El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El temps. Què es pot dir d’aquest invisible fenòmen que ens vingui de nou? Què se’n pot dir del riu principal que ens empeny vida enllà, des de la juganera font fins a la calmosa mar salada?

El temps ens dóna experiència i ens dibuixa bells solcs en el nostre cos oxidat.

El temps no és un rellotge, ni les seves agulles, barroer intent humà de recloure’l en una esfera tancada per a poder-lo controlar.

Sovint el temps s’estira i sembla que s’encalla quan un espera que passi a gran velocitat. Altres vegades però, corre com un esperitat i ens fa perdre el tren que, n’estavem segurs, podíem abastar.

Avui, amb un nou any tot just encetat,, em recloc a la llar llunyana i familiar, i perdo el temps donant voltes sobre un temps que es fa més present quan mudem d’any cristià.

Entrem en un nou any. I, endinsats en el mític 2014, girem la vista al passat i el temps, sempre el temps, ens mostra una derrota històrica que, el pas del temps, ha fet icona nacional.

Llavors, amb les arrels fondes del relat dels temps passats – és a dir, de la nostra història -, mirem al futur proper i, de nou el temps, ens ubica en una data concreta, en un moment precís, en un instant de màgia, potser sobirana bogeria, però, en tot cas, un temps futur a recordar.

És llavors quan, la consulta, se’ns aixeca com un anhel en l’horitzó. Com un anhel envoltat de fantasmes. I és que les paraules, fins i tot les escrites, són els fantasmes que ho envolten tot. Paraules febles, paraules gruixudes, esgrima de declaracions d’aquells que, per llur càrrec i posició, branden opinions confrontades que, si el temps ens hagués ensenyat alguna cosa, només poden ser l’avantsala de democràtiques negociacions. Altrament arriben bombes i canons rere les paraules, fam i destrucció.

El temps. El temps, com una arada, solca els rostres dels humans i muda la fesomia dels paisatges i les relacions entre pobles germans.

A vegades, un somriure ens ha deixat un solc agradós. A voltes, una maltempasada ens ha arrugat el front com un acordió.

El temps, el relat del temps ens dirà com acaba tot plegat. Mentrestant és el temps qui fa que la menuda vagi creixent i jo vagi minvant. És el temps qui obra i tanca portes en aquest món tan vital. I és, com no? el temps, qui ha guiat aquestes reflexions de matinal casolana i calmosa, amb la pubilla dormint el dolç son que donen els amorosos braços d’una mare.