El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Arxiu de la categoria: 01f. ...amb bona lletra

Tant de bo el llibre se t’hagi fet curt

Deixa un comentari

I se t’hi fa. Oi tant que se t’hi fa.

I és que un llibre que comença dient que

La vida és una merda i després et morts

només se’t pot fer curt. Oi més quan repassa de manera caòtica i anarquicament ordenada una part rellevant de la radiofonia més nostrada, aquella que representa Radio Pica i el seu selector, en Salvattore Picarol.

Reconec que jo sóc un radiopicaire dels temps de la prohibició i, sense prohibició, mai hagués sigut radiopicaire. Radiopicaire de Fira de Santa Llucia i paradeta de Sant Jordi. 

Indrets on, crec recordar, en Salvattore fou un dels proveïdors de cintes de cassette autoeditades que sonaven a l’habitació i, des del 1989, als altaveus d’un Fiat Panda vermell tot esdevenint sacrifici impenitent pels amics que hi viatjaven.

Si algun d’ells em llegeix, segur que recorda encara la cinta vermella de L’Odi Social que sonava i sonava sense descans.

L’Això és Radio Pica serveix per això: per recordar anys de joventut i per treure l’entrellat a aquelles llegendes que circulavem sobre l’emissora més famosa dels dials alternatius.

Quants anys dèu tenir en Salvatore? Encara és ell l’ànima d’una Pica que circula més per Internet que pel dial? 

No ho sé, però potser caldria que algua f.b.i. fes la continuació 2.0 d’aquest imperdible document històtic que es llegeix abans d’acabar-se el kalimotxo que tinc a les mans.

Post-escrit:
Un cop llegit l’exemplar extret, per vies digitals, de la Jaume Fuster, me n’adono que hi diu, clarament, Exclòs préstec. Anècdot molt radiopicaire.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01f. ...amb bona lletra el 7 d'octubre de 2016 per Lluís Mauri Sellés

La ment ens enganya i algú se n’aprofita

Deixa un comentari

Amb ulls vermells i plorosos, les lletres dels llibres dansen, es liqüen, apareixen i desapareixen i, fins i tot, prenen formes dalinianes de dificil comprensió.

En aquest estat visual  és com m’endinso en el maridatge de màgia i neurociència que l’Steve i la Susana practiquen a Los engaños de la mente.

El llibre és una amena lectura que narra l’aventura de dos científics del coco que van d’escenari en escenari i de congrés en congrés per mirar de conèixer com els mags, i els il·lusionistes en general, ens sedueixen i ens prenen el número amb els seus increïbles jocs de mans o de paraules.

Saber que no hi ha res de paranormal en les arts adivinatòries i els espectacles de màgia és un dels resultats que hom troba ja des de les primeres pàgines de l’obra. Però no n’és l’objectiu.

El per què de tot plegat és aprofundir en el coneixement del cervell humà a través dels forats de coneixement, atenció i percepció que mags i d’altres especimens més perillosos aprofiten per fer-nos creure allò que no és.

A mi, politòleg de formació i servidor públic de professió, m’ha captivat d’allò més el capitol dedicat a
l’elecció i el lliure albir – el libre albedrio amanecista – i als trucs que poden fer-nos creure que prenem decisions lliurement quan aquestes són totalment condicionades per subtileses que la raó no comprèn.

Fa feredat pensar en els efectes polítics que els trucs suara esmentats poden tenir sobre els sistemes democràtics i l’elecció de parlamentaris i governants, sense penetrar en el cada cop més complexe món referendari. 

Realment la gent decideix lliurement el seu vot? 

Fins a quin punt les fal·làcies de la ment condicionen una elecció com aquesta?

Fujo de les respostes pel terror que em provoquen. Oi més en uns temps de guerra mediàtica i política com l’actual on la participació acaba essent una arma més de la confrontació partidista. 

Però, com deia el professor sonat d’aquell serial humorístic català.

I és que, tot i que m’agrada molt més l’exemple del llibre – en el que no vaig caure-, aquest tampoc està malament. El proves?

Campanes de llibertat

Deixa un comentari

Davant la fera només valen paraules, perquè no moren mai

La meva condició de desmesurat bibliofag m’ha portat a la lectura de dos llibres, els fets dels quals transcorren en la mateixa època però en dos no-llocs diferents de la geografia catalana.

