El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 01a. Taradell i Balenyà

Conjugant el verb en família

Deixa un comentari

Taradellejar és un verb de conjugació familiar, la conjugació de fer una caminada al pantà i trobar-t’hi els equilibristes intentant vencer l’altra riba damunt d’un fil o la dona que, després de l’excursió, s’hi atura per nadar-hi com les belles goges.

Taradellejar és un veb que es conjuga en parella, tot dinant a l’Hotel rodejat d’imatges d’aquell vell Taradell que, avui per avui, només s’intueix.

Taradellejar és dolça migdiada tastant els fruits saborosos que dóna la vida ben trobada i joiosa de l’amor ben madurat.

Taradellejar és capbusar-se en la paparassa que fixa instants del passat: el prèstec del moreneto, l’expedient acadèmic dels anys d’estudi, alguna multa de trànsit i esqueles que dolen i que s’han enganxat al fons del calaix.

Taradellejar és treure la pols al vell tocadiscos i recuperar la sonoritat dels vinils que em seduien en el passat.

Taradellejar és apurar de nou en família les atraccions que, a la carpa, s’han instal·lat.

Taradellejar és sopar a la fresxa, vora l’hort i somriure ja cap al tard, quan els purins ens porten dins la casa i el llit ens crida i el silenci acompanya el bon son.

Taradellejar és tot això i un xic més

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 29 d'agost de 2016 per Lluís Mauri Sellés

Abril poètic de #Taradell 2016: Una “veu” poètica descontextualitzada

Deixa un comentari

Des del passat divendres 1 d’abril, si t’apropes a la Biblioteca de Taradell t’hi trobaràs l’exposició de poemes de poetes locals, una de les peces que conformen l’Abril Poètic.

Imatge zenital de l'exposició extreta del web de la Biblioteca.
Imatge zenital de l’exposició extreta del web de la Biblioteca.

L’exposició es clourà el proper dissabte 30 d’abril i, entre les 17 veus poètiques locals, hi ha una aportació de qui signa aquest bloc i que, descontextualitzada i nua, presento tot seguit.

El vers eixut

Dissabte, 16 de gener de 2016

Eixut de mots
em trobo.
Torrentera seca
d’un país eixorc.

Les lletres no s’enllacen
la rima no progressa
el vers queda tan coix
com aquell pont
ferit per les aigües
que el xopaven
en anys anteriors.

Massa dèries
Massa cabòries
Massa vida
m’ha fet vell.

I, des de l’escorreguda vellesa,
repasso imatges i fets
d’uns temps pròfugs de justícia,
d’un passat fet fugisser.

Lluís Mauri y Sellés

Allò que cou i exclou

Deixa un comentari

Per motius que no venen el cas, fa uns dies vaig acabar tafanejant els llocs de la meva infància per descobrir que el descampat fronterer amb Sant Adrià és un hipermercat de baix cost, el mercat segueix en peu, Gregal és un Centre d’Atenció Primària i la guarderia, mi mama me mima com  a automatisme mental, segueix fent servei al sud-oest del Besós.

Després, un cop a casa, vaig cercar la traça de la Llar d’Infants El Cascavell, nom actual del vell Cascabel i vaig trobar un web molt professional, molt actual, d’imatge neta i atractiva.

Logo de la Llar d'Infants Cascavell
Logo de la Llar d’Infants Cascavell

Tafaner de mena com sóc, vaig accedir a l’apartat La nostra escola per a llegir-hi:

Som la Llar d’Infants Cascavell, del barri del Besòs de Barcelona, i acollim infants de 4 mesos a 3 anys.

Depenem del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya i ens gestiona el Consorci d’Educació de Barcelona.

Tenim un caràcter plenament educatiu, alhora que fem una important funció social.

Treballem en equip i la nostra base de treball és la reflexió, un instrument que ens permet donar sentit a l’acció educativa.

Ens avalen més de trenta anys d’experiència com a equip.

I resto un xic moix, perquè no hi trobo la traça d’un origen que hauria de ser model i aprenentatge per les famílies del barri – diferent origen, mateix destí -. Confiat penso que potser en el Projecte Educatiu hi trobaré alguna referència.

