar l'assaig d'en Toca-sons -ja em veig fent de sometent descamisat i despistat- per anar a l'estadi. I és que feia molt de temps que no passava per Can Barça i la oportunitat s'ho valia! Ja em sabran perdonar en Gerard i en Carles, suposo. La darrera visita al Camp Nou va ser pel Catalunya - Brasil de fa un parell d'anys més o menys i el darrer partit de futbol que recordo dels blau-grana va ser un Barça - Espanyol amb Teo Custers, el cap d'escarola taronja, a la porteria de l'Espanyol. Un Barça – Madrid i un Barça – Salamanca completen el meu historial a Can Culé. Cal que et digui que no sovintejo les visites al futbol? Escriure és una teràpia que em permet expressar neguits i il·lusions. És un experiment que m'ajuda a modelar paraules, sentències i paràgrafs, com un escultor treballa el fang, el ferro o la pedra. És un exercici, un entrenament que m'ajuda a guanyar agilitat mental, a provar girs i expressions nous, a veure les idees damunt d'una pantalla o d'un full de paper. El bloc és un espai de joc que em permet capir-ne la forma i el contingut i m'ajuda a expressar-me d'una manera més ajustada en els textos que destil·lo a la feina i que em permeten guanyar-me les garrofes i donant un cop de mà a aquells que m'ho demanen. Et lleves a un quart de set amb la idea de prendre el tren de tres quarts. Fas les feines matinals d'habitud, prens el cotxe per anar a l'estació. Hi arribes a quatre minuts de dos quarts de set. En Joan et prepara el cafè. Te'l prens a la barra, d'un glop i fas bromar. Et sobra temps per pujar al tren de dos quarts i arribes un quart abans a Barcelona. Perfeccionament per experiència. Em contava un dia un tiet sobre un antic xicot d'una de les seves filles. Eren els anys aquells en que, de mainada, voltavem la comarca de pub en pub, de disco en disco, de got en got. Ja llavors els pares es preocupàven pels seus fills. El meu tiet era pare. La meva dolça i sempre agradable cosina era sa filla. Saps quina va ser la resposta del manso aquell? Fatxenda com ell sol, li va soltar: - No es preocupi. La seva filla és en bones mans. Ja fa sis mesos que tinc carnet de conduir! Perfeccionament per experiència. Conten que en un llunyà país d'un Estat unitari hi van haver anys i anys de progrés i democràcia. Durant aquesta trentena d'anys, es va anar perfeccionant l'educació i l'experiència política dels gestors de la realitat. Vet aquí, però, que un bon dia els inadaptats van aconseguir poru força per mirar de prendre un lloc en aquella falsa realitat. Pessionant i pressionant van treure unes noves normes rectores del govern i l'administració. Durant més de tres anys van anar filant el millor dels documents possibles. Ho van fer des del respecte al seu Estat compartit, però amb la convicció de la força democratica d'una cambra de representants tant legítima i legal cm qualsevol altra. Reunions i més reunions, papers i més papers, declaracions i més declaracions. En aquest país, però, les lleis les decidia un altre i, tissores de en mà, van començar a retallar i retallar fins a deixar un bonic paper buit de contingut. Trenta anys de progrés i democràcia havien servit per dir el mateix, però amb millors paraules. Cap canvi significatiu, cap solució als problemes dels inadaptats. Tan sols una indecent pinça entre unitaris per entorpir consciències i manllevar la legitima aspiració dels inadaptats. Perfeccionament per experiència. Un jaio del meu poble un dia em va dir: - Quan era jove i valent sabia fer moltes coses. Ara, que sóc vell i intel·ligent no sé fer res. No el vaig entendre fins que un bon dia em va tocar pencar per ell. Perfeccionament per experiència. |
Categories
Els meus enllaços.
AIRE TRANQUIL... O NO!
EL MISTERI DE LA LLETRA
Notícies VilaWeb
El bloc de la BibliotecaÚltims 40 canvis
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
