La Setmana Tràgica la passarem entre Ordesa i Izaba, trescant com cabres.
Després, si tot va bé, anirem a voltar pel Parc Nacional dels Pirineus, el germà gran d'Ordesa, i recordarem la visita que, de ben xic, vaig fer a cal cosí de Cauterets. Un cosí de ma mare que va cardar el camp de la pell de brau per a no fer el Servei Militar: Objector de conciència? Pròfug? Eren temps d'en Paco i anar a fer el soldat es veu que era obligatori.
A la tornada, suposo que portaré experiències vàries i un munt de notes d'una passejada.
D'una passejada per la Chazetania, la llar que va parir als tossuts aragonesos. Aquells nostres cosins pirinencs. Aquells que, com catalans, bascos i occitans, sóm parits d'un mateix ventre, el ventre d'una serralada que ens fa de columna, de columna vertebral d'un món que ens estima a cor obert.
A les set del matí deixo al cotxe a Ulldeter. Fa fred i el torb fa de les seves als Plans de Coma Ermada. Malgrat tot, jo tinc per costum no anar a fer d’altres muntanyes sense haver-ne demanat el parer als dos cims que m’han fet la vida.
Així, en la darrera setmana he vist el Matagalls ben emboirat –dissabte passat- i, pocs dies després –dimecres per la tarda-, somrient sota un sol de justicia. El Matagalls és el cim de la infantesa, aquell que pujava de menut. I les seves dues fesomies m’han parlat d’una setmana màgica per l’alta jacetania.
Però per trobar-ne confirmació, avui, he volgut demanar-li el parer a l’altre cim, el cim de joventut. I, per aixó, malgrat el furient torb i la boira que, per ell, dançava, m’he endinsat a la Coma Ermada per cercar el Costabona.
La jornada ha estat tan espectacular que, si com m’ha passat d’altres vegades, el seu rostre em parla de futur, el que m’espera d’aquí una setmana al Pirineu d’Osca pot ser simplement deliciós.
El matí d'aquest dissabte de juliol em troba pujant a Coll Formic. Sí, sí, ja sé que aixó anava de castells, però els castells són a la tarda i, abans, vull fer un emboirat cim.
El matí d'aquest dissabte de juliol em troba pujant a Coll Formic. Calça curta i samarra nòrdica. Estirem bastons, posem el cronòmetre en marxa i...
Passada la tamborinada -en un altre indret narrada-, fet el frugal sopar dels bons refugis d'alçada i superada la càlida nit que hom dorm dins de llit compartit amb armònica gentada, les primeres llums del matí, em troben recollint els estris i posant-los dins la motxilla.
Avui volia pujar al Torreneules i, un cop al cim, anar fent solitària carena fins al Puigmal. En sortir fóra, però, he pres una altra decisió.
Si vas llegir l'apunt d'ahir, potser recordas que ens vam quedar al Pedró de Costa Rubí, tot contemplant la Jaça de les Eugues, allà dalt a la Coma de Vaca.
El cel, ara, ja és farcit de núvols, núvols negres que encara no deixen caure l'aigua. El vent, un bon pastor, els ha anat portant des del cim del Puigmal fins aquestes raconades, tot reseguint els cims més alts d'aquestes valls encaixonades.
"ONE of the pleasantest things in the world is going a journey; but I like to go by myself. I can enjoy society in a room; but out of doors, Nature is company enough for me. I am then never less alone than when alone" ("On going a journey" by W. Hazlitt)
Després d'una nit al ras sota el Pedra, em faig el propòsit de tornar a visitar un d'aquells refugis on et tracten a cos de rei i pots aprendre un xic més de ramats i natura.
Així, tantost arribo a casa, reservo nit a Coma de Vaca.
Pujar al Manelic sempre m'infla de grans gestes i el cap s'envola per carenes del meu Pirineu més estimat.
Divendres, però, en mirar-me les previsions de Barrabés, llegeixo:
"La tarde (del dissabte) será tormentosa, especialmente en el valle de Boí o en la Vallferrera. Se formarán tormentas en la Pica d'Estats y cimas próximas, Besiberris, Punta Alta y también en el valle de Nuria y proximidades. Domingo tranquilo por la mañana y menos caluroso, con aumento de la nubosidad por la tarde. Tormentas a mediodía en el Puigmal, Canigó y en vertientes del Pirineo leridano y andorrano."
I, en mirar les del Meteocat, em diuen que la festa de llamps i trons es preveu tant per la tarda de dissabte com per la de diumenge.
La marmota treu en Jeroni del tros. Bé, la marmota i l’aigua. I és que, un nou ruixat, li xopa cabell i entranyes.
Fora la Coma, el ruixat es calma.
En Jeroni aprofita el moment per fixar, de nou, els ulls en les fuetades de Bèbrix. Són farcides de blanques llàgrimes. Les llàgrimes d'Hèracles, en grosses congestes glaçades, malden per no deixar el seu tresor, per no deixar-lo encara. De fet, la més llunyana de totes ells, és grossa i altiva com l'ull gegant que l'ha deixat caure.
Un xic enllà, un cimet anuncia lo Canigó proper, del cap de Pyr potser l'estada. Més lluny, però no gaire, una munió de serralades, fan olor de mar. Una mar que, de tant acostar-se, s’amaga. I és la dolça marinada que li bada els llavis per a treuren una inventada tonada.
Llibres escrits, editats, plantejats o enginyats per l'autor d'aquest bloc.
De moment, via el servei sota de demanda de Bubok, però vès a saber cap on aniran en el futur.
El 29 de setembre del 2012, en Pere compliria 100 anys. De fet, si ens endinsem en la seva obra, segur que els compleix en alguna dimensió que se'ns escapa. Valgui doncs aquesta categoria per espigolar-ne el record.
Relació dels fets succeïts a una parella a la ciutat del Caire i a les terres altes de l'Àfrica Oriental. Unes terres que, avui per avui, s'agrupen sota la bandera d'Uganda. - Estiu de 2011-