La llar funciona des de 1967. L’edifici actual es va construir al 2007, és d’una sola planta, hi ha 6 estances , 4 jardins, una sala d’usos múltiples i espais de servei. Aquest edifici només s’utilitza com a llar d’infants.

Si, hi apareix l’any en què fou fundat el centre per les dames de Sarrià, però no diu res dels anys de lluita que van permetre que el tancament imminent del centre esdevingués un oasi de llibertat autogestionada que, finalment, passes a mans de l’Ajuntament de Barcelona i, pel què llegeixo ara, acabés en mans de la Generalitat que n’és l’actual propietària.

Assemblea clandestina de Cascabel a Taradell
Assemblea clandestina de Cascabel a Taradell

Sota el dringadís i catalanitzat nom d’aquesta Llar d’Infants s’amaga una bella història de solidaritat i lluita veïnal que caldria recuperar ara que tot això torna a fer forrolla i els altermundialistes han entrar a les institucions. Oi més, si en el nou país que se suposa que estem construint volem que hi tinguin cabuda totes aquelles lluitadores veïnals d’origen divers i veïnat popular.

Ho deixo, sabent que caurà en l’oblit, però, ara que ens apropem als cinquanta anys de l’escola (1967-2017), potser fora bo de treure un xic de pols al passat i reivindicar els inicis d’un centre que podria ser font d’aprenentatge social, solidari, procomú i col·laboratiu.

Dilluns de Pasqua, qüestió d’origen

Deixa un comentari

Llegeixo per Internet que el dilluns de pasqua, les famílies anaven a fer fontades, àpats prou d’una font, on acabaven mentjant-se la Mona, pastís amb molta menys xocolata que no pas ara i amb tants ous com anys tenia el fillol o la fillola que la rebia de mans de la padrina.

A l’àrea del Penedés no es feien les fontades pròpies, sembla ser, del Pla de Barcelona. En aquest país, al Penedés, la festa de la Pasqua s’anava a fer entre vinyes, al tros, al terreny de conreu de la família.

I, encara més a prop d’aquí, a Balenyà, el dilluns de Pasqua, se celebrava, i encara perdura, l’Aplec dels Ous, una trobada veïnal a Sant Jaume de Viladrover que sembla que es reprodueix en d’altres llocs de la comarca.

image

Ara bé, quan en sobretaula, parlem de la mona de Pasqua amb els pares, la tradició es dilueix en realitat.

Mon pare, de família masovera entre camps i bestiar, no recorda cap celebració amb pastís i dolços. El Dilluns de Pasqua es vivia, com la majoria de festes, d’una manera menys luxosa i els padrinatges eren de mena menys material i més, diguem-ne, espirirual.

Ma mare, de família catòlica i menestral, recorda algun escadusser ou de Pasqua, però no té memòria de mona tampoc. Eren temps de, parafrasejant Emili Teixidó, pa negre. I, pel què sembla, les mones no entraven de menestralia en avall.

Ara, quan mengem la mona, podem endolçir-nos nosaltres de la xocolata i el pastís. Unes menges que, en altres temps, eren cosa de gent amb possibles, una tradició de propietaris que no arribava a la taula dels llogaters.

Bé, si hi pensem, potser com ara. Però no oblidem que les tradicions, per molt populars que semblin, demanen d’estabilitat aposentada i una bona bossa de calerons.

Algun dia les podrà gaudir tothom?

Lluís de Taradell

I aquelles llumetes màgiques

Deixa un comentari

Dimarts, Taradell va viure un nou Toca-sons. Viure’l des de fora, costa, que enguany ha estat sinònim de Toca-sons, però viure’l a través de la menuda geganta ha estat un plaer.

Allunyats de les trabucades, l’he viscut a peu de cobla, a ritme de sardanes i rua. Ballant i gaudint fins al judici final.
(més…)

Taradell

Deixa un comentari

Taradell és calma i fresca
Taradell és segura sagrega
La llar del rodamón
que para de viatjar.

Taradell és ingènua tendresa
Carregador de bateries
per a seguir batallant.

Taradell és matinada
Taradell és migdiada,
Taradell és rocosa i plana.
Taradell és bosc i cabana

I aquella calma fresca
que arriba quan el sol
se’n va.

