El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Tarda de juliol. Sortim de la feina amb voluntat excursionista. El Matagalls, però, se’n va a dormir d’hora i es cobreix de boirosos llençols, potser enfadat pel temps que fa que no el vaig a viure. No em vol rebre. S’amaga perquè no em vol rebre i jo, captant el missatge, decideixo venerar-lo des de la distància de la meua dolça i ferma bauma.

Arribo a casa, em calço la roba de muntanya i enfilo un vell camí que el temps va oblidant. Han passat anys. No gaires. Però han passat tantes coses que ni el camí ni un servidor són ja aquells companys d’antany que es coneixien pam a pam i es tustaven esquena i cames. Ara, tot es resseguir un tancat amb un parell de cavalls i algun gos. Un tancat que ha desviat el camí. Un tancat que diu molt d’aquests temps d’ara.

El castell, enrunat, marida amb l’esparracada estelada que s’aferra al màstil per no sortir volant. La corda que l’aguanta pica i repica el blanc metall per a competir amb al vent furient que baixa del cim impenetrable.

Em deixo gronxar, com pirata a coberta, pels aires del Matagalls. Allà, el pare, l’amic ofès, es pentina amb els núvols que ell mateix atura i deixa anar com pastor que mena el ramat de xais pels cels de la comarca.

El temps s’ha perdut fa estona i els peus em porten a la bauma d’antany, a la badada boca d’una terra encantada que penetro dolçament per a assedegar la màgica set sota l’atenta mirada del Déu Matagalls i son filleta l’Enclusa.

Feia tan de temps que no hi maridava! Era tan diferent jo, és tan eterna ella que … Voldrà ma filla fer bivac en aquesta bauma? Ho voldrà mon fill quan en tingui edat? Potser un d’aquells sopars, potser una d’aquelles nits, potser… Ara ja no podria ser-hi sol, ara ja no sabria dormir-hi com abans, ara m’hi falta Flordeneu i el fruit d’aqueix encís que ens va atrapar en les alçades.