Tombat al terrat, el cos em cruix masegat per una nova jornada. El silenci tant sols és trencat pel darrer cotxe que se’n va cap a casa o pel lladruc d’un gos poruc en sentir el motor del vehicle llunyà.
|
05a. Personatges i sentiments Tombat al terrat, el cos em cruix masegat per una nova jornada. El silenci tant sols és trencat pel darrer cotxe que se’n va cap a casa o pel lladruc d’un gos poruc en sentir el motor del vehicle llunyà. 
Però, fa un temps, ai làs!, ens van canviar la màquina. Disseny acurat, esvelta figura, imatge impactant i moderna. Tota una innovació! Teixint amb peus, ‘l boletaire llaura pels boscos i p'algun prat. Teixint amb l’esquena El bolet, juganer, s'amaga, Teixint les mans, Teixint les mans, gaudeix  La propera setmana es commemora el centenari dels fets que es conxeixen com a "la Setmana Tràgica". Uns dies en què Barcelona va dir prou altra vegada a l'esclafant autoritarisme d'uns pocs sobre uns molts. El dia que ho va dir, com gairebé sempre, d'una de les maneres més bèsties en què la gent diem prou a allò que no ens agrada quan ja no ens queden paraules o les paraules són silenciades.
Enguany, doncs, es commemora també el seguit de represalies sobre una gent, l'únic delicte dels quals, el temps s'ha entestat en demostrar, fou el de deixar-se atrapar per les forces de l'ordre que necessitaven bocs expiatoris. Aquesta petjada, aquest apunt és un petit homenatge, crec que literari, a aquells dies en què Barcelona va cremar pels quatre costats i als martirs que foren injustament represaliats. Per a donar-li el necessari tintat de realisme, he utilitzat les següents fonts: > "la semana trágica de Barcelona" al bloc La palabra como arma La imatge que acompanya aquesta esquela és extreta de l'Arxiu de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guardia. Me'l llegeixes? T'escric aquesta lletra com a polisó que vaig i vinc, després de 25 anys d'haver-te perdut en una cançó. La fi de la cançó d'una vida, alegre i eixerida, que a la quitxalla feia rodar i, als infantívols somnis, sabia inflar.
Hola Errol, Enguany, fa 100 anys del teu naixement (20 de juny, 1909) i 50 de la teva mort (14 d'octubre, 1959). Cal que te'n faci memòria? Pensava escriure't una carta d'aquelles dels teus temps, i mirar d'enviar-te-la per correu postal a alguna adreça desconeguda dels boscos de Nova Guinea. O potser a la teva propietat de Jamaica? N'estic segur que la teva ànima encara navega pels rius o els mars d'algun d'aquests paratges. I és que no et sé veure, per molt que ho diguis, fent colzes en alguna universitat anglesa del més enllà. Cert que la història, el dret i la literatura et feien la gara-gara, però no et ser trobar seguint les normes d'una universitat. En qualsevol cas, ho he deixat estar. I ho he deixat estar, perquè m'ha semblat que el millor canal per a fer-t'ho arribar, és aquesta nova mar immensa i curulla de virtualitat que és l'Internet postmoderna. Una Internet que crec que marida millor amb la llar on vas decidir d'anar a viure aquell 14 d'octubre del 1959. Avui fa 50 anys d’aquell jorn miserable. D’aquell dia execrable en què vas patir un infart. Eres assegut a la menuda sala de projeccions on t’ensenyaven la versió fílmada de la més polèmica de les teves novel·les. 39 anys! Només en tenies 39! I que òrfes que ens vas deixar!  A vegades la tafaneria venç la comoditat, i hom, tot perdent l'impuls de vila, resta a ciutat per compartir un nou pas pel fil dels somnis d'alguna amistat. En un banc de blanca figura, fullejo les planes d'una novel·la en soledat. Assegut al terra, espio la marabunta humana que puja i baixa de les infernals andanes de Plaça Catalunya. Estintolat en un vidre dur, sento la tremolor del terra cada cop que passa el ramat de veloços búfals camí de l'exterior. Massa de soledats que s'empenyen i s'empunteguen i corren i trontollen i avancen a rodolons. Documentant-me un xic abans d'escriure una breu peça per una entradeta d'un acte públic, els detalls del qual encara no puc desvetllar, he tingut l'immens plaer d'haver caigut en el parany d'un llibre fascinant. L'autor, Colman Andrews; la traducció al català, de Carme Geronès i Carles Urritz; i el prolèg, com no, de l'enyorat Manolo. Porta per títol: |
Categories
Els meus enllaços.
AIRE TRANQUIL... O NO!
EL MISTERI DE LA LLETRA
Notícies VilaWeb
El bloc de la BibliotecaÚltims 40 canvis
Accés de l'autorVisites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
