El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Yabal Sulayr (7ª part: El darrer tram de corda)

Deixa un comentari

El sol es lleva per damunt l?espatlla d?un Mulhacén enndormiscat i prouc. El soroll dels primers excursionistes en sortir del refugi han despertat als dos assedegats errants. Ja els va bé. Avui tenen la jornada més llarga, la traca final dels focs d’artifici que han viscut dalt dels cims de tots els temps. Llevar-se a una hora prudent els pot ajudar a sortir-se amb la seva en una darrera i maratoniana caminada.

Carregats amb la motxilla, prenen el camí d?una carena que, del refugi estant, sembla no tenir passos franquejables.

 

 

Un tram de sender que, ràpidament, es torna un escull de roques gegants. De salt en salt, de mà en mà, de relleix a relleix, avancen per un tram que, a voltes es presenta infranquejable, a voltes es torna en senzill sender que salva alguns dels rocs més exposats de la carena.

De fet, el camí voreja els Tajos de la Virgen per la cara sud i no és tan complicat com us vol fer creure Cid Hamet Benengeli. A més a més, les vistes són espectaculars i l’únic pas una mica complicat és el que permet abastar el creuament de carenes on és ubicat l’impressionant i romàntic Refugio de Elorrieta, una ampla collada que s?obra davant dels ulls dels dos observadors errants.

Són, com diu el saberut errant, a les vores de l’abandonat refugi de Elorrieta: un conjunt de construccions, les restes de les quals encendrien les embogides llums de la imaginació d’un genial Lovercarft, d’un malaltís Poe, d’un enamoradís Baudelaire o d’un diabòlic Perucho, Són restes que parlen de passadissos subterranis i connexions segures per a temps de tempestes i fortes nevades. Però, ara, el temps i la pols han deixat tant sols l’ombra d’un parell d?edificacions mancades de portes i finestres. La grandesa de l?indret, però, parla d?un passat esplendorós, d’un passat farcit de seguretats.

Els dos fantasmagòrics errants fan un mos i el més gros, assedegat i un punt emprenyat sense motiu, pren la davantera amb la vista fixada al llunyà Cerro del Caballo. Camina i avança per un terreny pedregós i ascendent. Supera un parell de promontoris, un aperitiu previ a l’ascens al Tozal del Cartujo. Allà, pacient, espera al company de marxa tot contemplant els horitzons i les pedres. És tan sec aquest país! es diu sense alçar gaire la veu, doncs té la gola seca i rasposa com l’espart.

Ara un, ara l?altre, els dos atlètics errants van fent la corda. Ara tu t?avances, ara ho faig jo. Ara fem fotos, ara les desfem. Roques i més roques esmicolades, tarteres i més tarteres, carenes i collades que menen al darrer dels cims de la travessa.

Obviant els Tajos Altos comencen a pujar al preuat darrer cim del seu viatge. Després d’una nit i tres dies de marxa emprenen la darrera tartera de pedra esmicolada. La pujada, de tant en tant, se?ls fa feixuga, però se saben vencedors d?aquest cim. Un cim que conquereixen al pic de migdia. Una closca que els ofereix vistes damunt dels pobles orientals de la serralada. Allà, al final de la Loma de los Tres Mojones veuen Nigüelas i s?imaginen Durcal. Un pic més al sud, la boira baixa els impedeix veure Lanjarón.

S?ho pensen una estoneta abans de prendre la decisió de la baixada: Nigüelas sembla més a prop, però la manca d’aigua als seus cossos i la mandra per finalitzar la travessa, els fa decidir per endinsar-se als núvols i anar a cercar la vila de Lanjarón, la ciutat de les aigües.

Flanquejant el cim, prenen la Loma del Caballo amb la intenció de guanyar el camí del Tello un tram més avall del seu naixement, allà, a un Refugi del Caballo que deixen a les seves esquenes.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.