El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Avui no parlaré de música ni de músics, sinó d’unes quantes explicacions sobre l’origen del nom d’un dels gèneres musicals que més em sedueixen de fa força temps ençà: el jazz.

Tothom que llegeixi un xic, sabrà que això del jazz és cosa de negres o, en llenguatge polit, afro-americans i que, si una ciutat és considerada el bressol d’aquesta fussió de fussions on la llibertat i la improvització són senyera, aquesta és Nova Orleans.

Doncs bé, tres relats ens diuen que el nom de l’estil en qüestió prové de l’americanització d’um mot occità – recordem que Nova Orleans fou part de l’Estat francés d’ultramar -. Un mot que ja no emprem gaire en català, però que sembla haver deixat bona herència.

Diuen els savis de la cosa que el primer jazz es tocava entre pits i cuixes dels bordells de Nova Orleans i que – primera versió – uns dels usuaris més assidus d’aquests cataus eren mallorquins que, seguint les passes de Fra Juniper Serra, se’n van anar a fer les amèriques.

Diuen, els partidaris d’aquest origen, que els mallorquins, en entrar a s’hora baixa, solien proposar-se la visita vespertina al crit de “Anem al jaç!”, referint-se als libidinosos catres que seguien rere els ritmes afroamericans.

Una segona versió de la història és la que neix entre la pirateria de Felanix. Diuen les veus del carrer que un veí d’aquesta vila mallorquina va marxar a les amèriques a fer fortuna i que, després de molt rodar, va posar una casa de barrets a la capital de Louisiana.

Rere la barra del seu negoci, veia com els negres, ja fos sols o, si hi havia sort i diners, acompanyats, s’ajaçaven per tocar aquest ritme endimoniat i d’aquí, d’aquest tocar ajaçat, en digué música de jaç que, americanitzat pels autòctons, acabar en jazz.

Finalment, i aquesta és la versió potser menys mítica, però més versemblant, el mot no va venir de Ses Illes, sinó directament del Pirineu i del vell llemosí.

Diuen els partidaris d’aquesta versió que, a Nova Orleans, com arreu on arribaren els francesos, també hi habitaren occitans. Un col·lectiu patois que, lògicament, es barrejaria amb els esclaus negres del sud en les dures feines i les dolces disbauxes. Serien aquests els que, convivint amb els pares del ritme ajaçats per terra, donarien nom a la música de jaç.

Sia ver o sia fals, és bonic el maridatge lingüístic d’en Tete Montoliu, en Django Reinhardt i en Charlie Parker que aquestes elucubracions suposen.