El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Abans de veure Paris, mira al teu veí

Deixa un comentari

image

Aquest cap de setmana ha estat traumàtic per a molts europeus que han patit la sindrome del not in my backyard. Els atempats de Paris no només són condemnables fins a la fi de la humanitat com a espècie, sinó que són la punta d’un iceberg que no volem veure, perquè ens incomoda mirar els veïns que malviuen als nostres pobles i ciutats.

Tothom hauria de passar per alguna entitat o campanya solidaria en el seu veïnat. Potser hagi viuria de ben aprop els cataus infectes i les condicions de vida que alimenten l’odi i el terror contra societats ben peixades, però cada cop més mancades de valors.

Som animes buides que girem el rostre davant del botiguer que dorm en una marfega ratada dins del seu local de Gràcia, o desconeixem la duresa dels pares que no poden ni cobrir els pocs diners que, gràcies a beques socials, han de pagar pels llibres dels seus menuts. Gent que viu ben a la vora, però en caus on les condicions d’habitabilitat són una quimera.

Ara ja no tenim les barraques. Era massa visible i insultant per nosaltres, els bons vivents. Ara els amaguem en els pisos, escuarterats, on vivien els nostres avis o, com passa a Taradell, en aquell racó sobrer que hi ha al fons del magatzem i que, mancat d’ús, ens pot donar rendiment en ficar-hi forasters que, per llur pròpia situació vital, no poden optar a una vida normal.

I jo en veig pocs, però algun d’ells m’obra el cor i m’explica, a peu de parc, que les passa magres. No cal que m’ho digui, s’adorm al banc on seiem, mentres els nostres fills juguen plegats. El seu, s’ha inventat una llengua pròpia, barreja dels idiomes que viu a casa, a l’escola – ai! si es pogues quedar a dinar, però ni la beca és suficient! -, al pati i al parc on ens trobem ara.

Ara com ara, desconec el futur del nano que juga amb ma filla. Però m’esforçaré a ser-hi fratern i proper, a carregar-lo de somriures i a ser un granet més perquè, sense perdre llurs arrels, esdevingui tan universal i bon jan com espero que siguin els meus fills. Penetrant al seu món, perdrem la por al desconegut, al diferent i, perdudes les pors, les armes de la revolta seran els sòlids principis que, ara com ara, ens manquen a tots.

I, dit això, sempre ens quedarà Paris.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.