El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Lo Port (10ª part): Natornant

Deixa un comentari


¡Que estranya que és aquesta necessitat salvatge de locomoció veloç que arravata a gents de totes les nacions en el mateix instant! “Els morts se’n van ràpidament”, diu la balada. Llavors, estem morts? O serà un pressentiment de la proximitat de l’esdevenir del nostre planeta, que ens posseeix i ens fa multiplicar els mitjans de transport de manera que puguem viatjar per tota llur superfície en el poc temps que ens és destinat?
(Théophile Gautier – 1884)

El carruatge de no sé quants cavalls de metall miniaturitzats en algun lloc desconegut del motor ens espera darrera Lo Corral. Són quarts de quatre de la tarda i hem d’iniciar el camí de retorn a la capital dels gratacels i la mar blava.

Ens canviem la roba i donem un cop d’ull al mapa. Segur que el camí de retorn a casa serà un via crucis de vehicles farcits de gent que ha aprofitat el pont per anar-se a tombar per les platges de la Costa Daurada. Amb el mapa a la mà, cerquem alternatives que ens permetin navegar sense l’asfixia de la massa.

Un cop el cotxe en marxa, desfem camí cap a Bot i Orta. Allà, en la comanda de frontera, ens aturem per matar el cuc de la gana i fer el cafè.

Asseguts en una ombrejada terrassa, recordem les millors instantànies del camí i mirem alguns dels retrats fets amb la càmara. De lluny, s’aixeca un rostre rialler. L’Alberto de Beseit té socis a l’Orta i, veient-nos a prop d’on dina, no s’ha pogut estar de venir-nos a saludar amb l’interès de qui és amable i sembla gaudir de la feina que ha escollit per a fer-se la vida.

Gandesa, Corbera d’Ebre. Móra, … En guanyar de nou el coll de la Teixeta ens fa mal els ulls el cafarnaüm de cases que omplen el Camp i Tarragona. Per la ràdio parlen de quilòmetres de cues entre un gol i un altre d’un Barça que es desperta fora d’hores.

Seguint el pla fixat, ens desviem cap a les rondes de Reus i, malgrat el dèficit d’indicadors que hi ha, aconseguim prendre la carretera de Montblanc. Hi fan autovia i anem en densa circulació fins al final del tram d’obres. Els cotxes escampen, s’aclareix la carretera camí de Montblanc. Algunes corbes, algunes rectes, algunes viles, alguns indrets. Cotxes que corren i bramen i avancen en qualsevol lloc, aliens al perill que els ronda.

Rocafort de Queralt és cruïlla de camins i els cavalls del carruatge tenen set. Els farcim de suc, buidem la bufeta i seguim camí cap a Igualada. Trams de carretera sense ni un sol cotxe. És una comarcal i la gent prefereix nacionals i autopistes i no s’aventura a l’aventura d’uns camins que cal dibuixar a cop de mapa i brúixola o d’estris de navegació més moderns i dubtosos.

A les envistes d’Igualada prenem la carretera de Lleida. Ampla, amb tres carrils o més. A l’alçada del Bruc la circulació s’espesseix com un carregat polvoró de xocolata. Per sort no ens arribem a aturar i entrem a la nova voràgine d’asfalt que condueix els cotxes vers la capital. El nostre eix: La Gran Via. Massa cotxes, massa gent. La tranquil·litat del Port encara fa més evident la bulliciosa i veloç estridència d’una ciutat que s’ha fet massa gran i encara creix i engoleix les viles veïnes.

Estabornit per la post-moderna velocitat d’aquest indret, deixo el cotxe al descampat de ca’ls pares. Són les nou del vespre i el pis, avui, és buit. Amb enyorança, el toca-discos destil·la la clara parla d’una cançó:

“Diu que al Tossal dels Tres Reis,
quan fa vent, sona una jota,
i que la canten tres veus,
tres veus que se saben entendre:
Matarranya, Maestrat
i la gran terra de l’Ebre.

Matarranya, Maestrat
i la gran terra de l’Ebre.”

Els Quicos: Terra de l’Ebre D.O.

Aquesta entrada s'ha publicat en 09b. Lo Port el 17 de maig de 2008 per Lluís Mauri Sellés

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.