El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Despunta un nou jorn a la vall de Paüls. Els raucs deixen lloc a la variada orquestra d’ocells que saluden el nou dia. Al cel, una llum. Venus ens saluda des de les alçades i ens dóna la posició i el bon dia.

El motor d’un tractor amb retorna als camps propers. Borda un gos i se n’afageix un altre. Canta un gall. Les orenetes tornen al cel i les roques van mudant de color amb l’eterna i dolça parsimònia del temps que no es detura.

Pausadament ordeno els fòtils de la marxa i omplo la cantimplora d’aigua.

La Montse i l’Enric van treient els estris d’esmorzar i jo torno a
fullejar algun llibre mentre espero les companyes de taula. Ara una,
ara l’altra van traient el cap i seuen a taula. Espero els meus uns
instants, però finalment m’assec també i començo el primer àpat del
dia. L’àpat del comiat.

L’Alberto de Beseit apareix per la casa. Ve a buscar les quatre
companyes que avui acaben. Ens saludem, creuem quatre paraules amb un
somriure a la cara. La Katia, la Irene, la Montse, la Mariona. Una foto
al menjador. Un record per una estada.

Pausadament ens
acomiadament dels àngels de Paüls, carreguem la motxilla a l’esquena i
comencem a caminar pels carrers del poble camí del cementiri. A redòs
d’aquest servei, el camí comença a enfilar-se. En Xavi obra la marxa;
darrera seu, la Mariona i, encara pres pels aires d’una dolça matinada,
un servidor els segueix en la costeruda remuntada del Barranc de
l’Escudelleta.

Al Coll de la Gilaberta fem la primera aturada. El
Xavi es mira el mapa, es mira la propera Punta de l’Aigua, calcula
distàncies, però desisteix aquesta vegada.

De baixada creuem un
bosc farcit de remenamentes de bestiar salvatge. Més enllà, prats i
runes i un grup de gent que puja garrafes d’aigua. Són pels avituallaments d’una Cursa de Muntanya.

Flanquejant entre bosc i herba
ens plantem en una cruïlla. Baixem un xic, passem un pou i dues cases
enrunades. La font no té aigua. Som a la capçalera dels Estrets i un
primer tram de cingleres ens obliga a moure’ns per la llera del riu
pujant i baixant roques. Després d’un enjogassat tram una cadena ajuda
a remuntar una nova i forta pendent que s’enfila i faldeja fins al coll
de la Barca.

Des del coll, les altives Roques de Sant Benet no es
veuen tant llunyanes. Baixades i giragonses ens deixen als peus
d’aquest bocí de Montserrat caigut a les Terres de l’Ebre. Delícia
d’escaladors. De fet, la carretera que hi mena és un anar i venir
constant de cotxes encuriosits per veure de prop la superba construcció
rogenca.

Un bon tros avall, sortim de carretera a pista i
d’aquesta a un sender que ens endinsa en un paradís d’aigua i roca. Els
Estrets d’Arnes no són estrets, que són ben amples. Tolls d’aigua
cristallina farcits de banyistes prenen el sol. A l’altra banda del
riu, escaladors en plena pràctica de l’esport dels detalls i les
carícies de roca.

La calor ens aixafa, però no ens aturem als
estrets. Seguim fent camí cap a Arnes per un laberint de pistes i
camins entre imponents ametllers i retorçades oliveres. Paisatges
amorosits per la mà de l’home. De tant en tant, un camp de farratges
farcit de gallarets. Bona salut la dels camps que fugen de pesticides
moderns i conserven la mala herba més bella que hom pot trobar en els
conreus del país. Els camins són vorejats de marges de roca seca que
ordenen el terrós des de temps molt reculats.

En l’horitzó, la
silueta d’Arnes. Al nostre cor, la tristor del comiat al Port. Caldrà
tornar-hi, tornar-hi per visitar-lo de nou i treure el nas per d’altres
racons i vilatges. Avui, ens acomiadem del massís tot creuant aquesta
vella alqueria dels temps dels sarraïns.

Cerquem l’ombra de Lo Corral
de la Marisa i l’Ismael, el darrer port, el darrer estel d’un cap de
setmana entre pastures, camps, muntanyes, bons cristians, sarraïns,
pastors i pagesos.