El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Aquesta és la sentència que m’etziba l’Avi Txondu tant bon punt em veu treure el cap entre els arbres d’unes Guilleries cada cop més tocades per les urpes del progrès.

Ni George Soros ni Joseph Stiglitz podien tenir un nobel d’economia. – afegeix el períclit prohom de les ruralies-. El primer perquè no és un teòric de l’economia, sinó un d’aquells homes que s’ha fet a ell mateix; i el segon perquè ja tenia aquest guardó des de l’any 2001.

Paul Krugman, a qui, des de la modèstia de les vores del món ric (de riure, no de diners), felicitem pel guardó assolit, és un dels pensadors que, malgrat l’alçada del seu setial no ha acabat de perdre el sentit comú i n’ha anat deixant mostres en diaris, revistes i en un bloc de llenguatge directe i seguidor al peu de la lletra de la filosofia inicial d’aquestes andròmines virtuals.

Des del seu seient catedralici, Paul Krugman porta anys i panys dient que anàvem a mal borràs, que estavem estirant més el braç que la màniga, que de tant estirar els diners inexistents dels pobres sense donar-los per viure, la cosa acabaria més embolicada que una ronda naval sota la boira.

Per ell, la solució era que hi hagués un hom capaç de posar ordre en el casino mundial. Davant d’una globalització dels mercats calia, deia ell -amb la companyia d’en George i en Joseph-, un contrapunt social (o polític, que ve a ser el mateix), un govern mundial real amb capacitat de perseguir les malvestats i generar polítiques actives per desactivar allò que els jugadors empedreïts anaven empudegant a cop de farolades. En Paul, en George i en Joseph, entre d’altres, també deien que els jugadors de borsa -amb la banca al capdavant- anaven de farol. Quan una nimiesa com són les hipoteques contretes per gent sense recursos ha fet mostrar les cartes, tothom ha vist que els banquers tenien “jardinets” i no els “repoquers d’asos” dels que tots i cadascun fardaven. Malauradament, s’havien jugat, aquest cop sí, els diners que tenien ells i els de tots els amics, coneguts, saludats i desconeguts que els havien fet confiança.

– Però vols dir que la cosa és aquesta -li dic jo.

– Si, home si. I ara, a la menuda, tots els governs corren a donar confiança i liquidesa (és a dir,  fets i diners) a qui se n’ha jugat molts més que els que tenia. Es veu que han de continuar concedint crèdits a qui no els pot pagar per tal de fer funcionar l’economia.

Fins i tot n’hi ha que ens esenyen allò de què l’home és l’única bèstia que ensopega dos o més cops amb la mateixa dèria: A la contraportada d’una de les Vanguardies d’aquests darrers dies, Jeffrey G. Williamson, un altre savi saberut, ve a dir que “el que succeeïx avui és molt semblant al que va succeïr l’any 1914. S’havia viscut un periode globalitzador impressionant, fins i tot molt més intens que el que ara s’acaba: el món estava occidentalitzat i uniformat pels imperis colonials; la prosperitat creava enormes fortunes i el capital fluïa sense traves ni regulacions de la mà de poderosos bancs transnacionals: també la mà d’obra, empesa per la demografia, circulava entre continents per servir a les noves tecnologies industrials en la major emigració -més gran que l’actual- de la història. El futur apareixia brillant i prometedor per la gent amb empenta i res semblava impedir que la prosperitat continués. Malgrat tot…”, -afageix l’Avi- tot va fer un pet com un aglà: va arribar el pitjor segle en la història de la humanitat (fam, guerres i utopies irrealitzables conduint als afamats a menjar-se els uns als altres sense cap mena de prejudici). T’ho dic jo que vaig ser dels més incendiaris de tots i aquí em trobes amagat encara dins d’un bosc que cada cop es fa més menut per les pressions d’aquests altres.

El que em sap més greu de tot és que no veuen les solucions que donen tota aquesta jovenalla: En Paul, en George i en Joseph, o d’altres de tocats pel saber de la tafaneria i/o l’experiència viscuda, els volen ensenyar que tota solució passa per ajudar a qui no té i no pot pagar i no a qui té molt i ha anat acaparant i jugant a nyaus. Fa temps que ho diuen i prediquen, però com sempre tothom és savi en aquest món de mones i cadascú va a la seva i sense escoltar ni ase ni bèstia.

Si en fesin cas, veurien com una crisi global com aquesta només té dues sortides: O ens posem d’acord i s’injecta capital en els més pobres des dels més rics… o hi hauran noves rússies i noves repúbliques de weimar farcides de famèlics amatents a l’aparició de nous liders messiànics que els diguin que són el rovell de l’ou, el poble elegit per tirar endavant l’humanitat sencera i que han d’acabar amb aquells que els deixen en la miseria per a tenir via lliure vers el cel fet a la terra.

La partida és servida -em diu amb ulls de boig, mentres comença a sentir neguit entre els budells -, el capitalisme global dels feliços anys 90 -com el colonial de la Belle Epoque– és a les acavalles.

Només la capacitat de posar-se d’acord i deixar anar sobirania estatal cap a un govern mundial, amb poders reals d’arbitratge sense vetos; i cap a la proximitat dels ciutadans, per allò que els afecta més directament i no té la volatilitat del diner, pot desllorigar aquest joc de confiances i desconfiances nascut d’un fet tan humà com és el d’allargar més el braç que la màniga. -i va acabar amb un somriure, el darrer cop de bastó i aixecant el mentó com un tribú de l’antiga roma va afegir un… He dit!