Endormiscat,
em gronxen sos braços
sota el somriure foteta
del gegant Matagalls.

La bauma

Deixa un comentari

imageTarda de juliol. Sortim de la feina amb voluntat excursionista. El Matagalls, però, se’n va a dormir d’hora i es cobreix de boirosos llençols, potser enfadat pel temps que fa que no el vaig a viure. No em vol rebre. S’amaga perquè no em vol rebre i jo, captant el missatge, decideixo venerar-lo des de la distància de la meua dolça i ferma bauma.

Arribo a casa, em calço la roba de muntanya i enfilo un vell camí que el temps va oblidant. Han passat anys. No gaires. Però han passat tantes coses que ni el camí ni un servidor són ja aquells companys d’antany que es coneixien pam a pam i es tustaven esquena i cames. Ara, tot es resseguir un tancat amb un parell de cavalls i algun gos. Un tancat que ha desviat el camí. Un tancat que diu molt d’aquests temps d’ara.

El castell, enrunat, marida amb l’esparracada estelada que s’aferra al màstil per no sortir volant. La corda que l’aguanta pica i repica el blanc metall per a competir amb al vent furient que baixa del cim impenetrable.

Em deixo gronxar, com pirata a coberta, pels aires del Matagalls. Allà, el pare, l’amic ofès, es pentina amb els núvols que ell mateix atura i deixa anar com pastor que mena el ramat de xais pels cels de la comarca.

El temps s’ha perdut fa estona i els peus em porten a la bauma d’antany, a la badada boca d’una terra encantada que penetro dolçament per a assedegar la màgica set sota l’atenta mirada del Déu Matagalls i son filleta l’Enclusa.

Feia tan de temps que no hi maridava! Era tan diferent jo, és tan eterna ella que … Voldrà ma filla fer bivac en aquesta bauma? Ho voldrà mon fill quan en tingui edat? Potser un d’aquells sopars, potser una d’aquelles nits, potser… Ara ja no podria ser-hi sol, ara ja no sabria dormir-hi com abans, ara m’hi falta Flordeneu i el fruit d’aqueix encís que ens va atrapar en les alçades.

El nostre Procés no és el de Kafka, però podria ser-ho

Deixa un comentari

Han passat cinc dies de les eleccions municipals i autonòmiques a la pell de brau. Unes eleccions que, percepció de mitjans de comunicació i d’altres àmbits personals i professionals, han fet trontollar governs i administracions com no es veia des de les primeres eleccions dins d’aquest sistema democràtic constitucional.

Un servidor que viu a cavall entre Taradell i Barcelona, no es pot estar d’analitzar un xic l’estat de la qüestió amb una doble mirada.

Amb ulls de taradellenc, l’horror per la victòria de les candidatures de confluència a l’Àrea Metropolitana, se’m fa present. Cal tenir en compte que els meus ulls són acostumats a una realitat política pròpia on la independència és el pal de paller d’un municipi on CiU ha recuperat la majoria absoluta, Esquerra ha millorat el seu número de vots i, fins i tot, Solidaritat per la Independència (SI) ha assolit representació.

En aquest oasi de pau, no s’entén la dèria dels barcelonins per a seguir formant part d’Espanya i no tenir la visió evident de ser els ciutadans de la capital d’un Estat propi on lligarem els gossos amb llonganisses. I aquesta es la visió de la victòria electoral de Barcelona en Comú i d’altres llistes de confluència a la conurbació barcelonina que sembla que tenim per aquests verals.

No sé quina opinió tenen els meus convilatans, en canvi, sobre el fet que l’Alcalde sortint del veí municipi de Seva esdevingui Alcalde-President de l’Entitat Municipal Descentralitzada de Sant Miquel de Balenyà, és a dir, que vulgui servir a la meitat dels habitants que servia en el vell càrrec municipal. Però en la voluntat de servei de l’Eric Vila  podria ser que, començo a posar-me les ulleres barcelonines, tinguem el desllorigador dels resultats de Barcelona i el seu efecte sobre la independència del país.

La EMD de Sant Miquel de Balenyà és una vella aspiració d’un poble que es volia independent dels quatre municipis on s’ubicava. El procés de segregació subsegüent va acabar pels temps olímpics, sinó em falla la memòria, amb la integració, per decret de govern de la Generalitat, al municipi de Seva i no pas amb una segregació que, en el referèndum celebrat, no va assolir els suports suficients a la Quadra de Miramberg o Torrellebreta, que encara avui pertany al municipi de Malla.

