Després de les eleccions de maig, el mes de juny és el de la constitució de les Corts Valencianes, del Parlament de les Illes Balears i dels ajuntaments. Parlamentaris i regidors prendran possessió i elegiran alcaldes i presidents per als propers quatre anys.

Tots votats pels ciutadans. I un nombre important d'aquests nous dirigents és qüestionat per bona part de la mateixa ciutadania. El PP governarà amb majories absolutes el País Valencià i les Illes Balears. Les investigacions obertes per corrupció hi són ben presents, i, malgrat això, costa veure'n algun símptoma desfermat de penalització entre els votants. Ara bé, sí que es palpa una conseqüència creixent: un desencís i separació de molts altres ciutadans envers aquest model de política i de mentalitat que la sustenta.

S'està estenent cada cop més la certesa que cal canviar aquest model i aquesta forma de fer. I com que la política sempre va al darrera de la societat, la pressió social és del tot necessària i convenient quan les fórmules polítiques convencionals estan perdent tota la credibilitat. Ja no es pot dissimular el trencament de la confiança entre els ciutadans i els seus representants, que té diverses expressions, des d'aquells que es queden a casa pensant "ja s'ho faran", fins a aquells que acampen a les places i voten propostes de regeneració política. No hi haurà canvi polític si no hi ha canvi social, una reforma que comença en les mentalitats de tots nosaltres.

Un famós diari de Barcelona, amb 130 anys sempre a l'avantguarda escrit en castellà, ha començat a publicar la seva edició en la nostra llengua i per aquest motiu proposa un concurs públic per a que se'ls faci arribar el nostre millor embarbussament.

L'impacte de la crisi econòmica i política dels nostres temps ens ha suggerit el títol d'aquest article com una petita aportació inicial al joc lingüístic.

I és que en moments de preocupació i malestar, de problemes i d'escassetat, és bo destinar un temps a esbargir-se, a fugir dels maldecaps i a refugiar-se en els passatemps i les ironies. Perquè el pensament crític i el sentiment de frustració que sovint ens aclapara sobre aquesta societat que no sap ben bé on va ens arribaria a treure el somrís dels llavis i ens encongiria el cor. I amb l'encongiment de la butxaca, del nostre poder adquisitiu, de les nostres perspectives, ja n'hi ha prou!

I és que al costat del respecte immens per la força de la natura i l'esglai per l'impacte de l'energia atòmica quan es desboca, hi tenim el dolor compartit per la desgràcia humana. També hi trobem, però, el reconeixement i la lloança als valors de la cultura i la societat japonesa: disciplina, conhort i esperit de superació en benefici de la col·lectivitat. Una forma de ser que veiem tant diferent a la nostra... El que se sap fins ara, i les conseqüències que s'aniran coneixent en el futur, marcaran sens dubte un abans i un després per a l'energia nuclear. Fukushima passarà a la història amb lletres contaminades, malauradament. Els accidents de Three Miles Island al 1979 Txernòbil al 1986 van posar al món davant l'obligació de reconèixer que l'home era incapaç de plantar cara a les adversitats nuclears. Aquests grans sotracs van comportar un increment de la seguretat de les plantes arreu del planeta, però ara se'ns ha tornat a demostrar que no hi ha res impossible. 

Trencada altre cop la fe en la infal·libilitat de l'energia nuclear, retornen els dubtes de què passaria a les centrals del nostre país en cas de catàstrofe natural o d'atemptat. L'evidència que la seguretat no està garantida davant imponderables imprevistos genera desconfiança i neguit social davant els gestors d'aquests negocis, ja que massa sovint han posat els guanys empresarials per davant de la seguretat.

A Catalunya ens mirem el desastre del Japó amb ulls coneixedors de lamentables experiències. Fukushima coincideix en el temps amb el judici als responsables de la fuita radioactiva a la nuclear d'Ascó de 2007. I vivim en un país en què més de la meitat de l'electricitat que l'abasteix té origen nuclear i que pot acabar acollint un cementiri de residus nuclears. I si la presa de decisió sobre el magatzem temporal centralitzat ja era tècnicament i políticament difícil i complicada, la nova realitat i la nova sensibilitat social que sorgeix després de l'accident de Fukushima encara posa més de manifest la incapacitat del govern de José Luis Zapatero per a resoldre-la.

