Arxiu de l'autor: Lluís Mauri Sellés

Quant a Lluís Mauri Sellés

Si has arribat aquí, deu ser que vols saber alguna cosa més de mi o del bloc que tens entre mans, oi? Si és el primer cas, consulta la meva targeta de visita. Si és el segon, aquest bloc combina gran ciutat, amb alta muntanya, aglomeració de gent, solitud, viatges a Sevilla i arreu del món, excursions pels antics camins de la transhumancia, sevillanes i castells, i aixi podríem seguir amb l'eclecticisme més desenfrenat.

Adéu siau

Després de dotze anys i escaig deixo el bloc de Vilaweb i em prenc, suposo, unes vacances digitals. Hores d’ara desconec si reprendrem el fil en algun altre llic o si les aportacions fetes en aquests dotze anys de vida blogaire es mantindran a Internet.

Però la vida em demana silenci, deixar els dits desvagats i passar “a una sltra vida”.

Apa! Salutacions, moltes gràcies per llegir-me i ens veiem pels panòptics digitals.

Vull ser lliure


vull ser lliure
ara mateix
ara mateix

nuestra conducta estä más determinada por causas desconocidas de lo que creiamos

Empès per una lectura prèvia que voreja les descobertes fetes per la neurociència, intento llevar-me el neguit determinista que traspuen aquests descobriments amb dues noves lectures.

Ambdues obres penetren en els estudis sobre el cervell des del discursiu àmbit de la filosofia i, en ells, hi cerco la llibertat que la lectura original deixa en el llimb de les descobertes per fer.

El neuroética y neuropolítica de l’Adela Cortina em resulta una lectura interessant per fixar conceptes i donar un tomb per les connexions que, des del món científic, s’han teixit sobre les disciplines que governen el món ( política, ética, economia i educació). 

D’aquest llibre en trec un cert temor sobre els efectes que l’aplicació del neuromàrqueting electoral té sobre els resultats de les tries dels nostres governants. Oi més en saber que Frau Merkel és una groupie de la neurociència. I  l’esperança en la plasticitat del cervell i la seva capacitat d’aprenentatge durant tota la vida d’una persona.

El alma de las marionetas de John Gray en canvi és un repàs per la literatura i els coneixements destilats pel què solem anomenar humanitats. Disciplina que, un cop llegit el llibre, demana un canvi de nom.

Acabat el llibre, hi ha més preguntes que respostes, tot i la certesa de ser titelles il·lusionables en un món material que ens resulta massa desconegut i pel qual ens hem construït un panòptic de Benham anomenat món occidental. 


Un món ple de desitjos de pau, però que ha externalitzat la violència fins a nivells inimaginables, tan inimaginables que, quan la violència penetra al panòptic ens en fem creus de què aquesta sia possible

On queda la llibertat després de tot plegat?

Doncs potser resta reclosa en la següent sentència:

Sólo criaturas tan imperfectas e ignorantes como los seres humanos puedem ser libres del modo en que son libres los seres humanos.

Tant de bo el llibre se t’hagi fet curt

I se t’hi fa. Oi tant que se t’hi fa.

I és que un llibre que comença dient que

La vida és una merda i després et morts

només se’t pot fer curt. Oi més quan repassa de manera caòtica i anarquicament ordenada una part rellevant de la radiofonia més nostrada, aquella que representa Radio Pica i el seu selector, en Salvattore Picarol.

Reconec que jo sóc un radiopicaire dels temps de la prohibició i, sense prohibició, mai hagués sigut radiopicaire. Radiopicaire de Fira de Santa Llucia i paradeta de Sant Jordi. 

Indrets on, crec recordar, en Salvattore fou un dels proveïdors de cintes de cassette autoeditades que sonaven a l’habitació i, des del 1989, als altaveus d’un Fiat Panda vermell tot esdevenint sacrifici impenitent pels amics que hi viatjaven.

Si algun d’ells em llegeix, segur que recorda encara la cinta vermella de L’Odi Social que sonava i sonava sense descans.

L’Això és Radio Pica serveix per això: per recordar anys de joventut i per treure l’entrellat a aquelles llegendes que circulavem sobre l’emissora més famosa dels dials alternatius.

Quants anys dèu tenir en Salvatore? Encara és ell l’ànima d’una Pica que circula més per Internet que pel dial? 

No ho sé, però potser caldria que algua f.b.i. fes la continuació 2.0 d’aquest imperdible document històtic que es llegeix abans d’acabar-se el kalimotxo que tinc a les mans.

Post-escrit:
Un cop llegit l’exemplar extret, per vies digitals, de la Jaume Fuster, me n’adono que hi diu, clarament, Exclòs préstec. Anècdot molt radiopicaire.

