El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Apuro les darreres lliures del viatge en una connexio patillera d’aeroport. Es tard. massa tard. Estic cansat, massa cansat. I escric sense apunts, sense notes, sense accents, sense els apunts que guardo al Tablet per una millor ocasio. Malgrat tot, faig el que se: escriure.

Aquest mati, he sortit del Backpackers… queden 13 minuts de connexio… despres d’esmorzar i de llegir quatre ratlles sobre el partit… el partit… quin partit! Emocions que encara perduren despres d’un vespre a Murrayfield. Es igual que hagi guanyat Anglaterra. Ser a Murrayfield son records de partits en colors pansits. Escoltar els himnes, cantats a ple pulmo per les dues aficions, una llico ben apresa i que resta dins del meu cor. I sentir com fan broma els aficionats d’ambdues bandes, com fan el pallasso, com fan junts la cervesa, una altra aprenantatge que em queda guardat al record.

El dia d’avui ha estat d’aquells que un viu en companyia, que no l’importa el que faci, que nom’es de viure’l ja n’hi ha prou. Hem tornat al castell, hem fet un pessic de Royal Mile, hem entrat a la catedral, mentres una dona feia missa, hem dinat en un italia del Grossmarket i ens hem fet un fart de caminar sota la pluja. Si… Per fi, ha plogut a Edimburg. I la pluja, que ens ha deixat en comensar (no te la c trencada tampoc) el partit, presagiava ja la derrota escocesa davant l-armada anglesa que tampoc ha jugat massa millor.

Gran jornada, humida, fresca, amb els cims nevats al fons. Meravellosa jornada que ha acabat, primer entre quitxalla i despres fent les paus amb el Whiski, aquell antre que em va fer recular la primera nit escocesa. I es que, dos dits de bon whisky, i un nou duet amb millor viu, fan maravelles en les terres de la reina Maria. I, com ella, et fan perdre el cap tambe.

L’aeroport, en aquestes hores, esta tranquil. Fins dema, no hi ha vols. De fet, el primer es el meu: KLM to Amsterdam. I, be, deixo el Cau aquesta vegada, que vull fer un cop d’ull al correu.

I… Viva Escocia, man que pierda!