D’aquella ficció tangible que, inoculada pels sentits d'un autor sensible i no vell, comença a colpejar-li les temples amb l'impuls més estrident. Sovint, en moments d'escadussera tendresa, se m'ha presentat aquest instant com els cops d'un nadó inquiet dins la panxa d'una esperançada mare. Com és ben evident, no he pogut comprovar-ho, car no sóc dona i, ara que només som tu i jo, et puc dir que us tinc un xic d'enveja per aquest fet tan natural.
La ficció que entra pels sentits de l'assedegat autor d'obertes temples, es compon sovint de retalls: una rialla en un carreró fosc, una taca de cervesa en una samarreta, una gota de sang en una baralla, una mirada furtiva en un tren, l’ungla d’una mà femenina lliurant l'entrada d'un concert, ...
Bocins de realitat que acaben congriant la tempesta més ardent dins d'un cervell torturat, per crear un prototip de personatge tant fort i potent com ets tu, Lisbeth.
El proper diumenge 7 de juny, hi ha eleccions. Eleccions al Parlament Europeu.
Fent un símil futbolístic, aquestes eleccions vindrien a ser la Champions de la política. I vindrien a ser-ho per tres raons:
> El partit es juga a Europa. > El volum de diners que belluga la Unió Europea és molt important. > Els temes que s'hi decideixen ens toquen de més a prop del què ens pensem.
Davant una campanya que, seguida pels mitjans habituals, esdevé difusa, descentrada, farcida de retrets i amb una clara tendència a convertir la Champions en Lliga espanyola o Copa Catalunya, he decidit posar-me el barret de politòleg i mirar de què va la nostra propera cita electoral.
I per fer-ho, m'he fet quatre preguntes: què escollim? entre qui escollim? amb qui s'asseuran? i què carai hi van a fer a Europa?
El 9 són tres vegades 3 3+9=12 12 són quatre vegades 3 1+2=3
Avui no sé ben bé per què, el 3 no para de donar-me voltes pel magí. De fet, ha començat a donar-me voltes pels volts de les 12 (1+2=3), i ja no ha parat de dançar-me per dintre fins ara que he decidit convertir-lo en bit.
Si tres són les grans religions monoteïstes que envolten la mediterrània. A saber, jueus, moros i cristians.
Si, en el cristianisme, el 3 és el símbol de la saviesa, el símbol del Déu mostrat a través de la divina trinitat (Pare, fill i esperit sant... o, éssent un xic irreverent potser, Ment, cos i ànima).
Si tradicionalment ha representat el moviment continu i la perfecció d'allò veritablement acabat.
Si en les bases filosòfiques de les esquerres, si més no d'aquestes i potser de les dretes i tot -vès a saber-, el tres és tant important com per condicionar-ne la seva dialèctica (¿Què hagués fet Karl Marx sense la dialèctica de Hegel (Tesi, antítesi i síntesi)?
Si en numerologia el tres representa la comunicació (si ho saben tres ho sap tothom), però també l'equilibri (heu intentat aguantar-vos en un tamboret de dues potes?).
Si en la vida real, les parelles es construeixen per un tercer (amor, amistat, coneixença), ... I no hi ha altra manera de trobar-se que aquesta...
Aquest estirabot no és fill de la revolució industrial, ni tant sols és fill del maig del 68, tant sols és el títol d'un apunt publicat a Techpresident.com, un mitjà col·laboratiu de comunicació digital dels Estats Units.
El seu autor és Cameron Russell, fundador d'un bloc col·lectiu anomenat Interview New York. En Cameron és model, escriptor I estudiant d'econòmiques i de matemàtiques a la Columbia University. L'apunt va ser originàriament publicat al bloc Funny and Interesting i, traduït al català -amb una petita llicència per a fer-lo un xic més nostrat-, diu més o menys això:
La vostra hipòcrita generació ha engendrat l'apatia de la nostra!
Fa uns dies vaig escriure uns quants apunts sobre la crisi, les seves causes i el què, des del meu propi sentit comú, són possibles maneres de superar-la.