L’un té per territori la desapareguda taverna d’una desaparaguda plaça del Districte de Gråcia. L’altre es desenvolupa entre altius colls i espectaculars estimballs de la més bella de les fronteres que mai l’home ha fitat: el Prineu.

Ambdues històries són un collage de vides contades amb la veu de qui fa memòria d’una dècada, la dels anys 40 del segle passat, dura i sorruda com poques, uns temps on el Terror es vivia rient, sempre que hi havia l’oportunitat, i es vencia amb l’ajuda mutua, amb la solidaritat envers els altres, amb la preocupació per les felicitats alienes.

Llegir com es vivia la postguerra des del taulell de La Campana, mentre se segueixen les passes dels fugitius dóna una ben viva imatge d’uns temps atziacs per una Europa que, bastida sobre les ruines de tot lo món, tanca tavernes i fronteres i ha perdut memòria i perspectiva sobre llur condició.

El misteri dels fulls esparracats

Deixa un comentari

El propòsit de la vida és acostar-nos als altres tant com puguem

Una vida aïllada és una vida malaguanyada

Principis de juny. A Triana es fon l’asfalt i dins del pis resona la veu entre parets nues de mobles. Nues? No. Dos armaris i tres catres de matrimoni són les restes del naufragi del darrer llogater que se k’ha fet seu.

A l’habitació del fons, la que dóna al pati interior, encara hi ha una paperera de vimet i, dins la paperera, un grapat de fulls esgrogeits que algú ha arrancat d’un llibre.

M’estiro al llit, ordeno metodicament els fulls i, lletraferit com sóc, els començo a llegir.

Fugit a un recondit llogarret de Delaware em retorna la veu de la dona que em diu:

– Ya está por hoy. ¿Nos vamos?

Obviament, m’emporto els fulls a ca la sogra i segueixo un relat que m’haig de fer a mida cada cop que manca un full o han trencat una pågina.

La voràgine de viatjar amb criatures menudes fa que les cuartilles restin isolades damunt d’una còmoda antiga d ca la sogra.

Arribats a Barcelona, i amb la mainada dormint, el meu cervell retorna a ca la sogra, al pis de Triana, a la paperera, al bimet, als fulls esparços, a…

Dues preguntes em tormenten sense oferir-me resposta:

– Qui n’era l’autor? 
– Quin era el títol

I eus aquí com, una tarda emboirada per cabòries laborals, se m’acut d’entrar a la biblioteca que hi ha entre l’oficina i el metro

Edifici de disseny, singularitat pròpia d’aquest no-lloc que ha substituit bona part del Manchester català i, allà, en una lleixa de novetats, un nom em desperta un clic de certesa. 

John Verdon! Eres tu! M’has vingut a trobar?

 Fullejo, però no l’és. Pujo les escales i resegueixo la secció de novel·la amb encuriosuda parsimònia. Bingo! 

Aquest! Aquest és el títol!!

Rellegeixo les pàgines trianeres però ara en la llengua d’en Calders.

Cofoi pe la troballa me l’emporto cap a casa i la lectura se m’emporta lluny, molt lluny de la dona i la mainada.

Sé el què estàs pensant juga un joc macabre on la lógica i la raó semblen dominar-ho tot. Les aparences enganyen però i, en aquest estrambòtic cas, el missatge ocult en la paperera de Triana m’interpel·la directament.

M’interpel·la com a pare, tot presentant-me, descarnadament, com d’important és ésser emocionalment pare per damunt la lògica i la raó d’un món que et demana no cometre ni el més petit error.

La classe mitjana estigué aquí

Deixa un comentari

Per llegir aquest article, et recomano escoltar aquesta cançó.

No sé si és un fet generalitzat o no, però no és el primer cas que em trobo un quarantí -en aquest cas un xic mes gran, però ja em val per argumentar – amb una fondària de coneixements desmesurats. I és que som molts els quarantins farcits d’informació estrambòtica i, aparentment, inútil.

Ara que l’educació ha de ser utilitària i servir exclusivament per trobar feina és una glopada de llibertat poder gaudir de la ciència dispersa d’en Javier Pérez Andújar al seu Catalanes todos acompanyat del vodevil televisiu La dimisión.

imageCatalanes todos és un documentat repàs novel·lat de la història de Catalunya i dels catalans que al 1939 omplien la Diagonal per rebre al Caudillo, al 1977 cridaven Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia i al 2013 feien una Via Catalana de tall clarament independentista.