I encara que no ho sembli el cas de l’Estació de Balenyà pot ajudar-nos a entendre la conurbació barcelonina i el per què de tot plegat.

I és que la independència de Catalunya, com la segregació de Balenyà en aquells temps, corre el risc d’entrebancar-se sinó és capaç d’il·lusionar a tothom fins al punt d’eliminar les pors de perdre els privilegis dels que en tenen. Uns privilegis que, tard o d’hora, s’acaben perdent, si la gent així ho decideix.

Balenyà, amb la seva recent creada EMD, n’és exemple: Un poble amb capacitat de governar-se enfront d’una Quadra que depèn d’un municipi menut i dispers, el nucli principal del qual és allunyat dels masos que la conformen.

O els independentistes deixem el llenguatge de favorables i contraris per als unionistes convençuts i comencem a obrir-nos a aquells que prioritzen d’altres qüestions al procés per se, però que no en són obertament contraris, o perdrem la batalla i seguirem essent la Quadra de Miramberg d’Espanya, encara que els proporcionem algun alcalde i, des de baix, des del carrer, es pugui tornar a remoure la necessitat d’un Estat propi o d’una Entitat Estatal Descentralitzada.

Afegit de divendres 29 de maig a les 14:33:
Exemple pràctic de visió taradellenca de la realitat metropolitana.

Caramelles i bastoners

Deixa un comentari

De fonda tradició local i, si ens atenem a la memòria, enfonsades en l’origen dels temps, les caramelles són d’un ruralisme essencialista que tomba per terra.

Ho són tant que, a ciutat, desentona la seva parafernàlia i perfecció en formes, músiques i lletres.

Enguany, m’ha tocat viure caramelles i bastoners a les portes de l’Esglèsia de Taradell, però amb la ment desplaçada pocs quilòmetres al sud.

I és que Taradell, i que em disculpin aquells que puguin sentir-se ofesos, ja és massa gran i urbanitzada com per tenir caramellaires prou rurals per la tasca cantaire.

Com deia, poques passes al sud, els caramellaires passen el matí de diumenge rondant massos i carrers, ben acompanyats pels bastoners i, crec que, amb la canya que els dóna nom i que els serveix per assolir el preuat premi per llurs habilitats vocals.

Diumenge a la tarda, com marca la tradició, l’ermita de Sant Jaume de Viladrover acull cantaires, amics i saludats sota el paraigua de l’Aplec dels Ous, tot rememorant les festes que, amb els donatius matinals, feien els caramellaires.

Aquí, en la tradició pasqual, l’Estació de Balenyà passa la ma per la cara de la històrica vila de Taradell.

Eps! I que ningú se senti ofès, ja que, com diu la cançó, els temps encara estan canviant.

L’Estació del Bon Govern

Deixa un comentari

Dissabte al matí fou un dia especial per a força veïnes del què, avui per avui, s’anomena Sant Miquel de Balenyà.

Dissabte al matí, aquell indret que, de menut, en deiem Balenyà, trobava el seu espai de govern propi: esdevenia Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) dins del Municipi de Seva.

Jo, de lluny estant, seguia les piulades de parents, amics, coneguts i saludats de la que, per proximitat si més no, és la pàtria xica de mon pare.

I ho feia sense angoixes ni emocions afegides, ho feia amb el convenciment de veure bona gent feliç i ungida d’una responsabilitat derivada d’una vella i inacabada història.

Balenyà tindrà qui se l’escolti.
Balenyà seguirà estant més a prop de Tona que de Seva.
Balenyà seguirà trobant a faltar la Quadra de Torrellebreta, la pàtria dels senyors que, en aquell llunyà referendum, van rebutjar una segregació necessària per a un nucli de població partit entre quatre termes municipals diferents.

Aquella jugada va cloure amb una modificació de límits municipals que va deixar el poble esquinçat per maldestres jugades polítiques entre homes que, a ulls innocents, formàven part d’una mateixa força política.

