El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Com indicava en l’’apunt del dilluns d’aquesta setmana, la baldufona s’’ha iniciat com a viatgera amb una sortida que, així, d‘entrada, ens feia respecte.

I és que, acostumats al viatge de motxilla i integració amb l’entorn en indrets com Mauritània o Uganda, enguany ja ens cremava la necessitat de sortir de la bombolla occidental.

No és el mateix però fer-ho sols que fer-ho amb una nadó de 6 mesos. Oi més quan, furgant en fòrums de viatgers o en l’’entorn més quotidià, no tens referències de viatges al sud de la mediterrània a,n mainada tan menuda.

El necessari test, l’’hem fet a Fes i aquest apunt pretén esdevenir un petit recull d’’indicacions sorgides de la pròpia experiència, per si algú vol seguir les nostres passes i endinsar-se sud enllà.

La documentació
Per sortir del rovell del ou, cal treure el passaport de la menuda.

El tràmit es fa a l’’instant en qualsevol comissaria de policia habilitada per a treure aquest document. Només cal el llibre de família i el document d’’identitat de la persona que el demana: en aquest cas, la mare.

L’’alimentació
La font d’’alimentació principal de la menuda encara és el pit. Això facilita força el trasllat, ja que disminueix la necessitat d’’altres fonts d’’aliment.

Nosaltres, vam decidir portar potets de farinetes de fruita a la maleta facturada com a complement a la dieta, tot donant les farinetes de cereals el primer dia abans de sortir de casa i el darrer dia en tornar-hi.

En arribar a destí varem sospitar però que viatjant a ciutat, es poden trobar potets de farinetes de fruites en alguns dels hipermercats i farmàcies de la zona. Altra cosa són les farinetes de cereals. A Fes, les que vam tenir a l’’abast de la mà contenien gluten i, per tant, contraindicades per a les primeres menjades de la quitxalla. Pregunta: les marques de farinetes, s’escuden en les legislacions per a portar les restes de producte en aquests països?

Pel que fa a la lactància materna en un país musulmà, teníem entès que està mal vista en terres musulmanes. Però no va ser aquest el cas.

De fet, no vam donar pit al mig del carrer, però si que ho vam fer en els espais públics de l’hotel i en els restaurants on dinàvem. No vam tenir motiu per a sentir-nos cohibits cap vegada. 

Els tràmits duaners
En la sortida d’’Espanya – parlant de fronteres i duanes és el que hi ha -, vam haver de treure la nena del cotxet –que es pot portar a peu d’’avió. Passar el cotxet per l’’escàner, mentre la mare creu l’arc metàl·lic. Després torna la mama i li dono la nena. Passen ambdues i, finalment, passo jo solet.

A la sortida del Marroc en canvi, tant sols revisen el cotxet en profunditat, però la criatura s’’hi queda asseguda i passem sense els enfarfecs de la frontera occidental.

Al control de passaports és força similar en ambdues bandes. La consideració d’’una nadó és la mateixa que la d’’una persona adulta.

Això si, per entrar al Marroc és millor portar bolígraf, ja que s’’ha d’’omplir fitxa d’’entrada i de sortida i no portar-ne fa el tràmit més feixuc.

El vol
Per recomanació d’’una amiga vam optar per donar pit, o biberó d’aigua, en l’’enlairament i l’’aterratge, amb la finalitat de mantenir la boca oberta de la criatura i estalviar-li que se li tapessin les orelles amb la temença, potser infundada, d’una lesió auditiva.

Més enllà d’aquests moments, la criatura es manté ben desperta i distreta, sobretot, amb els veïns de l’avió i el personal de vol.

L’’estada
Havíem triat per allotjar-nos un riad tradicional al cas antic de Fes. La prudència però ens va acabar portant al Ibis Moussafir de la Place du Gare, és a dir, en un allotjament més occidental i en una d’aquestes barriades europeitzades que tota ciutat africana acaba tenint.

Una traició als principis viatgers produïda per la necessitat d’establir port conegut per la menuda.

L’hotel va acabant sent el nostre espai d’esbarjo després de tornar de voltar per la laberíntica medina d’aquesta agradabilíssima ciutat.

En cap moment, tot i perdre’ns per carrers i carrerons i passar unes quantes facècies, no vam tenir sensació de perill. Ans al contrari, la menuda ens servia de nexe de contacte amb els habitants d’aquesta magnífica ciutat.

Això si, tot i que es veuen alguns cotxets, el millor mètode per moure’s per Fes és la motxilla o farcell. Les voreres de la ciutat francesa – la nouvelle – són molt altes i l’estretor dels carrers de la ciutat vella – fes al bali i fes al djadid – , unit a la seva vitalitat fan de difícil desplaçament amb cotxet.

Les distàncies interurbanes es poden fer amb transports locals. De fet, a Fes, hi ha dos menes de taxistes, els que somriuen i juguen amb la nena i els que intenten mantenir-se freds, però no poden evitar respondre a la mirada d’una criatura. Els petits taxis de Fes són molt econòmics i porten comptador.

Els viatges a l’aeroport es poden fer amb taxi – 120 dirhams per trajecte – o amb l’autobus número 16 de la xarxa de transports locals.

No puc dir-vos si el transport en autobus és bo o no, ni si hi ha un bus directe, perquè quan vam arribar estaven de vaga i, quan vam marxar, plovia massa com per embrancar-nos a prendre un transport massa allunyat de les portes de l’hotel.

Ah! Si! Els taxis millor agafar-los fóra de l’hotel. A l’hotel t’afegeixen un sobre cost de 60 dirhams.

A mode de reflexió: Atreveix-te a sortir del llit de cotonets!
Hem tornat d’aquests quatre dies a Fes amb la sensació que es pot viatjar arreu amb un nadó “occidental” per petit que sigui.

Això si, s’ha de saber que el ritme no serà el mateix, que els estàndards dels allotjaments han de ser un xic més alts i que, fora del món estrictament occidental, us trobareu un ambient més fraternal i humà, i una sensibilitat especial per la quitxalla.

Això si, també se us farà més present el quart món de les seves ciutats i la duresa, que al nostre entorn s’intenta amagar, de viure i morir al carrer.

Dit això, la meva impressió ha tornat a ser la mateixa: A Europa tenim una malaltia. I aquesta malaltia, com totes les que són greus, és dual: pors – seguretat.

Pors a la diferència, al desconegut, a l’estranger, a… que generen uns nivells de seguretat extrema i que ratlla els llindars d’humaniat.

– Val a dir en aquest sentit, i com a nota de desgreuge, que, en la tornada. un agent de Policia Nacional ens va permetre passar pels validadors electrònics de passaport tot i tenir una menuda que no podia passar-hi. –

En qualsevol cas, aquesta malaltia només té una cura: viatjar i contrastar amb la pròpia experiència allò que ens transmeten els mitjans.

Cal aprendre i, la menuda baldufona, ja ha començat a fer-ho.

Ja ha començat a fer-ho amb els germans magribins, amb els ciutadans d’’aquesta mar de cultura que és la mediterrània.

En tornar a Barcelona ja no somreia tan gratuïtament i és que, amb quatre dies, havia après que hi ha un altre món on et somriuen primer.