Imperdible obra que qüestiona tots els relats oficials sobre la Transició i que permet afinar millor les batalles polítiques d’avui en dia.

Per mi, només hi ha un punt d’indeterminació en tota l’obra: sembla que el fill de les Tres Xemeneies gaudia tant escrivint la novel·la que no tenia ganes d’acabar-la. De sobte se n’adona, i l’acaba. Eps! Però aquest fet no li treu grandesa: és una obra mestra es miri per on es miri i aconsegueix qüestionar-nos el món més proper tal i com ens l’han explicat. I, el més important, sense deixar de somriure en tota l’estona.

La dimisión, el vodevil que l’acompanya, no és només una comedia lleugera sinó que esdevé una obra mestre que hauria d’ésser emesa a les sobretaules de Televisión Española i que, molt possiblement, aixecaria més polseguera que la recent estrena de Paco León als teatres de Madrid.

En definitiva, un compendi de saviesa per passar bones estones amb sentit crític i origen suburbial.

Set peces d’orfebreria fina

Deixa un comentari

Dir que sóc malalt, de baixa, a casa, i amb la feina que apreta allà on, amb més salut, hauria de ser, seria excessiu, hores d’ara. Ho he escrit i repetit tantes vegades que, si algun dia pateixo algun d’aquests mals incurables, ja et pots ben calçar, perquè en aquests pàgines t’hi trobaràs un munt de lletra monòtona i exclusiva sobre el mal mortal en qüestió.

El cas és que, entre febreta i febreta, entre son i son, tinc un xic de temps per evadir-me d’aquest mal tràngol i enfilar-me damunt les espatlles literàries de gegants tan sublims com per fer del món, poesia.

Aquest és el cas del llibre objecte d’aquestes ratlles. Un llibre d’aquells que serveix per donar tota llur prestancia al relat breu, al conte.

Set dies, un conte per dia, tal i com les religions mediterrànies diuen que el Creador va fer tot el món, aquest és el temps esmerçat en la lectura dolça i transparent com les aigües de la mar que ens uneix.

I és que, en George Moustaki és la mediterrània feta persona i, com la mar que és, ubica els set relats allà on, culturalment, tenim admès que va començar tot, allà on el segle més pervers de tots, hi ha posat les disputes i les guerres, les enemistats i la ceguesa.

I és que som tan mesquins, que assassinem la nostra matria, ens hi pixem amb sang i encara en donem la culpa als pobles que habiten aquell tros de món que ens hauria de ser tan estimat.

set-contes

El mur, el llaütista, el governador, el duel, Ibrahim, els invasors i Hassan ens fan passar una bona estona, tot i el sotrac que provoquen en el lector que estima i es deixa estimar pel seu voltant i la seva història. Nens, molts nens juganers envoltats de grans seriosos. Amor, molt d’amor sensual, cortès, mediterrani, discret i sublim.

Em canso escrivint la crònica, menys que ahir i espero que més que demà i haig de deixar-vos amb la incògnita dels continguts dels relats. D’aquest contingut, només dir-te que el mur, el primer dels relats, ara és de moda en aquest costat de la mediterrània i, amb tonteries com la de les banderes a la final de copa, es veu que no serem mai prou innocents com la quitxalla que, de matar guatlles que queien a l’altra banda del mur i anar-se-les passant de banda a banda, van passar a l’esport rei, al futbol, però no a aquest futbol modern de diners i contractes, sinó al veritable futbol, el dels carrers i els patis de les escoles, el futbol que no necessita murs per a diferenciar-se dels altres, com tampoc necessita paraules i lleis per a amagar les diferències.

Llegiu, llegiu, Moustaki i viatgeu a aquells móns que serien desitjables.

Aquesta entrada s'ha publicat en 01f. ...amb bona lletra el 20 de maig de 2016 per Lluís Mauri Sellés

Viatge més enllà de la poesia

Deixa un comentari

El Sant Jordi d’enguany em va llegar un imperdible per a xirucaires lletraferits com jo. Una herculea tasca, pròpia d’esbojerrats titans a la caça del rastre d’un semidéu, una obra que, des dels ulls d’aquest remenut ós, supera, i amb escreix, la genial bogeria de l’Stevenson, en Poe i el mateix Lovercraft, si puc esmentar-los sense que el món trontolli.

El seu escenari: biblioteques, museus, valls, muntanyes, llamps, aiguats i tempestes.

