El misteri dels fulls esparracats
Deixa un comentariEl propòsit de la vida és acostar-nos als altres tant com puguem
Una vida aïllada és una vida malaguanyada
Principis de juny. A Triana es fon l’asfalt i dins del pis resona la veu entre parets nues de mobles. Nues? No. Dos armaris i tres catres de matrimoni són les restes del naufragi del darrer llogater que se k’ha fet seu.
A l’habitació del fons, la que dóna al pati interior, encara hi ha una paperera de vimet i, dins la paperera, un grapat de fulls esgrogeits que algú ha arrancat d’un llibre.
M’estiro al llit, ordeno metodicament els fulls i, lletraferit com sóc, els començo a llegir.
Fugit a un recondit llogarret de Delaware em retorna la veu de la dona que em diu:
– Ya está por hoy. ¿Nos vamos?
Obviament, m’emporto els fulls a ca la sogra i segueixo un relat que m’haig de fer a mida cada cop que manca un full o han trencat una pågina.
La voràgine de viatjar amb criatures menudes fa que les cuartilles restin isolades damunt d’una còmoda antiga d ca la sogra.
Arribats a Barcelona, i amb la mainada dormint, el meu cervell retorna a ca la sogra, al pis de Triana, a la paperera, al bimet, als fulls esparços, a…
Dues preguntes em tormenten sense oferir-me resposta:
– Qui n’era l’autor?
– Quin era el títol
I eus aquí com, una tarda emboirada per cabòries laborals, se m’acut d’entrar a la biblioteca que hi ha entre l’oficina i el metro
Edifici de disseny, singularitat pròpia d’aquest no-lloc que ha substituit bona part del Manchester català i, allà, en una lleixa de novetats, un nom em desperta un clic de certesa.
John Verdon! Eres tu! M’has vingut a trobar?
Fullejo, però no l’és. Pujo les escales i resegueixo la secció de novel·la amb encuriosuda parsimònia. Bingo!
Aquest! Aquest és el títol!!
Rellegeixo les pàgines trianeres però ara en la llengua d’en Calders.
Cofoi pe la troballa me l’emporto cap a casa i la lectura se m’emporta lluny, molt lluny de la dona i la mainada.
Sé el què estàs pensant juga un joc macabre on la lógica i la raó semblen dominar-ho tot. Les aparences enganyen però i, en aquest estrambòtic cas, el missatge ocult en la paperera de Triana m’interpel·la directament.
M’interpel·la com a pare, tot presentant-me, descarnadament, com d’important és ésser emocionalment pare per damunt la lògica i la raó d’un món que et demana no cometre ni el més petit error.
