lluis.aragones |
dimarts, 10 de novembre de 2009 | 09:33h
Tenim un país molt molest, capficat, preocupat i obsessionat de fa dies. Els trasbalsos continus, amb corrupteles de guant blanc com a protagonistes, han fet impacte en la moral ciutadana, ja molt tocada per una crisi que afecta i de quina manera la immensa majoria de la societat. Les contínues descobertes de noves malvestats han afeblit encara més el magre orgull català i la reacció es decanta cap a la desconfiança, la desafecció i l’enuig creixent. Aquest vessament de problemes ven molt mediàticament i, alhora, obliga a molta dedicació política. Però els dirigents del país han de ser capaços d’abstreure’s d’aquesta primera línia de foc, perquè les flames econòmiques cremen arreu. I on ja han passat, hi queden brases roents.
Tots plegats, noticiari rere noticiari, quedem sorpresos i astorats pel nombre de casos i l’abast que prenen les descobertes sobre corrupció que la justícia investiga. I això provoca alarma, preocupació i malfiança generalitzada. Que si no hi ha un pam de net, que si tots són iguals, que si només miren per la seva butxaca, que qui remena l’oli els dits se n’unta, que qui mel remena els dits se’n llepa... totes elles són afirmacions i frases fetes que s’han pronunciat a moltíssimes cases, taules, bars i converses del país amb motiu dels fets de Santa Coloma o del cas Millet, o del cas Gürtel o de tants altres més o menys propers.
Molts encara recorden la minisèrie Rich man, poor man, el best-seller de l’escriptor Irwin Shaw que va triomfar i que als 70 que es va poder veure per televisió espanyola amb el títol Hombre rico, hombre pobre. Aquest drama, que recollia la història de la família Jordache, va guanyar quatre premis Emmy i se centrava en la història dels germans Rudy i en com les seves vides s’allunyaven cada cop més amb el pas del temps. Mentre l’un aconseguia una riquesa i un poder enormes, l’altre s’anava acostant al límit de l’autodestrucció. I com més temps i distància passava, més hi perdia tothom.
En una mar remoguda i amb un trajecte llarg i ple de grans onades, els patrons s’han de distingir pel seu caràcter, la seva decisió i la seva audàcia, per portar a bon port nau, tripulants, passatgers i mercaderies. Aquestes virtuts tan lloables i valorades semblen, a hores d’ara, completament fugides de la Moncloa i del govern espanyol. En situacions crítiques com aquestes, els números de l’Estat no quadren de cap de les maneres, ja sigui per excés o per defecte. En conseqüència, s’imposa l’adopció urgent de mesures que tendeixin a reequilibrar la situació de la hisenda de l’administració i a afavorir la situació i l’estructura econòmica general, de forma que s’assentin les bases per iniciar un nou cicle econòmic positiu.
En temps de crisi, els plantejaments de reformes fiscals són unes apostes clàssiques per a superar les etapes de més dificultat. A l’establiment de nous criteris recaptatoris l’acompanyen l’adopció de noves prioritats i criteris redistributius en política econòmica, i en aquest context hi ha un impost que és capaç com pocs de suscitar polèmiques i debats en les cambres legislatives espanyola i catalana amb pocs dies de diferència: és l’impost de successions. El pagament en vida d’unes mateixes rendes o béns va seguit del pagament per la recepció del llegat del difunt d’aquestes mateixes rendes o béns, amb unes diferències esfereïdores. A Catalunya, una herència de 100.000 euros de pare a fill pagaria fins a 9.688 euros per aquest concepte. En una comunitat autònoma governada pel Partit Popular pagaria 103 euros. Aquest és la penalització que han de pagar les persones o famílies que han prioritzat l’estalvi davant la possibilitat de gastar-s’ho tot deliberadament.
Després de la consulta popular d’Arenys de Munt n’ha quedat una extensa definició de què és la democràcia segons l’Espanya rància i cavernària: bufonada, farsa, comèdia, atemptat... Massa vegades aquestes paraules les han utilitzat els qui, voleiant banderes victorioses i micròfons intocables, no creuen en l’opinió del poble i utilitzen la Constitució espanyola com a presó i no com a espai de llibertat i de convivència de qui s’hi troba dins atrapat.
Sabíem que hi havia turisme de sol i platja, d’interior... també sabem el que és el turisme de catàstrofe, i aquest cap de setmana descobrirem que també hi ha turisme de referèndum. Aquest és nou a Catalunya, i s’estrenarà aquest diumenge a Arenys de Munt.
El Tribunal Constitucional, convertit ja en teatre de sainet, sentenciarà després de l’Onze de Setembre d’enguany que ja no podrem commemorar cap més Diada dient-li Nacional? Per què el PSOE ha concedit la mà executora de l’Estat contra una consulta popular sobre l’autodeterminació de Catalunya a un excandidat de la Falange? Per què el Govern d’Escòcia es proposa fer un referèndum sobre la independència del país i el Govern britànic es preocupa però no hi ha cap jutge que ho pugui prohibir? Per què aquí el Govern espanyol tracta la lliure opinió com si fos un delicte i per això vol impedir el dret a vot en una consulta d’objectiu més humil organitzada per una entitat ciutadana d’Arenys de Munt?