Tot i que el cel no coneix fronteres, l'impacte mediambiental de la catàstrofe japonesa segurament que no el patirem, però el món globalitzat sí que n'escamparà l'impacte econòmic. Haurem d'estar amatents a les decisions de les empreses japoneses ubicades a Catalunya, i segurament un sector tan sensible com el turisme, tot i l'atracció del genial Gaudí, també en pot sortir tocat.

Des de la solidaritat amb les víctimes i afectats, hem de creure que un altre futur és possible. Són temps de crisi econòmica i de model i també, com no, d'especulació sobre l'energia. El model de producció centralitzada genera una dependència cada cop més difícil d'assumir. Cada vegada més hi ha major consciència que cal avançar cap a un model energètic renovable de generació més propera al seu lloc de consum. Però caldrà superar amb bona nota aquest anys difícils que ens arriben.

El poder econòmic que ens ha portat a aquest atzucac, el que no té control polític democràtic, és el màxim responsable d'aquest desori. Només si el poder polític és capaç d'obligar que aquest poder econòmic avantposi els interessos de la població per davant dels seus es podran fer plantejaments energètics alternatius i seriosos a la vegada. Només si el poder polític mundial ordena treure el morrió que tenalla el desenvolupament es podrà generar prou energia neta a partir de sol, vent i aigua...

Tecnològicament segur que el procés està molt més avançat del que ens pensem. Però el perill és que la decisió continuï en mans de les grans companyies petrolieres per un costat i elèctriques per un altre. L'èxit de la nostra societat en aquest repte és fer que el poder polític recuperi el poder econòmic: fer que el poder econòmic es democratitzi.

Article publicat al diari digital www.tribuna.cat el 5 d'abril de 2011

Fotografia: www.ecologismo.com 

El món es troba immers en una voràgine de canvis. El trasllat del pol central de l'economia planetària i l'assalt accelerat de la Xina al cim de l'economia mundial, els gravíssims problemes que ens ha portat el liberalisme extrem vencedor del bloc comunista... i ara els esclats armats als països africans, amb sort i destí democràtic diferent segons el dictador que hi hagi... Aquestes revoltes populars a Tunísia, Egipte, Líbia, etc, han agafat les nostres societats occidentals d'imprevist, acostumats a conviure amb les seves dictadures i corrupteles històriques. Com ens va venir per sorpresa la caiguda del mur de Berlín i com ningú va saber veure l'arribada brutal de la crisi mundial. Si alguna cosa sobta, en aquesta època dels omnipresents estudis i anàlisis econòmics i socials, és la incapacitat general de veure venir les grans crisis i canvis accelerats de les darreres dècades.

Com queda Catalunya en aquest panorama, endeutada i immersa en una crisi com feia decennis que no patia, atrapada entre els agents econòmics que marxen a l'Àsia a cada instant, que conviu en una Europa del benestar extenuada, fatigada per un Estat depredador dels seus impostos i el seu autogovern, i amb un nord d'Àfrica esclatat que ningú sap com acabarà?

De fa temps que l’entrada en una caixa d’estalvi catalana és entrar en un espai on regna la incertesa present i el futur virtual: que qualsevol dia pot ser una oficina tancada, que qualsevol dia pot reduir personal, que qualsevol dia pot canviar de nom comercial (tot i que l’actual sigui i tingui logo i colors immensament recents), que no se sap quant de temps pot ser vigent el programari creat amb motiu de la darrera fusió, que ni se sap quan de temps pot continuar sent caixa o transformar-se en banc…

Aquest procés obligat que es va iniciar amb fusions i absorcions i que ara està cantat que acabarà amb desaparicions per mutació demostra fins a quin punt també són vergonyosament virtuals les competències estatutàries del Govern de Catalunya. Aquest cop no ha calgut que les envaeixi el Govern espanyol o les passi per la pedra el Tribunal Constitucional. L’autor d’aquest cop ha estat el Banc d’Espanya.