La ment ens enganya i algú se n’aprofita

Amb ulls vermells i plorosos, les lletres dels llibres dansen, es liqüen, apareixen i desapareixen i, fins i tot, prenen formes dalinianes de dificil comprensió.

En aquest estat visual  és com m’endinso en el maridatge de màgia i neurociència que l’Steve i la Susana practiquen a Los engaños de la mente.

El llibre és una amena lectura que narra l’aventura de dos científics del coco que van d’escenari en escenari i de congrés en congrés per mirar de conèixer com els mags, i els il·lusionistes en general, ens sedueixen i ens prenen el número amb els seus increïbles jocs de mans o de paraules.

Saber que no hi ha res de paranormal en les arts adivinatòries i els espectacles de màgia és un dels resultats que hom troba ja des de les primeres pàgines de l’obra. Però no n’és l’objectiu.

El per què de tot plegat és aprofundir en el coneixement del cervell humà a través dels forats de coneixement, atenció i percepció que mags i d’altres especimens més perillosos aprofiten per fer-nos creure allò que no és.

A mi, politòleg de formació i servidor públic de professió, m’ha captivat d’allò més el capitol dedicat a
l’elecció i el lliure albir – el libre albedrio amanecista – i als trucs que poden fer-nos creure que prenem decisions lliurement quan aquestes són totalment condicionades per subtileses que la raó no comprèn.

Fa feredat pensar en els efectes polítics que els trucs suara esmentats poden tenir sobre els sistemes democràtics i l’elecció de parlamentaris i governants, sense penetrar en el cada cop més complexe món referendari. 

Realment la gent decideix lliurement el seu vot? 

Fins a quin punt les fal·làcies de la ment condicionen una elecció com aquesta?

Fujo de les respostes pel terror que em provoquen. Oi més en uns temps de guerra mediàtica i política com l’actual on la participació acaba essent una arma més de la confrontació partidista. 

Però, com deia el professor sonat d’aquell serial humorístic català.

I és que, tot i que m’agrada molt més l’exemple del llibre – en el que no vaig caure-, aquest tampoc està malament. El proves?

Per què li diuen conjuntivitis?

Avui fa 18 dies que arribava a la feina amb un ull de vellut que espantava d’allò més a les dues responsables que em van veure arribar.

Avui fa 18 dies que aprenia que, en l’ull humà, hi ha alguna part que es diu conjuntiva i que, a vegades, rep uns visitants força molestos.

Avui fa 18 dies que els meus ulls couen i s’omplen de líquids i gotes per mirar de calmar allò que tots els metges que he visitat han dit conjuntivitis.

Una -en direm encara- conjuntivitis que ha acabat afectant a la meva filla, a la meva dona i, des de fa una setmaneta justa, al més menut de tots.

En aquests 18 dies ens hem fet experts en tractaments de conjuntivitis. Des del jove oftalmòleg que recepta només suero fisiològic fred fins a l’experimentada doctora que recepta un coliri que ha deixat de distribuir-se a Barcelona, passant per les dues marques de coliri que, amb igual composició,fabrica un mateix laboratori farmacèutic per fagocitar un segment de mercat tan important com el de les conjuntivitis. Important si més no pel dolor que ens fan els ulls als de casa

En aquest període de visites a urgències de CAP i Hospital, de pediatres i metges de família en traiem la impressió que la Sanitat catalana és plena de bons professionals amb capacitat de fer màgia amb els recursos disponibles. I també que, per no espantar l’usuari, acaben minorant les malalties. I és que, finalment, t’arriba el doctor que et diu el nom de la cosa i et marca una franja prou amplia per una cura que, en el meu cad, van dir-me que arribaria en dos o tres dies.

El què tenim els de csa és una queratoconjuntivitis epidémica causada por una infecció per adenovirus, un virus molt contagios i que té més varietats que llengües es parlen al món.

La queratoaquesta és inflamació de còrnea i conjuntiva provocada per l’esmentat virus, que et dóna ganes d’arrencar-te els ulls i que marxa tota sola en una forquilla que va de les dues a les sis setmanes, poden infectar d’altres persones en els primers catorze dies d’agafar la bicha.

Si aixó t’ho diuen de bones a primeres, el cap no cerca la fi de la malatia dia si i dia també i només es preocupa en amorosi els episodis de dolor de la quitxalla de casa. No donar-te el diagnòstic precís et fa ballar el cap fins als límits de la bogeria. Oi més quan, dels teus, tu has estat qui a portat el dolor.

Esperem que les ulleres de sol i aquest llagrimeig que em queda siguin els darrers símptomes de la meva situació i que,ben aviat, la normalitat torni a la llar i puguem recuperar una vida que la salut ens ha arrabasat.