En una d'aquelles notes parlava de tres llibres on es mostra que aquesta és una crisi més estructural que conjuntural. Fins i tot, m'aventurava a punxar amb la idea de la fi del capitalisme tal i com l'hem conegut en els darrers anys.
I és que la crisi actual toca les bases d'un sistema econòmic que ha passat de fer coses, vendre-les i comprar-les, a un altre sistema econòmic que comercia amb coses inexistents: promeses de diners que encara no hi són, de serveis vaporosos que asseguren ves a saber què, però que no concreten ni es veuen, ... Com diuen els savis de la cosa: "s'ha deixat de produir per dedicar-se a especular".
"Perquè som un projecte de futur, amb voluntat de ser, hem d'anar a Brussel·les." (Oriol Junqueres, però segur que també en la ment de molts d'altres dels que hem estat a Brussel·les)
Desconec si hem estat 10mil o no. Desconec la repercusió mediàtica que la manifestació de Brussel·les ha tingut en els mitjans de comunicació del país. De fet, escric sense mirar les edicions digitals de cap dels mitjans que tinc pescats.
El que si que tinc clar és que, de l'hotel estant, hem sento cansat, però feliç. Feliç per sentir català a cada racó de Brussel·les. Content de veure gent amb samarretes blau-granes en algun balcó de Brussel·les. Alegre de veure ulls brillants i força cares d'incredulitat entre la gent que hem pujat a la capital. Oi més encara, quan hom es troba aquell amic de Poblenou que fa anys i panys que no veu o aquell veí amb qui no ha comentat res i se'l troba a tants quilòmetres de casa.
Una gernació en moviment que ara sento també a poques passes d'on sóc assegut, en aquest hall d'hun hotel del centre de Brussel·les.
Brussel·les ha estat una festa. Però més enllà de la festa, i deixant sentiments a banda, els 10mil a Brussel·les és ja un bon cas d'anàlisi d'una experiència 2.0. Una experiència de com aplegar gent utilitzant la força d'un mitjà.
Crec que en basc seria una cosa com “Bostogei mila herriaren umea”, però no n’estic gens segur. Malauradament, a l’escola d’aquest Estat plural (?) no em van ensenyar les llengües dels meus veïns.
Ara bé, el nom no sé si fa la cosa, però aquest apunt parla de les eleccions basques. Unes eleccions que han derivat, com sempre, en un esclat cortesà força allunyat de la freda realitat numèrica d’un país que, vès per on, se’m fa proper. I ara perquè penso en la lucidesa d’en Saramago?
Els camins dels bits són inescrutables i quan hom hi posa l’actitud precisa es troba pujant un xic en l’escala del coneixement que il·lustra aquest apunt (Foto de degreezero2000)
Suposo que no cal dir que m’agrada compartir pensaments, compartir-los i, si en trobo un de prou interessants, fer-ne traduccions a la llengua que respiro.
Això és el què vaig fer amb un apunt de Digital Nomads. I quina va ser la meva sorpresa quan, en fer el repàs de comentaris, m’en vaig trobar un, en anglès, què deia el següent:
“Gràcies Gràcies pel comentari al meu apunt. Malauradament, no entenc el portugués. Si us plau, no et tallis i envia'm un resum o posa un comentari a l’apunt original”
... volia parlar d'un personatge amb patent de cors per parlar de qualsevol tema: des de la crisi estructural que ens afecta fins al finançament autonòmic.
I és que Leopoldo Abadía, també conegut com "el guru campechano" o, encara més potser, com el de la "crisis ninja", s'ha fet un lloc en la graella televisiva de la mà del Daily Planet més nostrat: el Grup d'en Roures.
Llibres escrits, editats, plantejats o enginyats per l'autor d'aquest bloc.
De moment, via el servei sota de demanda de Bubok, però vès a saber cap on aniran en el futur.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
El proper diumenge 7 de juny, hi ha eleccions. Eleccions al Parlament Europeu.
"Perquè som un projecte de futur, amb voluntat de ser, hem d'anar a Brussel·les." (Oriol Junqueres, però segur que també en la ment de molts d'altres dels que hem estat a Brussel·les)
Els camins dels bits són inescrutables i quan hom hi posa l’actitud precisa es troba pujant un xic en l’escala del coneixement que il·lustra 
