És menuda i eixerida, de cabell ros i curt. Amb la cara colrada de sol i alegria, llueix un punt brillant a la galta dreta, ben a prop d'una agradosa boqueta de llavis humits i vermells. Els ulls són negres com una nit sense estels i m'observen des de la distància del passadís del tren. Jo, assegut amb el llibre a les mans i la finestra a tocar, no la miro encara perdut en la lectura. La boca dibuixa un somriure quan aixeco els ulls i li ressegueixo la figura. El seu rostre dibuixa l'expressió fidedigna del seu reialme corporal. Se sap guapa i, ara, se sent admirada.
Ni rafting, ni trekking, ni kayaking, ni... l'esport d'aventura més bèstia i trencador que es pot practicar en l'actualitat és el renfing! Si, senyor: El RENFING.
Després d'unes més que reparadores vacances laborals esmerzades en gestionar la llar, reconèixer nous camins boscans, aixecar castells vermells i repassar part de la meva filmografia personal, tornem a ser dalt del tren, camí de ciutat, camí de la feina.
No és costum, ni m'havia plantejat mai, d'escriure diàriament en aquest cau obert a la xarxa. Però, a vegades, la vida permet un encadenament de successos prou dignes com per ser presentats en públic. I el d'avui és un d'aquells casos que val la pena deixar escrits en aquest espai, si més no per ser poc habituals i prou edificants. Es tracta de quelcom que m'ha passat avui tot pujant de Barcelona amb el tren de quarts de sis de la tarda. Ho vols conéixer?
Dilluns vaig llevar-me a les 6 del matí i em vaig despertar cap a les 7 del vespre. Acostumat a seguir els dictats del cos i ha deixar-lo en plena llibertat durant les vacances d'estiu, el retorn a les rutines no ha estat gens fàcil.
Podria ser el temps d'un viatge entre dues poblacions situades a seixanta quilòmetres de distància en algún lloc del planeta: A l'Àfrica? A l'Amèrica Llatina? No, no a l'Europa occidental hiperdesenvolupada.. I és que aquest fou el temps que vaig esmerçar en el fer l'agradable trajecte entre Nou Barris (a Barcelona) i Taradell una agradable tarda d'estiu en tornar de la feina i gaudir de les maravelles de la línia Barcelona-Puigcerdà dels trens espanyols. Vols acompanyar-m'hi?
Els somnis són com són i venen com venen. Aixó sí, sempre conserven aquell afinat fil que els uneix amb la realitat quotidiana. Crec que pots coneixer ja que un dels mitjans més habituals per moure'm pel món és el tren. Doncs bé. Aquí pots llegir-hi un d'aquests curiosos somnis que de tant en tant tenim i que, sense una motivació aparent, en llevar-nos mantenim fermament aferrats en la memòria. Vols coneixer els camins de Vilajoliu?
Si la setmana laboral ha estat profitosa, els divendres intento fer el salt a la fosca i em llevo amb les primeres clarors del matí. És en aquest moment del dia, l'instant ideal en el que gaudeixo a balquena amb l'aeri concert dels ocells que, tot just alçats del niu, saluden el nou jorn des de les taulades veïnes i la propera boscúria.
"Avui a Barcelona....", la veu de l'Informatiu de les sis -sempre la mateixa veu, a la mateixa hora, en el mateix lloc de l'habitació- comença les noticies en el que sembla ser l'únic lloc del planeta terra on passen coses, Barcelona.
Bé, potser tens raó, no sempre comença amb Barcelona. A vegades, ho fa parlant del fred que carda a les pistes d'esquí o als llocs on els barcelonins i les barcelonines passen el cap de setmana. Una manera força agradable d'informar-los que el millor que poden fer és anar a treballar perquè allà on s'ho passen millor fa un fred de mil dimonis. Per cert, una bonica expressió catòlica (però no diuen que a l'infern hi fa molta calor???). Avui el tema no és pas aquest, però. Avui el viatge és el de cada dia, el viatge d'anar a pencar. Vols saber com m'ho faig?
lluis |
04. Renfing |
divendres, 10 de setembre de 2004 | 19:02h
Quan hom s'acostuma a un estat de les coses, aprèn a valorar els canvis més ínfims de l'entorn com a grans cataclismes. Avui he viscut una d'aquestes tempestes. La vols conèixer?
Llibres escrits, editats, plantejats o enginyats per l'autor d'aquest bloc.
De moment, via el servei sota de demanda de Bubok, però vès a saber cap on aniran en el futur.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