L’acceleració d’aquesta ofensiva tindrà com a objectiu acabar amb l’històric sistema financer de caixes d’estalvi i que ho faci amb l’entrada beneïda del capital bancari o la nacionalització espanyola. Es tractava d’una aspiració que els grans bancs espanyols tenien de fa molt de temps, i per dissimular-la sempre han tingut excuses com la pretesa incomprensió financera internacional cap a aquestes figures. De pas, la mesura redueix dràsticament el suport econòmic dels poders territorials i autonòmics davant la concentració financera cada cop més centralitzada políticament a Madrid.

Plouen retallades socials a bots i barrals, fa un fred que pela i les benzines més altes que mai, qui ingressa a l’atur no en surt ni en té perspectives, les empreses no tenen accés al crèdit que les farà més competitives... Qui ho decideix tot això? En nom de qui es decideixen les nostres vides?

Ens hem cansat de sentir que la culpa és dels mercats. És la santa paraula que a tota hora sona. Són els àrbitres que dicten si algú o algun país és creïble o no i, en conseqüència, si li deixen o no calers. Però quina cara tenen? Han estat votats els mercats? Són fruit de la democràcia? Quina ideologia tenen? Són molts? Són pocs? Dirigeixen el món? Tenen nacionalitat? Quins interessos vetllen?

Mercats és la paraula maleïda que supera els estats i els avala o crucifica. I, evidentment, que avala o crucifica el futur dels ciutadans que els formen. Fins i tot sembla que són els que dicten quina organització territorial han de tenir aquests estats. Si no s’usa el seu nom en va, resulta que són aquests mercats anònims, aliens, amorfs i sense cara els que fan política per sobre dels polítics. I que els dicten que un estat autonòmic hagi de ser centralista encara que el gros del deute sigui central. O que la culpa encara sigui d’autogoverns com el de Catalunya, els espremuts i espoliats.

Són moments de crisi i tot serveix per fer la bola grossa. A hores d’ara, els mercats són la paraula comodí que serveix per a tot allò que convingui al centralisme espanyol. Sembla que sigui l’aliança nova i eterna. Ens volen a tots iguals perquè el centralisme hispànic ha estat històricament poc democràtic. Ens volen a tots sucursals perquè els paguem la ineficient i tendenciosa alta velocitat i xarxa d’infraestructures que porta al melic del seu món. Ens volen sota el seu patró perquè els mercats tampoc han estat mai democràtics ni han respectat el món amb les seves diversitats i diferències...

En uns altres moments en què l’únic sistema econòmic imperant a l’època hagués provocat la crisi i hagués fet uns esgarips immensos com els actuals, només ens tocaria dir que no hi ha futur. Ni per a la majoria de les persones ni per a la democràcia. 

En moments com els actuals, però, cal tenir esperança. L’allau informativa, l’allau apocalíptica, de vegades no ens deixa veure el bosc.

El capitalisme exacerbat imperant ha tret el màxim profit de la mundialització produïda gràcies a la implantació de les noves i instantànies tecnologies. Però aquesta capacitat de canviar el món també ha acabat arribant al comú de la gent. Amb la seva actuació i capacitat, la ciutadania també pot decidir de lluitar per a recuperar part del poder perdut, de lluitar per recuperar la democràcia segrestada als polítics pels mercats. Les mateixes noves tecnologies de la informació són els instruments que poden permetre conciliar altre cop política i poder i retenir-lo al costat de la voluntat popular. Mentre que el professor Manuel Castells n’és un apologeta, Wikileaks n’és un exemple?

Noves situacions de pressió social provoquen noves situacions de resposta social, de desemmascarament de la informació oculta, de les cares generadores d’aquesta informació, dels motius, fòbies i interessos que les caracteritzen i motiven... A hores d’ara és impossible determinar el potencial alterador de la situació actual que tindran els mercats. Encara no tenim perspectiva per a determinar les servituds i les sinergies entre ideologies, polítics i aquests mateixos mercats. Com tampoc podem determinar encara l’abast transformador contrari que té la ciutadania tecnològicament educada i comunicada. Però que, sens dubte, avui és el que la democràcia i el nostre país més necessiten.