Encara recordo aquell treball del Màster en Administració Local on analitzava la documentació d’aquell procés i en feia un informe que, els mateixos tècnics de governació, valoraven amb la màxima nota.

També recordo què va passar quan els vaig preguntar com podia ser que el resultat d’aquell treball fos la segregació de Balenyà i, havent tret tan bona nota, no fos igual al resultat del procés viscut en la realitat no-acadèmica.

La política, el joc d’interessos entre governants, em vingueren a dir, és un factor cabdal a l’hora de decidir.

Quan jo vaig fer el treball, la derrota de l’autogovern ja era feta i, fins i tot el dubte d’haver-los annexionat a Seva i no pas a la propera Tona, hi era present.

Ara, amb l’EMD, Seva retorna part del botí aconseguit a les veïnes de Balenyà. Això si un retorn que no ha estat gens fàcil, que ha estat ple de paranys i entrebancs. Un retorn on, curiosament, l’expedient debia pesar massa o estava enamorat de la taula dels tècnics encarregats de gestionar-lo.

Eps! I parlo de lluny estant i per experiència i oides. Unes oides que riuen amb un tronat article a l’ABC. Un article però que em costa creure que sigui gratuït. El passat, quan resta emboirat, pesa molt i es manifesta de maneres curioses. Em costa creure que, de les dues EMDs consolidades dissabte, un diari n’accentui una i no parli de l’altre. Oi més quan l’altra ha tingut via més ràpida i correspon a un indret més conegut i, per tant, apropiat per a acarnissar-s’hi. Per què l’ABC tria Balenyà i no l’Estartit? El passat mana: un passat potent i punyent que resta emboirat hores d’ara.

El futur de Balenyà, en qualsevol cas, ara és del seu veïnat, un veïnat espectant amb la nova situació, un veïnat que va deixar petita la sala on es formalitzava la constitució d’un ens que, vistes les ganes posades en llur constitució, promet molta feina i bons resultats.

Felicitats a totes aquelles persones que han batallat per l’Entitat: pioners, revifadors i consolidadors d’un somni que, si bé administratiu i de gestió, també serveix per a millorar la felicitat dels seus ‘administrats’.

Tot és ahir

Deixa un comentari

Ja fa força dies que el bo d’en Joan Morcillo em va fer llegir el Quatre mil mots que Pere IV va escriure en aquell piset del carrer Sant Sebastià de Taradell, un xic més enllà d’on jo passava les hores amb uns avis que m’estimaven d’allò més.

Dels poemes recollits en aquest bell treball, n’hi ha un que m’ha fet tremolar per dintre en sentir-m’hi com en un mirall d’aquells que no et mostren la còrpora sinó l’ànima. El poema fa així:

Paraula nul·la: l’esdevenidor.
Cada matí retrogradem un pas.
Les banderes indiquen el camí
cap enrera per l’atemptat del vent.

El passat és la terra de cascú,
Àdhuc del vianant explorador
d’un demà que es podreix sobtadament
bon punt s’aboca al finestral del temps.

Res no és nou, res no mor, tot és ahir.

Aquell joiós ahir que és la infantesa perduda, la innocència de les primeres descobertes: els carrers del Sud-oest del Besòs, els edificis del Poblenou, les baumes de Taradell i la llum de Balenyà.

Tot és ahir, res no mor, res no és nou, encara que els il·lusionistes tot creuen haver-ho mudat.

La batalla per un vell niu

Deixa un comentari
Els fets que conformen aquest apunt, que malauradament seguim dedicant a la injusta presó preventiva de #SergiLlibertat, són succeïts fa unes poques setmanes en una casa de poble que s’alça en un dels extrems d’una bella i tranquil·la vila osonenca.

En un racó amagat d’aquesta casa ja fa ben bé onze anys, una parella d’orenetes hi fèu pacientment un niu. Un niu que, any rere any, era recuperat i reformat per aquests experts ocells que, primavera rere primavera, s’hi ajocaven i feien família, per marxar en l’espectacular estol que, en acabar l’estiu, s’envolava sud enllà cap a terres més càlides.

¡Encara recordo la corrua d’aprenents que damunt del fil del telèfon aprenien a volar per primer cop!

