Vers la ‘temporada total’: Orgull vermell, amor de lluny
Deixa un comentari
Egin irribarre, irabaztera goaz eta! ¡Sonreír porque vamos a ganar!
— Arnaldo Otegi (@ArnaldoOtegi) October 21, 2012
Ahir va acabar la temporada del quarantacinquè aniversari de Castellers de Barcelona. Una temporada històrica pels quatre costats. I ho dic, de lluny però amb coneixement de causa.
Una temporada on la mort s’ha fet tan present com el més flagrant dels abusos de poder: aquell que, durant massa dies, ens va robar un casteller implicat i modest com pocs.
I, malgrat tot, la colla se n’ha sortit amb suficiència i garanties. Algú dubta, hores d’ara, que Barcelona sigui colla de 9? Algú pot questionar els 9 de 8 descarregats i el més que sobradament esplendorós intent de 4 de 9 ‘conill’?
Per a mi, aquesta tardor serà tan o més recordada que aquell estiu del 2000. Els primers ‘gamma extra’ capitalins són a la mateixa carpeta interior que aquell 3 de 7 al cim del Puigmal.
La joiosa diferència entre aquell juliol i aquest novembre és que, aquell estiu, qui picava les portes interiors, era la mort, i aquesta tardor ha estat la VIDA, una vida complicada com la temporada vermella, un garbuig sentimental i instintiu com aquest any casteller.
L’assaig del divendres previ a Vilafranca el vaig viure davant la incubadora del meu fill recent nascut amb distrès pulmonar.
El 9 de 8 a ‘la plaça més castellera’, el vaig viure per twitter, encara a l’hospital, encara il·lusionat, encara patint, encara … una immensa alegria en la vall del patiment de viure el menut en una incubadora de neonats.
Canalla valenta fent castells, amb un sonriure als llavis.
Canalla valenta, a neonats, lluitant per consolidar la precaria vida postpart.
Sant Martí. 16 de novembre de 2014. Barcelona viu una jornada històrica. De nou, el 9 de 8. El 4 de 9 és, segons el món casteller, un dels millors intents que mai s’han fet. Hem estat tan a prop! És dur que et retirin la mel quan ja és als llavis. Sabor de 3 de 8 aixecat per sota.
Però la colla és tan gran que, després de caure d’un immens castell, acaba una actuació amb dos folres de 9!
Que grans que sou, cabrones!
Quin patiment viure-ho de lluny!
Quin orgull ser d’una colla que, com el pensament català, reviu ara i sempre als seus il·lusos enterradors!
De casa estant, amb l’Alex joiosament adormit damunt del pit i l’Eva a frec del pare, anem actualitzant les piulades d’una actuació que, per mi, és com aquella del Puigmal; un desig malauradament inabastable, un instant d’història vital i compartida amb la dona i la colla que em tenen encisat.
Una aturada en un camí, el dels vermells capitalins, que només pot portar a la ‘temporada total’, a la vaga eterna de folres i als castells descomunals.
Gràcies per fer-me gaudir d’una temporada immensa.