Article publicat al diari digital www.tribuna.cat 

Entrem a l’any nou i la història continua com l’any passat, sense voluntat d’esmena ni de canvi: la crisi l’han de pagar els de sempre collant-se encara més un cinturó que ja no té cuiro ni forats: Increment del cost dels serveis, puja impositiva, reducció de les prestacions i l’actuació públiques, i, el que és pitjor, la certesa que en les properes setmanes i mesos el reguitzell de retalls continuarà, començant per unes administracions que mai s’han arribat a desenvolupar com a d’altres països occidentals. 

Ciutadans, petites empreses, autònoms, tots els agents de l’economia productiva semblen predestinats a malviure endossant-se les pèrdues de la crisi. Amb consciència d’injustícia. Amb consciència que els veritables, llunyans i desconeguts culpables amb prou feines han estat tocats. Que amaguen i dissimulen amb impunitat la seva autoria i que, a més, encara imposen el sentit de les mesures pal·liatives a uns governs estatals que, com l’espanyol, no saben respondre o no tenen resposta a aquest gran repte provocat pel neoliberalisme especulatiu global imperant.

En aquesta època de la modernitat líquida definida per Zygmund Bauman, en què la globalització embolcalla conceptes subsidiaris com els mercats econòmics i financers, les noves tecnologies, la pèrdua de protagonisme dels estats-nació, els moviments socials d’abast planetari i l’impacte mediambiental, ha desaparegut abruptament el món sòlid de seguretats i certeses amb què el món occidental ha viscut durant les darreres dècades.

El col·lectiu de joves que ha rebut l’etiqueta Ni-Ni ha esdevingut darrerament un dels centres d’atenció de la situació econòmica i social del país. Signifiquen una part del present i també una possibilitat creixent de futur. Joves fills del consumisme, amb dèficit de transmissió dels valors i de la cultura de l’esforç i de la superació, sense al·licients ni aspiracions per a guanyar-se el futur professional ni per a créixer com a persones. Ni estudien ni treballen perquè l’única aspiració que tenen és anar superant com es pugui un dia a dia que, en malaurats temps de crisi, encara els allunya més del conjunt central de la societat...

Ens trobem a tocar d’eleccions i hi ha massa qüestions que poden patir la banalització del ràpid calendari electoral, que fa passar l’actualitat d’un tema a un altre sense parar, acompanyats de titulars periodístics i sense tractar amb la profunditat necessària, cosa que acostuma a voler dir sense donar-hi la solució corresponent.

El tractament frívol d’aquesta nova realitat encara s’accentua més amb la conversió en espectacle televisiu d’alguna cadena espanyola que els aplega en una casa amb l’excusa de donar-los normes, responsabilitats i feines que els facin prendre les regnes del seu futur mitjançant el treball.

Aquesta setmana passada, i per motius professionals, he passat moltes hores a la fira multisectorial Expro/Reus. Són uns temps i un moments en què cal estar, més que mai, al peu del canó. A més de treballar per donar a conèixer les noves línies de serveis i productes de l’empresa pròpia, he aprofitat per parlar i escoltar els col·legues de diversos sectors econòmics que, com jo, eren allí presents promocionant les seves activitats empresarials.

Més de 200 expositors han omplert l’espai d’aquesta veterana fira reusenca, que enguany ha celebrat la quarantena edició de la Fira Catalana del Consumidor, i que és referència econòmica imprescindible.

Es palpava que els ànims de la gent no són gaire bons, tot i que quan algun hipotètic client s’atansava als estands no faltava la rialla. Qui més qui menys tenia el seu drama particular: baixada de vendes en picat, impagats, falta de finançament, incertesa per al futur immediat... Qui més qui menys, amb la tossuderia i la força de voluntat que ens caracteritza, aposta per mantenir-se i continuar, com a mínim mentre espera que el temporal escampi.