El seu temps: un segle llarg de rastres d’espardenya en llibretes velles i racons del Pirineu.

Des que l’he llegit, s’ha incrementat, i amb notable escreix, l’admiració pel verdegarià Bernat Gasull. Amb qui, des del desconeixement mutu, trepitjem carrers comuns.

image

Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto no és un llibre sobre literatura verdagueriana ni una crònica de l’ascensió del poeta al cim suara esmentat. Qui hi busqui només això, en sortirà escaldat i perdut en alguna fonda afrau del massís que ens va parir.

El Maleïda d’en Gasull és una aprofundida recerca sobre el Pirineu que, prenent forma literària, guanya en força i riquesa fins al punt de no deixar indiferent al lector que entra en el joc.

Ara, que un servidor, és lluny de la muntanya, el Maleïda esdevé una benedicció que m’omple d’imatges d’un Pirineu, de molts Pirineus que ha anat fent l’home amb llur traça.

Acabat el llibre, i amb la bronquitis cantant absoltes, em sento com el poeta a Comillas, i, en mirar els gratacels de Barcelona, veig els cims del Pirineu i sento Gentil i Flordeneu com hi passen: La Sagrada Família és l’Aneto, la Torre Agbar, la Pica, les de la Vila Olímpica, el Costabona i el Canigó!

I, endemig de tots ells, gegants i capgrossos ballant la dansa més bella de les que es fan i es desfan, aquella que, saltironant riu avall, baixa dels cims més preuats per qui subscriu aquestes ratlles.

Escrit a rengle seguit des d’una taula del bar dels Lluïsos de Gràcia,
12 de maig de 2016

Un Sant Jordi d’estar per casa

Deixa un comentari

Les previsions d’aquest Sant Jordi no eren gens bones. Tot indicava que els llibres i les roses es mullarien, però falta penetrar encara més en els misteris del temps per a què no ens sorprengui tan sovint!

Dissabte assolellat a Gràcia. Només posar el peu al carrer, ja veiem que de gent no en falta.

Intuint que el centre de la ciutat és vetat per a circulari amb els cotxets, decidim prendrent-s’ho en calma i és així com topem amb l’eurodiputat de Lesseps sortint de casa seva en direcció a Rambla Catalunya.

Astúries és una festa de roses, algun llibre i originals complements. Els cotxets van avançant dificultosament entre la gent que hi circula.

Al Diamant, algú canta.
A la Virreina, llibres i roses.
Torrijos és tan orfe de distraccions que Morfeu atrapa als menuts.

Aprofitant l’avinentesa fem pernil i cerveses en una de les bodegues més rústiques de la Vila.

Menuts desperts, entrem a la plaça del Rellotge, la torre del qual es protegida per un cercle de taules farcides de llibres de tota mena i condició.

És aquí on la dona i la quitxalla es firen i Gràcia amb el Sàhara s’emporta els diners de la primera rosa de la jornada.

Dinem fora o a casa?

La pregunta s’autorespon amb locals plens de gom a gom i una carnisseria que ens proporciona sucosa vianda.

Armats de rosa i llibreArmats de rosa i llibre,
llurs espasa i escut,
avancen per la vida
los meus menuts

A la tarda, m’escapoleixo del parc infantil uns instants i la incursió a una llibreria del carrer Major em proporciona el darrer exemplar d’un llibre de muntanya literària que em permetrà resseguir de bell nou les passes de Gentil i Flordeneu sota el doble guiatge de cuixes expertes.

El jorn de Sant Jordi clourà, ara si, amb l’amenaça dels núvols, la son dels cavallers i l’inici del canigonenc viatge al cim de les maleïdes.

Happy Burns Night!

Deixa un comentari

“La següent és una vella cançó, dels temps antics, que mai ha estat impresa, ni tan sols manuscrita fins que me la va llegar un vell amic, ja entrat en la millor de les edats:

Els vells temps

Hauriem d’oblidar les velles amistats
i no recorda-les mai més?
Haurien d’oblidar les velles amistats
i els vells temps?

Pels vells temps, amic meu,
pel vells temps:
farem un got de cordialitat
pels vells temps.

Els dos hem corregut pels vessants
i n’hem recollit belles margarides,
tot rodant amb els peus rebentats
des dels vells temps.

Pels vells temps, amic meu,
pel vells temps:
farem un got de cordialitat
pels vells temps.

