El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Diari d’Edimburgh, tercer dia (i II)

Deixa un comentari
Els darrers apunts del cap de setmana. El dia que va començar a les 7 del matí de dissabte i va acabar a les 8 del vespre de diumenge. Això sí, només està consignada la part escocesa de la cosa. Fou el dia de Murrayfield… enlluernador!

A la llitera del Backpackers, dos quarts d’onze de la nit
Estic fos, reventat, com si tot el món m’hagués caigut al damunt i no en pogués sortir. Volia anar a fer la penúltima amb música en viu, però he acabat voltant carrers, badallant i sense ganes de fer cap cervesa. En passar pel Bannerman’s però, un partir de rugbi lliga, el de tretze jugadors per banda, m’ha cridat l’atenció. He entrat, no he demanat la cervesa i m’adormia de peu. De cop però m’he trobat en una mena de cava. A l’escenari hi havia un guitarrista experimental. Un d’aquests paios tan virtuosos que ell mateix es perd en tecnicismes i, per mi, podria estar treballant en un circ. Això si… tothom l’aplaudia a cor que vols. Després, en deixar la sala de tortures auditives, he descobert el misteri. L’entrada costa cinc lliures – uns set euros -, però jo, coses dels continentals, he entrat per la porta de sortida de la cova de Satanàs.

Fora del local, faig la ronda per uns carrers farcits de forasters. Es nota que és divendres. Grups de 30 o més joves jolius i cridaners, parelletes i trios i alguna família també. Miro dins dels pubs i no hi cap ni una agulla d’aquelles que es perden en els pallers. Avui no és la meva nit, cal ser-ne conscient… abandonar la batalla. I així ho he fet. Ara doncs soc al llit, m’acompanya en Jerôme LaVoix i, entre els dos fullegem Murakami per mirar de treure la son que, darrere del cansament, s’ha amagat.

Backpackers cuisine. dos de vuit del matí
El rugbi em ve a buscar al llit. Especial de dotze pàgines a The Scotsman. Esmorzo un Vegetarian Sausage Roll comprat ahir en un badulaque d’aquests que obren fins tard, i un cafè soluble que, per ser de polvo, està força bo.

Nit perfecte. Habitació amb poques borratxeres. Només dos francesos que trenquen la nit a les 3, però bé, així és la vida del alegre viatger.

Murrayfield. un quart de cinc
Ja soc dins del somni. Tothom és petant la xerrada, fent la cervesa o comprant la darrera peça de roba de l’equip del card. Jo però ja soc al meu lloc i observo amb deteniment l’escalfament dels jugadors.

Aquest matí he fet la Royal Mile amb les primeres llums de l’albada. En acabar-la, he seguit caminant encara un parell llarg de quilòmetres fins a l’hotel on s’allotja el gruix – cinc components – de la Penya Avant. Com no podia ser d’altra manera, en arribar me’ls he trobat esmorzant.

En sortir de l’hotel, Murrayfield ens espera i, poc després de les nou, ja tenim la clau per a viure l’espectacle que hores d’ara m’envolta i em fa xalar. I jo, quan gaudeixo, només sé demostrar-ho escrivint, explicant el plaer al lletraferit que prengui el relleu de les meves notes.

– Sorry, guy!

Qui em distreu és un escocès amb samarra oficial i kilt, la faldilla d’aquestes terres. Ell, amb la seva parella, seran els companys de cadira en aquest Temple del rugbi escocès.

I, de cop, tot ressona. El camp ja presenta una entrada digne. I les bugpipes toquen rock’n’roll amb baix i guitarra, bateria i teclat. Son els Red Hot Chilli Pipers, uns gegants per animar. Quatre temes – tradicionals escocesos i algun clàssic del rock. I, en acomiadar-se ja anuncien les alineacions. Surt Anglaterra… Música, canons de foc, més música, la gent s’aixeca i… Escòcia trepitja la gespa de la seva catedral. Ara és l’hora que Sa Majestat la Princesa Margarita surti al camp a beneïr: Un per un, començant pels anglesos saluda als jugadors dels dos equips. Sa Majestat marxa. Es fa el silenci. Les llums il•luminen la banda anglesa. Sona l’himne de la Rosa i…

Aeroport d’Edimburg. un quart de dues de la nit
Ressona encara dins del meu cap la Flor d’Escòcia. Avui ha estat un dia intens, un jorn de glòria, una jornada que es resumeix en una sola fotografia. El moment que la meva pelvis fa girar el torniquet del cel.