“Sóc aquí perquè la gent no es pensi que estic mort”, em deia un amic venedor de mobiliari de la llar. “S’hi ha de ser, tot i saber que no vendrem res”, em deia un altre. “La gent cada dia es retrau més de fer determinades despeses”, encara em deia un expositor de tractaments d’aigua. Deu ser allò de la paradoxa de l’estalvi que diuen els economistes: com més crisi, la gent se n’està de tantes coses que estalvia com mai.

El món empresarial es queixa molt i està molt espantat. En l’habitual intercanvi d’impressions, alguns, el de més confiança, et pregunten allò tant típic de “...tu que hi entens” “...tu que saps com va tot per dins (pobre de tu, quan t’ho diuen així), què et sembla” “...com ho veus?” Jo crec, i així ho dic, que les empreses són el millor termòmetre de la situació. Que hi ha massa gent que xerra massa i que pontifica sense conèixer la realitat. I que massa sovint l'erren de mig a mig amb els seus pronòstics.

Es pot constatar fàcilment en les seves expressions com, la majoria, n'està fins dalt de tot de la política. La veritat és que ningú en surt gaire ben parat.

Suposo que l'angoixa que molts empresaris i professionals passen en els seus negocis els fa reaccionar d'aquesta manera. Sobretot quan es pregunten què és el que han fet malament. Matinen, com sempre. Són rigorosos, com sempre. Es desviuen per la feina i no tenen hores

L’efecte real d’aquesta vaga general viscuda el dia de Sant Miquel el veurem a mitjà termini. De moment, les parts contendents continuen armes enlaire i han seguit un guió fàcilment previsible. Els sindicats convocants insisteixen en l’exigència de la marxa enrera del govern espanyol i el Govern espanyol continua desenvolupant les seves mesures –ara ha tocat als autònoms- però deixant portes obertes a certes rectificacions o moviments per no cremar vaixells en moments de minvat suport social.

Quedar-se amb aquesta foto seria el més fàcil. Però si reiteradament ens estan dient i estem reclamant un canvi en el sistema productiu per a sortir de la crisi, ningú en sortirà ben parat si el nou cicle econòmic no comença també amb noves formes i nous estils d’actuació i de resolució de conflictes com el que ha motivat aquesta vaga.

S’ha repetit, possiblement com mai abans, que cal una nova forma de fer dels sindicats, però els fets demostren que també cal replantejar seriosament el paper de les patronals i del govern espanyol, que són els tres actors principals que han pres part decididament en aquesta batalla.

El sindicalisme frontista no ha guanyat aquesta batalla, si més no en l’àmbit de l’opinió pública. Amb la seva baixa afiliació i limitada capacitat de mobilització general, ha mostrat les seves dificultats d’adaptació a la durament internacionalitzada situació socioeconòmica i laboral actual.

Segurament seria desitjable i més profitosa en aquesta nova etapa econòmica l’evolució cap a un sindicalisme de control i de concertació, més proper al model alemany, en el qual la xarxa normativa faciliti la participació dels sindicats en els consells d’administració de les empreses o en les institucions de l’estat en el marc d’una clara democràcia econòmica que hauria d’anar acompanyada, evidentment, d’un important canvi de mentalitat d’aquests agents socials.

La patronal espanyola també ha mostrat la feblesa i poca credibilitat de la seva representació institucional amb el manteniment numantí i difícilment explicable d’un president de la CEOE, Gerardo Díaz Ferrán, envoltat a tothora per la polèmica empresarial. Massa vegades s’ha donat a entendre que tant aquesta com altres organitzacions patronals representen els interessos de les grans corporacions i de l’economia especulativa, tot menystenint el teixit socioeconòmic fonamental de la nostra societat, la petita i mitjana empresa i els autònoms, que tampoc acaben de tenir la representació i el lideratge exemplar que en aquests moments difícils necessiten.