Any rere any, la mateixa màgia de la vida feia acte de presència en aquest íntim indret de pau fins que un mal any les cries no varen pujar al fil, els estadants de la casa se’n van estranyar, i les dues orenetes van marxar abans d’hora deixant el rastre de la mort dins d’un niu que esdevenia tomba i mausoleu.

¡Encara recordo aquells cadàvers dissecats dins del niu!

Des d’aquell any difunt, les orenetes ja no van tornar a aparèixer per la casa i el niu, perfecte obra d’enginyeria, va romandre buit durant uns sis o set anys pel cap baix.

Enguany, un remenut ocell que ens és del tot desconegut, es va escolar per sota la porta i va entrar dins del garatge. La misteriosa au estava arranjant el niu de les orenetes i recuperant-lo de l’oblit amb voluntat procreadora.

Fou just fa tres setmanes que els estadants de la llar van veure’l arribar amb becada a la boca camí del niu. Darrera seu però, una imponent oreneta el perseguia i s’escolava cap al garatge on la batalla de la vida i de la mort hi feia acte de presència. Els nouvinguts batallaven pels seus fills i les orenetes, vull creure jo, per servar la memòria dels difunts.

Els humans del lloc, amants de la vida com són, van prendre mesures per tal que, dins del garatge, només poguessin entrar els ocells menuts i no pas les guerreres orenetes.

I així és com van salvar les vides d’aquests ocells estranys que van triar un niu abandonat, el van arranjar i el van convertir en sa casa.

Ara fa uns dies que no són al niu. L’instint de protecció els ha fet moure a una casa propera. Les orenetes segueixen a l’encalç dels ‘intrusos’ i els pares dels menuts fins i tot s’acaren als humans amics en defensa de la seva prole.

Tot això és Natura i Vida. Tot això, realitat pura, és una metàfora dura dels fets del 26 de maig. La diferència és que, aquell nefast dia, les orenetes van enderrocar el niu i ara se’n penedeixen. Mentre que, a casa, els ‘nouvinguts’ han pogut criar la quitxalla amb l’ajuda dels veïns i el niu és ben viu i apunt de ser emprat en una futura temporada.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 20 de juny de 2014 per Lluís Mauri Sellés

La Festa d’en Tocasons es renova, es revitalitza i fa un pas de gegant

Deixa un comentari

Són poc més de les 7 de la tarda quan els bandolers entren a terrabastall de trabucada. Avui és 25 d’agost i Taradell s’engalana de taronja i morat per a rebre en Toca-sons.

La 21a. edició de la Festa d’en Toca-sons de Taradell ha estat molt especial.

Ho ha estat per les circumstàncies de la jornada.
Ho ha estat per la persona homenatjada.
Ho ha estat per la Junta renovada.
Ho ha estat per la menuda iniciada.

A quarts de cinc, el cansament m’expulsa del sometent. Enguany, l’orgull sometent resta ferit per unes vacances massa cansades. Horaris i responsabilitats de pare novell em retornen a Taradell massa esgotat per defensar la vila.

A les 7 però, sortim de casa, pubilla mudada, per seguir la festa pels carrers de Taradell. La seguim com no ho havíem fet mai: de públic, des de fora, a l’aguait d’unes evolucions parides per una nova junta de traspàs i compromís amb la diada.

A la Plaça, l’esbart; davant l’esglèsia, els artesans. Fil a fil, escena a escena anem seguint el renovat Toca-sons amb els ulls d’una pubilleta que acabarà responent les trabucades amb un “pum!” innocent i acabat d’aprendre.

La Festa, el bocinet de Festa que vivim, el seguim amb els menuts Toca-sons del Toca-canalla, els seguim fins la rodona del Principal, del Karra, de la Caixa de Manlleu. Allà, la baldufona badalla, les emocions poden amb el seu remenut cos i marxem cap a casa on, aliena a tot lo món, s’abraça a son pare i s’adorm.

És doncs des de la carretera de Viladrau des d’on gaudim del castell de focs que, homenatjant en Lluís Tuneu, permet escapar al bandoler de la forca.