Els dos hem travessat corrents
des del migdia fins al sopar,
i amples mars han rugit entre nosaltres
des dels vells temps.

Pels vells temps, amic meu,
pel vells temps:
farem un got de cordialitat
pels vells temps.

I heus aquí una mà, fidel amic meu,
dona’ns-en una de les teves,
i fem un cordial glop de cervesa
pels vells temps!

Pels vells temps, amic meu,
pel vells temps:
farem un got de cordialitat
pels vells temps.”

Robert Burns, 1788
Traducció: LlMS

Si vols tenir pell de gallina al Bard style, fes clic a la imatge:Auld_Burns_Adeus

Pels vells temps, amic meu,
pels vells temps!

Els canons de Navarone

Deixa un comentari

Sempre se m’ha fet dificil gaudir de novel·les, jocs o pel·lícules bèl·liques i violentes en extrem, però sempre he caigut en el parany d’Evasions o victòries, Fugues de Kolditz, l’inefable Risk i d’altres artefactes similars.

Contradiccions vitals entre principis morals i ocis existencials que prenen volada èpica amb l’obra de títol tan bèl·licament evident com el que encapçala aquest escrit.

Llegir el llibre d’Alistair MacLean era un deute pendent des de fa un bon grapat d’anys. Ho era des que un servidor es creia el gegant Anthony Queen en la pel·lícula que vaig viure en plena etapa captativa.

The guns of Navarone, el llibre, que no la pel·lícula, comença especulant en excés. Hom acaba tenint la temptació d’abandonar-lo, però, si no ho fa, la metzina s’escola entre les lletres, la velocitat de la narració l’atrapa i només al final, hom pot respirar de nou i reconéixer les habilitats de l’escriptor que ha parit un relat on la guerra és l’excusa per a parlar de la humanitat, la fraternitat entre col·legues i l’autosuperació personal.

I què dir de la masculinitat de la guerra? Ni un sola dona en tot el relat! Un fet que amaguen al film, però que se’m mostra totalment voluntari en la novel·la.

Una novel·la que fa les delícies dels amants de la muntanya que, com un servidor, gaudeixen de les accions excursionistes, ja sien escalades impossibles, llargues caminades o refugis improvisats.

En definitiva, una lectura entretinguda i magistral que et captiva i et transporta a Navarone, un abrupte i desconegut illot del mar Egeu que se’t fa molt familiar i que, només la imaginació, et permet visitar a ritme de bon ska:

the guns of Navarone, tot un mite del millor ska possible.

El cor de les muntanyes batega al ritme dels nostres peus

Deixa un comentari

Aire! Aire! 
On són les meves muntanyes?
Aquí només veig parets i m’afogo”
Ramon Vila Capdevila, caracremada

Aquesta diada de Sant Jordi m’ha portat una fresca alenada de les muntanyes que més m’estimo d’aquest món, Montseny a banda.

El cor de les muntanyes és una sublim lectura que depassa l’obra merament literària per prendre el ritme, tossut i persistent, de qui es fixa l’objectiu d’un llarg romiatge interior, exterior i temporal.

El dietari d’en Ton Barnils – no confondre amb en Tom Bombadil, tot i ser de la mateixa pasta – m’ha retornat als més bonics i bells indrets d’un Pirineu trepitjat amb amor, admiració i constància durant força jornades d’una vida d’incursions en cims, afraus i valls allunyades.

El dietari d’aquest politòleg i editor, amb qui compartim generació, ha suposat, per un servidor, el retorn a la Mediterrània que em resta pendent de fer.

I és que jo, amb el bon guiatge d’experts palafrugellencs, vaig esmerçar una setmaneta d’estiu, durant sis anys seguits de la meva vida, per anar de les platges de Portbou al cámping del Cap d’Higuer, just on l’autor inicia la seva travessa.

No totes les etapes són iguals. El Pirineu permet tants camins com peus tenen els seus caminants, però això encara enriqueix més i inflama la meva imaginació de caminaire fins a límits colossals, insospitats, assedegat de les valls germanes.

En el meu cas, vaig iniciar el viatge essent llop solitari, ós esquerp, pastor malgirvat, orc maleducat amb les urbanitats mundanes, i el vaig acabar, totalment domesticat, vivint a ciutat, i aparellat amb la més bella de les sirenes sorgides de la mar. Una ànma que m’és tan propera com per a fer-me el present que suara sóc comentant.

