El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Els errants comencen a notar el cansament del funambulista. Quatre jornades de camí per una terra erma comencen a pesar en les cames dels agosarats errants tant bon punt comencen a fer giragonses per perdre alçada i retrobar-se l?antic camí de pastors i traginers a través dels cims.

Trobat el camí, la baixada es retorna una siga-saga de corbes que ajuden a perdre alçada. Després, se suavitza i travessa un minúscul bosc de pi negre i resistent. La boira, la frontera entre el món dels mortals i el dels immortals, és a frec dels immortals errants en transició. Quan la guanyin tornaran a ser als peus de les altes muntanyes, al territori on la gent s?ha decidit a fer-hi vida allunyada dels cims que els cuiden l’aigua i els temperen el clima.

El camí mor en un intent de pista no gaire reeixit i el mapa de la Penibética dibuixa traça allà on el paisatge l?ha esborrat.

Els astorats errants decideixen prendre la pista en direcció al lloc on s?amaga la població de destí. Després d?un tram de pista, una fita els indica el pas del camí i s?hi apropen. L’errant panxut veu camins allà on no hi són i refugis en cada pedra. Finalment, la traça els endinsa en quatre pins remenuts que els colpegen la cara. Seguint aquest camí, cada cop més evident, passen pel costat del vell Refugi abandonat que encara avui rep el nom, gens escaient, de Ventura. No gaire més enllà el camí desemboca en una pista asfaltada on un cartell de color verd indica el camí pel que ells han baixat amb dos mots: <i”>Caballo Ventura.

<i”>En aquest punt, el camí desapareix, segurament esborrat en l’incendi forestal que, segons conten per la zona, van provocar dos mal ànimes al encendre un foc per a què els trobessin.

Els dos errants tornen a treure el mapa mentider i tornen a dipositar-hi la seva fe. Les traces de camí no es veuen enlloc, però ells baixen barranc avall entre arbres i brolla cremada. La boira protectora és possible que els aïlli de la pluja. Baixen i baixen, tot cercant traces de l’inexistent sender que els ha d’apropar al Tello. Busquen i rebusquen sense trobar massa cosa. Unes veus de quitxalla i els mugits de les vaques, els acaben guiant al Cortijo de Ballesteros i, allà, ben assessorats per dos autòctons -això és el que ells es pensen, però Cid Hamet Benengeli té moltes formes i colors. Ja sabeu el que vull dir, oi?- prenen la pista que uneix aquest lloc amb Lanjarón. Ells no seguiran els disset quilòmetres de pista. Tot i que l’esgotat errant panxut preferiria fer-ho en cas de boira com la que tenen al voltant. Seguir, però, a la recerca del camí del Tello té premi:.descobrir com el vell camí ja no surt de l?inici de la carretera, sinó que ho fa d’un tros més avall, en una de les corbes d’aquesta ruta.

Ara, però, no el recuperen fins un indret de romanticisme pujat: La vella Casa Forestal del Tello té les traces d?un bon resguard deixat de la mà de Déu. És gran i espaiosa, però sense portes ni finestres i un sostre en perenne degradació.

D?aquí surt el camí que s?endinsa a la vall, travessa el Riu Lanjarón per un pont de pedra i segueix, per fi, el curs de les aigües d?aquest riu. És aquí, mentre van perdent alçada amb l’argentina cantarella de les aigües del riu, quan la tant necessària pluja es digna a sucar durant uns breus instants als dos remullats errants. Passen barraques, dipòsits d’aigua, sèquies i camps. Un ramat de cabres negres fugen del camí al pas de les locomotores humanes que tenen temps per saludar el pastor i sentir l?escridassada del gos tot fent la seva feina de direcció del ramat.

El camí es torna mig empedrada via romana i segueix baixant i baixant i baixant. L’errant gros comença a pensar que arribaran a les calderes d?en Pere Botero, però no: Arriben a les primeres cases de la vila de les aigües. El cansament i les males arts d?un país que no els vol deixar marxar, els fa esgarriar el camí pels carrers d’una barriada de la vila. Quan se n’adonen, han de refer les passes per seguir pel camino del rio. Un camino que baixa entre chumberas fins la primera de les fonts de Lanjarón. Fonts plenes de poesia i saludable aigua potable que fan les delícies del més rodanxó dels errants pelegrins.