El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Escric des de l’AVE, un engendre molt modern i que, en català, ha generat una disputa lingüística entre Grans i Alts, entre TGV i TAV.

Sortint de l’Estació de Sants, i amb l’ordinador endollat i en marxa, recordo el viatge en borreguero que vam fer amb en Ramon, una primavera dels anys 90. Aquella vegada, anàvem de Setmana Santa i rodejats d’emigrants camí de casa. Ara, hi anem a veure els parents, essent potser un xic emigrant o tan sols algú que ja té més d’una pàtria.

L’AVE és ràpid i carregat de modernitats. El silenci hi és present, la vida del borreguero dels 90 no es viu pas dalt d’aquest tren, però amb la meitat de temps diuen que serem a Sevilla. Caldrà veure-ho en acabar el viatge.

Seients còmodes, taula per a posar l’ordinador, wàter a banda i banda del vagó i un restaurant que, suposo, aniré a visitar en algun moment o altre. De moment, l’únic que m’hi falta és connexió a Internet, però bé, no tot es pot tenir en aquesta vida, encara que t’hagis gastat els diners per una fallada informàtica.

I és que resulta que tenia bitllet amb Vueling des de fa dies i que el cost d’aquest bitllet estava cobrat, segons l’extracte d’una targeta de La Caixa. En voler fer el cheking on-line, Vueling no té constància del bitllet pagat i, molt amablement, em diuen que en compri un amb el nou preu del viatge. De 50 a 190 euros!

Per 50 euros menys, ara sóc sortint de Barcelona dalt de l’AVE i, molt de tant en tant, m’arriba la feble senyal d’una connexió wifi que deu anar a tot drap en els privilegiat vagons de la classe Club que viu a l’altra banda del tren.

Diu que anem a 276 km/h, però la veritat és que la velocitat no es nota gaire. Pels fils del tren, musica calmada –jazz, ambient i coses d’aquestes que relaxen la ment i fan volar els pensaments- al primer canal; informació turística de Finlàndia, al segon; informació cultural i literària (ara referències a Kafka i una lectura musicada sobre un dels seus millors textos), al tercer canal. Al quart, un tast de pop i música moderna. Al cinquè, el so –en castellà- de la pel·lícula que posen per televisió. Com al sisè, on és en anglès. I al setè, on torna a ser en castellà.

Jo em quedo amb el bon jazz del primer canal i miro el cel. Un cel ben gris que em corseca l’ànima. Intento fer una trucada, però, com a la resta de trens, aquí també es talla la veu quan s’entra en un túnnel.

Són les 16:12 i anem a 300 km/h camí de Tarragona.

A l’altre viatge, al dels anys 90, en aquestes hores, ja portàvem unes quantes cançonetes, uns quants palmeos i havíem fet uns quants amics. Aquí, el que no llegeix, dorm; el que no dorm, escriu; i el que no escriu, mira el paisatge en silenci o s’embadoca amb la pel·lícula que fan per la pantalla.

Em dóna la sensació que la tecnologia avança a mesura que les habilitats socials de la gent, retrocedeixen. Però me l’esborro, pensant que, la gent que hi ha al meu voltant, té una vida tan diversa i rica com la meva, que el seu silenci és farcit de pensaments per altres persones que s’estimen i, ara, no són amb ells. I això em fa feliç i optimista. Optimista en pensar que la humanitat pot sobreviure als seus il·lusos enterradors.

De cop, mirant el paisatge, em veig corrent la Nocturna del Guadalquivir. Ja em trobo, doncs, a Sevilla. I és que la tècnica encara no ha superat la velocitat del pensament. El pensament, com en les antigues llegendes, segueix essent l’element més ràpid que una persona té a l’abast. I, al costat del pensament, l’AVE és lent, molt lent.

Ja som a Camp de Tarragona, aquell punt equidistant entre Valls, Reus i Tarragona, entre pagesos, menestrals i pescadors, entre les tres ànimes del país de l’avellana, de l’avellana i el sucre, el sucre de canya i els bons castells.

Entre Camp de Tarragona i Lleida Pirineus, m’apropo al vagó restaurant. Una barra moderna, aliments i begudes, un tracte exquisit i uns preus que, donat el lloc, no són cars: Pizza, Cruzcampo de llauna i Cafè, 7 euros amb 40.

A les barres habilitades per prendre els aliments, alguns diaris. Trobo a faltar l’edició en català de El Periódico o l’Avui, i m’endinso, primer, en les pàgines de l’ABC –maroreportatge sobre el Nobel Vargas Llosa-; i seguidament, faig un cop d’ull al Público, l’únic illot de català en la premsa disponible en aquest viatge.

Les vistes són espectaculars i la velocitat del tren, a peu dret, es nota una mica, però no gaire. El pensament em porta a la Setmana Santa dels anys 90. A un vagó restaurant on corria el whisky DIK a balquena i la gent xerrava. Aquí, i sento seguir amb la mateixa cançó: silenci, silenci i alguna veu baixeta i poruga, om excusant-se de pronunciar algun mot, tot trencant el silenci de l’estança.

Són les 17:18, anem a 300 km/h i ens acostem a Zaragoza. Em poso a llegir:

– Ayuda a tu hermano, sea opresor u oprimido.
– Al oprimido lo ayudaremos, es natural. Pero, ¿cómo habríamos de ayudar al opresor?
– Lo ayudaréis pudiendo más que él e impidiéndole hacer el mal.

Em desperto a quarts de set, i em deixo seduir pels paisatges de l’aspre Castella: amplis horitzons de colors daurats, cels blaus, tot just tenyits per algun escadusser nuvol blanc. De tant en tant, un poble remenut treu el nas, encuriosit pel  pas del tren. Als seients de l’altra costat del passadís, un nen plora i la mare se l’emporta al lavabo.

La gent segueix llegint, i dormint, i mirant la tele o el paisatge, o… La mare torna amb un somrient nen, ben adormit, en braços. I jo, com algun altre viatger del vagó 32 de l’AVE, em poso a mirar una pel·lícula a la pantalla del meu ordinador.

Uns cacauets i un refresc de cola aterren a les meves mans en aturar-nos a un indret que, per no veure’n el nom, assumeixo com a desconegut. El restaurant, ara sí, és ple de gom a gom i el bon jan que el serveix comença a perdre l’excel·lència. Aixó sí, sense deixar la parsimònia i el tarannà dels seus moviments.

La gent comença a xerrar i, com sempre, són els nens els que acosten als grans. Diuen que, per la quitxalla, eren millors els borregueros nocturns, ja que els nens dormien i costava menys controlar-los, que no pas aquest engendre ultramodern.

A la tele, ara hi posen el recorregut. L’estació era Ciudad Real i ara, passat Puertollano, anem camí de Còrdoba, la penúltima parada d’aquesta ràpida travessia per la Península. Una Península feta d’individualitats que, creient-se el centre del món, són incapaces de veure amb els ulls de l’altre. Uff! Quin estirabot que m’ha sortit per una conversa de tren que m’ha fet nosa.

Entrant a Andalusia, deixo d’escriure impressions del viatge i torno a la lectura d’en Maalouf, el meu company en aquest veloç romiatge.