Posant la mirada crítica sobre el Govern espanyol tampoc millorarem l’enfocament de la fotografia. La lentitud i falta de reacció exasperant de la seva acció política, la seva incapacitat de conciliació dels agents econòmics i l’estocada definitiva de la Unió Europea que l’han obligat a adoptar unes mesures de sotmetiment als mercats mundials han donat una pèssima imatge de la capacitat de governar davant de la ciutadania.

Que l’Estat espanyol surti de la crisi amb tots aquests representants socials i polítics que ja han demostrat les seves incapacitats serà ben difícil. Després d’una crisi tan accentuada i estructural com l’actual, la necessària nova etapa econòmica només podrà tenir un futur optimista si també significa el relleu de tots aquells agents econòmics i polítics que han estat incapaços de trobar les solucions necessàries quan eren possibles i que amb la seva inacció han portat la situació a l’extrem.

El resultat d’aquest model centralitzat i caduc ja el tenim, ja el vivim amb tota la seva acritud. El pa que s’hi dóna ja el coneixem, i per això ha arribat l’hora d’exigir i de treballar amb profunditat per a crear un nou marc català de decisió sobre la política econòmica, que s’adeqüi a la realitat de la nostra societat, que arraconi els mals hàbits dels agents actuals i que sàpiga guanyar-se la credibilitat social i l’autoritat moral que calen en aquests moments de llarga dificultat.

*Bloc publicat al diari digital www.tribuna.cat el 5/10/2010

**Il·lustració treta del bloc del periodista Lluís Feliu

Habitualment, quan els dirigents polítics volen adreçar-se als protagonistes del desenvolupament econòmic del nostre país, acostumen a caure en el parany de fer-ho als capdavanters dels estaments i organitzacions establerts. Paradoxalment, i els fets ho demostren, aquestes personalitats acostumen a expressar-se i a autorepresentar-se més que no pas a actuar en nom i obra de tots els integrants de l’entitat o associació que capitanegen. Un dels dèficits habituals és la falta de transmissió a tots els seus membres de la informació i propostes que se’ls ofereixen, cosa que facilitaria l’adaptació de criteri propi amb informació de qualitat i de bona mà.

Per això crec que són molt valuoses les intencions d’obrir el ventall de la relació entre polítics i agents econòmics a la base del motor econòmic del nostre país, els emprenedors, els empresaris petits i mitjans que protagonitzen dia rera dia la lluita per tirar endavant empreses i país en uns moments històrics de greu i llarga crisi. Per aquest motiu, com un més d’aquests empresaris, he assistit fa poc, al sopar d’emprenedors que ERC ha organitzat a les Reials Drassanes de Barcelona.

La novetat de la intenció va anar acompanyada de la innovació formal de l’acte, aspecte exigit en una trobada d’aquesta mena. El menú va ser elaborat expressament per joves cuiners reconeguts amb l’estrellat Michelin. La posada en escena la va protagonitzar un conferenciant, Joan Puigcercós, allunyat de la rutina estàtica del faristol, que va passejar-se per les taules amb el suport d’un micròfon inalàmbric. Aquesta proximitat i interrelació amb els protagonistes de l’esforç econòmic diari del país va ser diferent i atractiu alhora. El contingut del missatge va ser tan agosarat com interessant.

D’entrada el ponent va fer un repàs de l’obra de govern, tot ressaltant diversos focus d’atenció de gran interès per al desenvolupament econòmic i alhora el benestar social d’arreu del país: l’aposta per la fibra òptica a la xarxa amb la creació d’un operador neutre públic obert al sector privat, així com l’apropament i col·laboració entre la universitat i l’empresa per garantir un major retorn de la investigació universitària al món productiu, especialment en R+D+I. També l’impuls del turisme de qualitat per a capgirar el model basat en sol i platja tot passant a apostar per un turisme d’identitat que potenciï els recursos propis i singulars del país, junt amb l’impuls i el suport al model català de comerç de proximitat i de trama urbana.