Després d’un dia de pluja… de gats i gossos com en diuen per aquí dalt, Murrayfield ens ha acollit amb un somriure, amb la franca rialla d’un cel lluminós com si la transcendència d’aquest matx pogués dominar tot el món.

Avui, a Murray, he après que dos pobles poden servar llurs respectives identitats sense menysprear la de l’altre. Anglesos i escocesos comparteixen Corona, però es reconèixen com a nacions i es tracten en igualtat. En començar el partit, m’ha sorprès d’aital manera sentir el cant de l’himne anglès – sense xiulets dels escocesos com si fóssim a Tuickenham– que no he pogut seguir narrant els fets.

I és que, la identitat és pròpia i no s’imposa per la força, sinó pel sentiment més ancestral. Per això, després de la sorpresa, ha vingut el plaer de sentir un cant que s’elevaba per damunt de tot plegat. Primer, les gaites i els tambors de la banda escocesa. Seguidament, han començat el cant i després a capella, Murrayfield era un clam. ¿Podré oblidar mai la Flor d’Escòcia, la fràgil poncella d’un jorn hivernal?

Durant el partit, xiulets, batalla d’aficions en crits i cants. Dins del camp, els gentil-homes de la Rosa confrontats amb els rudes pastors escocesos. Trets d’identitat de dos pobles que, sabent-se originals, es respecten i es reconeixen i això els fa gegants.

Potser per això, crec que la independència d’Escòcia és l’abast de llurs capacitats. I és que la sobirania ja la tenen i no l’han de manllevar.

Sobte veure les aficions barrejades, copsa tafanejar la conversa que el meu vei escocés manté amb un afeccionat anglès cada cop que la jugada és pol•lèmica: Respecte i bon humor son els trets de la conversa.

En sortir del camp, una senyera mallorquina, una ikurriña i uns madrilenys que van parlant de les obres de la M30. Dedueixo que, més enllà de les aficions locals, el grup més nombrós de públic és de la Península Celtibera… Potser ens hi sentim reflectits? Per les edats dels que jo he vist, una cosa és ben segura: Som hereus de TVE2 i dels 6nacions que allà oferien ara ja fa uns quants anyets.

En deixar la immensa riuada, que ha omplert l’estadi, baixem a Grossmarket i acabem mirant-nos un trosset del nostre Barça tot sopant a la intempèrie d’un local per a estudiants. El Three Sisters és el palau de la quitxalla, dels Erasmus hormonats. I nosaltres, en la nostra taula, no hi acabem d’encaixar. El fred ens fa fora, visitem The Tron i m’acabo reconciliant amb el Whiski bar&restaurant, tot prenent la beguda nacional de les Highlands, el darrer tast d’una terra que m’ha deixat ben encisat.

Aeroport d’Edimburgh. dos de cinc de la matinada
Tot un luxe inesperat. Una comodíssima gandula amb endoll al costat per carregar el tablet i mirar de descansar després d’una nit de vigília a l’aeroport de la capital. I és que jo ja pensava que, aquesta ciutat no em podia oferir res més, però… vet-la aquí: una gandula molt xula i endolls de gratis pels enrampats. És de nit, però, d’aquí estant, hom gaudeix de les darreres vistes sobre unes instal·lacions riques i plenes i carregades de modernitats.

De 10 lliures n’he fet 9 euros i m’han donat uns penics que he invertit en la darrera piulada escocesa, feta amb nocturnitat i traïdoria. Dit això, ara si que dono per clausurat el diari d’Edimburg: una crònica literària, esportiva i costumbrista d’un pas fugaç per la terra dels clans.

Aquesta entrada s'ha publicat en 02b. Cor ovalat el 6 de febrer de 2012 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.