Fer la travessa del Pirineu és un viatge interior que se sustenta en aquest immens massis que et parla. En Ton és un mestre en el tractament d’aquest misteri tan propi del cor de les muntanyes. La remor hi és constant i, fins i tot, els esclats de civilització fan nosa a qui ha girat orelles al parlar, adès suau, adès dur, del Pirineu i llurs personatges.

Per mi, el llibre ha estat un brollador de records i memòries íntimes. Pel lector novell i poc expert en caminades, crec que el llibre és un bon aperitiu per a obrir-li la fam curiosa dels senders d’alta muntanya.

I és que, en poc espai, hi ha tot un massís, una serralada plural i diversa, una espina dorsal, columna vertebral, que agermana les persones que viuen, per emprar mots moderns, a banda i banda d’aquesta vital mare.

Jo tinc un repte pendent, esperem que la quitxalla es faci gran, esperem envellir amb gràcia, esperem que parlin els astres, per a esdevenir el Tom Bombadil d’aquesta, la meva primordial i arcana casa.

Les ironies d’un Piñol

Deixa un comentari

Ahir, diada de Sant Jordi, acabava un dels àpats literaris que encara tenia pendents: el Victus d’en Sánchez Piñol.

Sempre que m’enfronto a una lectura mediatitzada, se’m disparen totes les reserves i el nivell d’exigència puja un xic pel damunt de la mitjana habitual. I és aquest, el de Victus, un cas extrem de mediatització literària. Un fet totalment visible aquest mateix Sant Jordi pels carrers de Barcelona. O hi havia alguna parada de llibteria grandota sense exemplars del Victus a la venda?

Els inicis de l’obra se’m van entrebancar un xic. De fet, el llibre, més enllà de les històries que conté, és un artefacte d’enginyeria de tal magnitud que cal assumir-lo per a gaudir-lo a pleret.

Si hom actua d’aquesta manera, descobreix com Victus és a l’art de la lletra el que les fortaleses i trinxeres de Vauban a l’art militar. És a dir, veritables monstres a descobrir, redescobrir i analitzar constantment.

Pura fantasia, evolució natural i preciosista de La pell freda i Pandora al Congo. De fet, hi ha passatges que podrien pertànyer a les dues obres suara esmentades i ni ens n’adonaríem. I és que l’exercici literari executat pel mestre Piñol és d’upa.

Quantes hores deu haver passat, escrivint, polint i llimant un artefacte capaç d’arrancar fàstics i somriures gairebé encadenats?

Victus no és una novel·la històrica, tot i emprar el relat històric com a excusa. Victus, si de cas, és el Quixot d’una manera de revisitar la història que ha fet fortuna darrerament en la literatura i la cinematografia en llengua castellana.

Victus se n’enfot d’Alatristes, Isabeles i, si se’m permet, tot i que encara no s’havia estrenat, de ministerios del tiempo i altres collonades que volen reescriure el passat al més pur estil orwellià:

Qui controla el passat, controla el futur; qui controla el present controla el passat

.

En el fons, Victus, no parla de la guerra de successió, ni tan sols de la batalla de Barcelona. Aprofita el moment actual i parla de nosaltres, els humans, i de la nostra manera d’entendre i copsar el món a través d’una fantasia historiada, d’un relat parit pel present sobre un passat tacat de sang i angoixes.

Dit això, es fa molt difícil d’entendre, la rucada d’Utrecht. Oi més quan els més malparats de tota la història són els catalans, per a ser més exactes, els dirigents de la Catalunya del seu temps i, de retruc, els dirigents que es vanten, avui per avui, de ser hereus d’aquella nissaga.

Però bé, caldrà veure, ara que ens presenten la segona part del relat, si aquest quixot de la novel·lística històrica és capaç de perpetuar-se amb una segona part que comença a treure la poteta per sota la porta de l’editorial generant salivera als ‘lletraferits’ per aquest armament d’ironia brutal.

El temps ens dirà, si en Piñol, com els herois que descriu, es dóna o no es dóna a l’ofici que tan magistralment exerceix en aquest victus que, ironia primera, significa:

    aliment bàsic
menjar

Justament allò que cerca la novel·lística històrica, és a dir, farcir de menjar als cervells amb passats dirigits des de les elits del Poder actual.