Puigcercós també va considerar que l’actuació de l’administració sobre els fonaments econòmics de la nostra societat també ha de significar - i en aquesta primera proposta vaig poder observar, cal dir-ho, cares d’una certa incredulitat – canviar el model d’administració pública perquè sigui més ràpida, àgil i eficient a l’hora de respondre a les necessitats de l’empresa. L’administració ha de garantir la competència real i la igualtat d’oportunitats en sectors econòmics estratègics. Així mateix, va indicar que caldrà reformar l’Institut Català de Finances –ICF- perquè es converteixi en l’autèntica banca pública al servei de l’emprenedoria i caldrà esmerçar tots els esforços que siguin necessaris en la Formació Professional per tal que respongui a les necessitats reals del mercat de treball i als nous filons d’ocupació.

Personalment vaig poder compartir una bona estona amb gent inquieta, interessant, amoïnada i ansiosa per la situació, però animada i agosarada. Gent disposada a fer passos decidits, segurs i solvents que ens duguin a assolir cotes superiors d’autogovern i de llibertat que, sens dubte, contribuirien a superar amb més determinació les limitacions econòmiques i polítiques que el nostre país pateix doblement.

En línies generals vaig poder comprovar -i no sense alguna dosi de crítica, com ha de ser- com el balanç i les propostes que se’ns feien eren ben rebudes, sobretot per la credibilitat que ofereixen unes sigles, una obra, una trajectòria i el gruix de gent qualificada que hi ha al darrere, a diferència d’alguns bufanúvols que s’esmeren a pontificar sobre economia i alliberament nacional exprés amb ben poc coneixement de la realitat.

L’endemà, rellegint la premsa, contemplava satisfet com al nostre país, de tant en tant, quan es parla d’empresariat, no surten a la foto aquelles cares de sempre, de poc pedigrí emprenedor en la seva vida i molt més vinculades al sector financer i especulatiu que una altra cosa. Era una bona notícia.

En darrer terme, faig una reflexió que la manllevo del discurs del president d’ERC: Catalunya, va dir, més o menys, ha de fer com aquella persona emprenedora que -farta de treballar per a una empresa aliena que li treu tot el bo i millor i al mateix temps la maltracta- un dia decideix arriscar i començar la seva pròpia empresa, el seu propi projecte.

O t’agrada molt o no t’agrada gens ...no hi ha terme mig. És la menja típica de la festa major de Tarragona, i a casa nostra és un menjar típic d’estiu i de vacances. Els motius són obvis, qui no recorda aquella dita de preguntar si s’han menjat caragolins quan arribes tard a una cita després de dinar. És un plat ideal per fer sobretaula i perquè no et vingui d’una hora...

He de reconèixer que els preliminars també són entretinguts. En primer lloc s’han d’anar a plegar els caragolins que, a diferència dels caragols, no cal esperar que plogui, al contrari. Els trobes al gorets aferrats a les motes, sobretot de fonolls. Quan en tens mitja farradeta els rentes amb sal perquè treguin una mica la baba i els poses a bullir amb fonoll i totes les altres herbes aromàtiques que et vinguin de gust i una mica de sal.

Els caragolins, igual que els caragols, s’han d’enganyar perquè quedin tots sortits. És una pràctica una mica cruel, ho reconec. L’altre dia una persona m’ho comparava amb les curses de braus tot i que concloïa sàviament que si és un acte privat i no se’n fa escarni – o fiesta – no és tant reprovable.

En fi, mentre els cargols bullen amb el fonoll i la resta d’herbes fem un sofregit...i aquí cada u el fa a la seva manera. Jo faig el bàsic amb ceba, all, pebrot, tomaca, però també si pot posar albergínia i carbassó. Sofregim l’espineta – quatre o cinc bocins per cap aproximadament que els haurem tingut en remull durant tota la nit- i hi afegim un got de vi blanc i una mica de pebre vermell i un parell de bitxos. S’ha de vigilar molt amb la sal que, en funció de la salabror de la tonyina n’hi afegirem més o menys.

Quan ho tenim tot sofregit hi afegim els caragolins i ho cobrim tot amb aigua perquè faci xup-xup fins que es begui l’aigua.