A la Llar de Jubilats els avis fan el que toca: jugar a la manilla, a la botifarra i al dòmino. De fons, les notícies de la ràdio, a l’hora en punt, imaginen, filtren i depuren futures sentències del Tribunal Constitucional espanyol contra el poble de Catalunya. Al banc del si no fos, els altres iaios més desperts arreglen el món: en què s’assemblen la sentència de l’Estatut i el Set i mig? En què ningú sap què dirà l’última carta! I riuen plegats amb el seu nou acudit sota l’ombra de les moreres!
“No te l’acabaràs”, em va dir un amic meu quan li vaig dir que anàvem a passar una setmaneta a Londres. I, francament, tenia raó... Hi ha molt per a veure i molt per a assaborir i gaudir. Molts amics m’han dit que hi han estat diverses vegades i no se la coneixen gens, perquè sempre hi han anat per feina. I és que a London s’hi ha d’anar també, si pot ser, amb temps i de vacances. Les visites obligades a tota la zona de Westminster, amb el Parliament, el Big Ben, l’Abbey... Ufff quanta història i quanta singularitat!
Un dels petits plaers que cada vegada apassiona a més gent és el món del vi i, amb ell, tota la màgia que genera al seu voltant. Una nova cultura que, juntament amb el bon menjar, preparat minuciosament, amb amor, a foc lent i degustat a poc a poc, sense presses, és el que s’ha donat a conèixer com a Slow food. Un món extraordinàriament complex en el què massa sovint contemplem, no sense sentir una certa vergonya aliena, com alguns s’hi atreveixen sense adonar-se’n de les seves mancances, cosa que els situa en el ridícul més espantós. En aquest sentit, sóc de l’opinió que amb el tema del vi, sense que ens faci por, s’ha de ser, com en tantes coses en aquesta vida, molt respectuós i humil.
Les vacances d'estiu acostumen a esdevenir el torrent de petits plaers que no et pots permetre la resta de l'any, atrafegats, sempre amb la llengua fora i obeint l'implacable ritme que ens marquen la feina i les obligacions diàries, que no són poques. Però arriba el dia en que l'atmòsfera decideix canviar d'atrezzo, l'aire que respires és diferent, fins i tot sembla més oxigenat, els biorritmes són uns altres, com el caràcter... En fi, són els signes que t'indiquen que han arribat les vacances. Llavors, pots fer dues coses: o et comences a martiritzar pensant a cada moment que el compte enrere per tornar a treballar ja ha començat, i que cada segon que passa és un valuós temps perdut; o et relaxes i fas aquelles petites coses, aquells petits plaers, que el dia a dia de la resta de l'any t'impedeix fer i et prohibeix disfrutar. A mi, que m'agrada molt la lectura, destino una part d'aquest temps extra a llegir. I avui he pensat en compartir amb vosaltres algunes lectures que m'han divertit, que m'han emocionat, que m'han fet conmogut, que m'han ensenyat. Espero que us agradin. Bona lectura!
La crisi financera i econòmica ha acabat afectant també les caixes d'estalvis catalanes, un sistema modèlic que gaudeix d'una forta implantació territorial i que reverteix una part important dels beneficis que obté en la promoció d'iniciatives socials, assistencials, culturals i de suport a la investigació i el desenvolupament. Aquest model, elogiat arreu, ha arrelat i s'ha consolidat gràcies a la seva identificació amb el territori, el país, la seva gent i per la seva independència, allunyada de decisions polítiques partidistes. Aquesta llibertat d'actuació també els serveix, ara com ara, per afrontar la crisi esdevinguda a escala global i planificar el futur. Replantejaments, fusions i noves estratègies de mercat són algunes de les solucions que aporten. Però atenció, amb això no vull dir que a les caixes catalanes tot sigui flors i violes. De vegades, la gestió no ha estat la més adequada i també hi ha hagut casos en què s'ha volgut estirar més el braç que la màniga per poder ser competitius o créixer més del compte i massa ràpid. A més, a hores d'ara coincidirem que hi ha massa caixes i que l'agrupació de serveis i/o fusions s'ha fet imprescindible per tornar a racionalitzar el sector. Ara bé, aquests canvis no haurien de perjudicar ni els clients ni els treballadors d'aquestes entitats.
Avui m'estreno. Aquest és el meu primer escrit al bloc de Vilaweb, un text que s'ha d'interpretar en clau de presentació, i que he enllaçat a la pàgina principal que us convido a visitar. Malgrat que a mesura que ens anem fent grans cada cop ens familiaritzem més amb tota classe de vivències, la veritat és que cada primera vegada sempre ve acompanyada d'una nova il·lusió, una nova oportunitat desconeguda.