Per treure’s el barret

Deixa un comentari

La seva aclamació va ser repetida per tots els xicots

Fiódor Dostoievski, Els germans Karamàzov

Entrant a Setmana Santa, acabo una lectura que, arribada per Reis, vaig iniciar fa cosa de quinze dies.

Molt s’ha parlat de l’edició del darrer gran treball d’en Fiodor que, el Club Editor, va oferir-nos a la dècada dels 60.

Joan Sales ens trasllada tota la força del genial novel·lista rus amb tan de nivell que hom acaba vivint la història dels Karamàzov en pròpia pell.

Novel·la psicològica, detectivesca, socialista o antisistema, si es vol, el relat és el cant coral de tots els rostres que Dostoievski porta dins.

Tot i cadascun dels personatges de l’obra són Fiodor Dostoievski. De fet, els germans Karamàzov és la millor autobiografia del seu autor.

Geni? Boig? Potser tot a l’hora! Com tu, com jo, com tothom.

Llegint les informacions sobre l’accident del vol Barcelona – Dusseldorf d’ara fa uns dies, descobrim la vigència d’aquesta peça d’orfebreria fina. L’assassi, com sempre, el construeixen els mitjans. Un segle llarg després de Dostoievski, el món potser ha evolucionat, però nosaltres som el matrix garbuix de contradiccions.

Au doncs, ha llegir i aprendre sobre nosaltres, com a individus complexes i polièdrics.

Poeta muerta i paraules de vàndal

Deixa un comentari

Terminado el festin, me visto de resonancia acústica
– Patricia H

Patricia Heras, poeta i força més (via @PregonAcrata)
Patricia Heras, poeta i força més (via @PregonAcrata)

Dimecres passat, i coincidint amb el novè ‘aniversari’ del #4F, els luctuosos fets que han près volada mediàtica gràcies a l’emissió de Ciutat Morta pel Canal 33, es va alliberar el llibre Poeta muerta, un recull dels escrits de la malaguanyada Patricia Heras, àngel caigut dels braços d’aquesta nostra celestial societat generadora d’inadaptàncies.

Ja de nit, mentres la família dorm, m’endinso en les pàgines de la publicació i, com més llegeixo, més fort i pregon és l’esglai de comprovar com la seva lletra s’assembla a la que, aplegant vells escrits de joventut, vaig reunir a Paraula de Vàndal, artefacte literari que havia d’obrir un enginy creatiu força complexe i, com és de suposar, inacabat, però que resulta un mirall de l’obra de la Patri.

Una suor freda em llisca front avall. És la certesa que jo, dècades abans de la poeta morta podria haver seguit la seva via.

Suposo que tot plegat és pura percepció malaltissa d’aquesta ciutat podrida, corcada, morta, on un batlle parla de moda urbana el mateix dia que es commemora l’abus manifest, per estètica, de l’Imperi de la Llei i l’Apropiació de la Força.

Jo em vaig redimir i ja no sóc un ‘inadaptat crònic’, tot i que la mort m’és present i amiga per ser vital i estimada la vida en bogeria.
A la Patri no li van donar ni temps ni confiança per a fer-se un lloc en aquesta malaltissa ciutat farcida de barcelonautes.

Tot és ahir

Deixa un comentari

Ja fa força dies que el bo d’en Joan Morcillo em va fer llegir el Quatre mil mots que Pere IV va escriure en aquell piset del carrer Sant Sebastià de Taradell, un xic més enllà d’on jo passava les hores amb uns avis que m’estimaven d’allò més.

Dels poemes recollits en aquest bell treball, n’hi ha un que m’ha fet tremolar per dintre en sentir-m’hi com en un mirall d’aquells que no et mostren la còrpora sinó l’ànima. El poema fa així:

Paraula nul·la: l’esdevenidor.
Cada matí retrogradem un pas.
Les banderes indiquen el camí
cap enrera per l’atemptat del vent.

El passat és la terra de cascú,
Àdhuc del vianant explorador
d’un demà que es podreix sobtadament
bon punt s’aboca al finestral del temps.

Res no és nou, res no mor, tot és ahir.

Aquell joiós ahir que és la infantesa perduda, la innocència de les primeres descobertes: els carrers del Sud-oest del Besòs, els edificis del Poblenou, les baumes de Taradell i la llum de Balenyà.

Tot és ahir, res no mor, res no és nou, encara que els il·lusionistes tot creuen haver-ho mudat.