Quan ja s’ha begut l’aigua ho deixem reposar una estoneta i ja està llest per servir.

Un bon vi blanc com per exemple un chardonnay jove de la Terra Alta

I si només se’n vol fer una tapa no hi ha res com acompanyar-ho amb un bon vermut Izagurre...

Un bon tall de síndria per postres. Cafè i un didalet de Chartreuse com a homenatge als tarragonins. El puro ja és una altra història...

L’estiu també és un bon moment per a -serenament i sense presses- reflexionar, avançar intel·lectualment i reconsiderar aspectes fins ara potser massa inamovibles... sobretot perquè estem immersos en una època, en uns moments que Zigmunt Bauman, amb una definició molt ben trobada, anomena la modernitat líquida... aquella que se’ns escola per les mans, com l’aigua, sense saber ben bé què fer...

La globalització, la crisi econòmica i el paper dels mercats, el minúscul marge de maniobra dels governs dels estats, i ja no diguem de les nacions sense estat... Tot plegat ens en fa adonar que anem amb el pas canviat en més d’una qüestió.
Les circumstàncies de la nostra societat posen de manifest que el poder no és a les mans dels governs sinó a les mans dels mercats, que són globals i sense cap control democràtic. Els mercats, que ens han dut a aquesta situació, són els qui donen ordres als estats: primer perquè els salvin i, després, perquè executin unes polítiques adequades a les seves necessitats...

No hi ha un poder democràtic global, a no ser, com ens diu el mestre Manuel Castells, que es trobi latent, però cada vegada més evident, en mans d’Internet i les tecnologies 2.0.

Però davant d’aquesta immensament dura realitat es palpa esperança.
Estic llegint i rellegint alguns dels mestres i pensadors que tenen discurs poderós i claus d’interpretació del nostre món i que conviden, si més no, a fer una aturada per a mirar amb uns altres ulls i d’una altra manera l’entorn polític, econòmic i social. Sobretot si en el dia a dia de la política, quan aixeques la vista observes vols gallinacis que no duen enlloc... o directament a la desafecció.
Tinc la convicció que falten líders que llancin la mirada més lluny, amb generositat i pensant en el conjunt, és a dir, en els projectes col·lectius.

Una de les qüestions fonamentals de la sentència del Tribunal Constitucional ha estat deixar clar per als segles dels segles la supremacia única del Govern espanyol a l’hora de decidir i actuar davant la ciutadania i les altres administracions de l’Estat, amb la finalitat, teòrica, que aquesta supremacia jurídica ha de ser l’aval per a garantir aquesta frase tan bonica de la igualtat dels espanyols davant la llei.

Ara bé, la veritat fa massa temps que s’ha entossudit a demostrar que no és així, i que el govern espanyol aplica el seu poder fent que hi hagi uns pagadors de primera tractats com ciutadans de segona i uns pagadors de segona tractats com ciutadans de primera. Aquesta és la relació viscuda aquesta darrera generació entre Catalunya i Espanya, i l’origen del nou Estatut com a instrument per a intentar acabar amb asfíxies econòmiques, amb greuges infraestructurals i de serveis, amb discriminacions lingüístiques i culturals...

Però sembla que el Tribunal Constitucional encara no ha trencat prou plats. L’endemà mateix que el president Montilla es reunís amb el president Zapatero per a mirar de perfilar camins de sortida al cul de sac estatutari, el PSOE espanyol va donar a conèixer una nova retallada que, per a variar, ha tingut Catalunya com a epicentre i principal víctima. Sense ni donar 24 hores de treva van caure connexions ferroviàries amb l’aeroport del Prat, connexions viàries amb l’aeroport d’Alguaire, la inacable N-II... i s’han endarrerit la realització de més carreteres i s’ha cridat a la inversió privada per a solucionar aquestes rescissions, retard i incompliments.

Mirant una mica més enllà, curiosament, al País Basc, entre el govern del PSOE amic amb el PP i l’oposició del PNB necessària a Madrid, no se li ha retallat cap projecte.