És doncs des de casa, des d’on gaudim del silenci final d’una festa on un gran home somriu des d’allà on és, en veure com una menuda es fa la festa a mida i s’inicia en un joc d’adults que fa colla, que fa vila i que s’alça de nou per a no morir mai.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01a. Taradell i Balenyà el 26 d'agost de 2013 per Lluís Mauri Sellés

Essència Tocasons #OrgullSometent

Deixa un comentari

Adormit encara, el tren m’apropa a Barcelona i m’allunya de la Plana.

Lleganyós, obro la tauleta i els dits, autònoms i lliures, prenen la iniciativa i piquen i repiquen la pantalla tàctil del modern fòtil infernal.

Ells són els que fan memòria del vespre. Ells són els que, orfes de gatell, escupen lletres i les enfilen a llaor d’en Lluís Toneu i en Jaume Masferrer.

I és que, enguany, en Tocasons tindrà dos noms: l’un, encara calent i viu en la memòria d’una vila; l’altre, icona sense rostre d’un temps difícils de la història d’aquests paratges.

Falten trenta dies per la festa, falten quatre setmanes per un nou esclat bandoler, falta un mes per tornar a sentir #OrgullSometent amb una colla de persones que es faran petites per un dia i jugaran a reproduir escenes d’un passat imaginari, però ben arrelat en les essències d’una comarca de muntanya.

Torna el sometent, tornen els bandolers, tornen la pólvora i les trabucades, el seny i la rauxa, l’agutzil i el jutge, en Toneu i en Tocasons. I, enguany, potser per primera vegada, la Guàrdia Civil exercint d’altiu trencalós amatent a la més mínima mostra de disbauxa extrema.

Servit el vint-i-unè Tocasons doncs, comencem el més esperat compte enrere:

Que visqui la festa!
Que visqui Taradell!
I que mori el mal govern!

Un ritual ancestral… i com cal!

Deixa un comentari

Són les vuit del matí d’un jorn qualsevol en un poble d’interior el nom del qual ara no ve a tomb. El pare, un ancià encara fort com el roure d’on va sorgir, es troba a la llisa del mas amb els dos fills que, amb vida pròpia i allunyada, l’han vingut a visitar.

Les dones fan la non-non ben abraçades als llençols per arrecerar-se d’un fred que la calefacció malda debades per deixar lluny de la llar.

A l’exterior, alguna au saluda el nou dia amb els seus primers refilets i les primeres llums del jorn van perfilant la fesomia dels camps, dels boscos i del vilatge proper al mas que ens resguarda.

Els tres homes, xino-xano i sense presses, van a complir un dels rituals més comuns i antics dels vilatges de muntanya.

Eus aquí doncs que ens els trobem a les portes del bar, d’un bar del poble, potser d’una vila veïna, potser un restaurant de carretera, potser una taverna de camí.

Dins del local ja no hi ha el fum dels caliquenyos, però si els mateixos homes d’habitud. Gairebé tots es coneixen o se són vistos trescant pels marges i les fondalades del veral.

El vi hi corre a balquena, el pà hi és sagrat i els esmorzars que hom hi troba són de forquilla i ganivet: galtes o peus de porc amb la seva salsa, llengua de bou, botifarra amb seques, xai a la brasa, cap i pota, … menges totes que alliberen l’esperit i deixen el cos toix i sense defenses, aliments que estiren la llengua i que fan de l’espai el millor noticiari de les noves del veïnat.

Allà s’hi aplega el boletaire que ja torna d’alguna de les seves incursions d’inspecció i captura.

Hi ha algun caçador que espera la resta de la colla per a anar a fer de les seves. Eps! Si no és que la colla es troba ja a peu de vall on seguiran el porc escàpol que alguns pagesos han vist per aquí o per allà i així els hi han xivat.

També hi són alguns pagesos, que acaben de donar noves dels camps que els senglars han arranat, i els de les menudes naus que avui faran dissabte i, amb la panxa plena, volen anar a treballar.

Un xic més tard, i si som en cap de setmana, senderistes, ciclistes i motoristes es faran els amos de l’espai. Aquests, els més veloços, es menjaran les restes dels jaios que, en despuntar el dia, són els amos de tot el món, omplint amb llur senzilla i planera parla l’aire que els envolta, el vent que gestiona les primeres ullades de sol.

Aquelles hores que fan bona la dita del qui dia passa, any empeny… i més val que ens enxampi amb la panja plena i el cos content!