Per la Diada d'enguany, els més petits ja no sabran ni de què parlo,
farà deu anys del final (per sempre?) d'una tradició ben nostrada en
aquest dia: La
dels enfrontaments amb la policia. Una expressió de ràbia,
frustració i avorriment que era la torna de la repressió policial
feixista contra la celebració del nostre dia de l'orgull patri. Encara
l'any 1978, en ple
"transfranquisme", van matar a trets al militant independentista del
PCE-I Gustau Muñoz al carrer Ferran de Barcelona.
Però el 2000,
vint-i-dos anys després, vaig constatar que aquella "moguda" ja s'havia
pervertit del tot en veure que la majoria d'aquells joves ja
preferien fer més d'espectadors que d'actors i s'asseien a la plaça de
Catalunya a esperar l'inici d'un espectacle sempre igual: Uns
pocs, encara de dia, començaven a tombar contenidors i a
tirar pedres contra "establiments burgesos".
Acte seguit, entraven en escena les furgonetes policials, sirenes a tot
drap, d'on en baixaven els agents atropelladament. Una
desbandada inicial impedia als policies de posar-se a to amb les porres.
Més tard, en diferents punts del centre es produïen diversos "salts"
que portaven als uniformats a dispersar aquell jovent a garrotades i a
fer les primeres detencions. Amb la primera foscor de la nit, "la zona
de guerra" sil·luminava amb la crema de contenidors i el focus de
l'helicòpter de la policia. Molts cotxes i jardineres eren creuades aquí
i allà i la gent s'hi atansava per treure adrenalina. Entrada la
matinada, després ja de força detencions, la bullanga remetia i els
bombers i els serveis de neteja remataven la feina. Era el senyal que
l'espectacle havia acabat i que qui volia seguir-lo l'havia de continuar
explicant la batalleta en algun punt de trobada habitual,
generalment alguna taverna del carrer Avinyó i voltants.
lliga |
divendres, 10 de setembre de 2010 | 00:01h
Últimament m’estic cansant d’escoltar una
cantarella: “L’auge de l’independentisme i les pretensions sobiranistes poden
dividir la societat catalana”. La veritat és que tinc una mala notícia per
aquests polítics que tot el dia van repetint això, com si fossin lloros... Com
que sembla que ningú no els hi diu, potser sóc jo qui ho haurà de fer... Però,
abans de continuar llegint, millor que seguin, que sinó igual cauen a terra de
l’ensurt. Bé, la veritat és que, la societat catalana... ja està dividida! Sí,
com ho llegeixen! I no em baso en simples especulacions, sinó que ho puc
confirmar de primeríssima mà. I és que entre els meus propis familiars, amics i
coneguts, puc afirmar i afirmo, que hi ha espanyolistes, independentistes,
indecisos mig-mig (o a veure què em pot convenir més), gent a la qual
l’assumpte li és més o menys indiferent i, fins i tot, tinc un amic
federalista.
L’altre dia volia
anar al cinema a veure la darrera estrena del Woody Allen i com no tenia amb
qui anar-hi, llavors vaig pensar precisament en aquest amic (que sé que també
li agrada el Woody Allen) i el vaig trucar. Em va dir que el que li venia
realment de gust era inaugurar la temporada boletaire. Que podíem anar a buscar
bolets, tot i que encara era una mica aviat, segurament alguna cosa trobaríem.
Respecto molt aquesta afició, però la primera vegada que vaig sentir la paraula
“micòleg” vaig pensar que era la gent que es dedicava a l’estudi dels primats.
Li vaig respondre, doncs, que personalment no sabia distingir un fredolic d’una
llenega, que estava plenament interessat en conservar la meva ignorància en
aquest tema, i que si volia anar al cine a veure la darrera del Woody Allen amb
mi o no, que per això l’havia trucat, no per cap altra cosa... Llavors, es va
ofendre, em va dir que al cinema hi podia anar amb la meva mare, i em va penjar
el telèfon. No en vaig fer gaire cabal, perquè ja el conec: és el típic amic
federalista.
Sí, la societat
catalana està dividida... Però, això té una fàcil solució: el referènding.
Que ens deixin votar, independència sí, o no (res d’altres qüestions
mitològiques o micològiques) i a veure què en pensa la majoria. L’altra
solució, que els qui no estem conformes amb l’actual subordinació de Catalunya
a Espanya i que ja som legió, callem i no molestem, fem veure que no existim en
major glòria de la “unitat de la societat catalana” (llegeixis: “unidad de
todos los españoles”), o esperem encara més a veure si arriba el dia en què
estem prou madurs... Sí, prou madurs, potser, fins i tot, podrits.
Més divisions...
Darrerament han sorgit dues propostes pràcticament clòniques: “Reagrupament
Independentista” i “Solidaritat Catalana”, que reclamen la unitat en favor de la independència. Però... aniran a les
eleccions per separat! Molt bé! No me’n ric, vull ser positiu: hi haurà més
opcions independentistes amb possibilitats d’entrar al Parlament que mai. I, és
que, a l’hora de la veritat, haurem de comptar amb tothom: amb els que ens han
fallat en el passat, amb els molt madurs "sí, però no; no, però sí" amb gent que
no obtindrà prou vots com per entrar al Parlament, fins i tot amb algun
boletaire despistat...
De moment, aquest 11-S, espero
tanta unitat
com sigui possible i molta força i convicció per part de tots els
pertinaçment divisionaris... I el 28- N (data per llogar-hi cadires,
o, millor dit, tribunes)... tots ben units... amb el Barça! O, el que és
el
mateix, contra Mou i Cristiano Ronaldo que fan molta ràbia, units o per
separat! Cat Power!
Òscar Xofat, per
a tots vostès, des del sofà de casa meva.
Mentre l’Espanya cavernícola (no és tota
Espanya, oi?, però sí la més sorollosa) ens insulta i fa plans per
declarar Catalunya directament inconstitucional (excepte la
Monumental, és clar), al món civilitzat es parla més i millor de nosaltres que mai. Amb l’abolició de les curses de braus, via ILP, hem matat tres
pardals d’un sol tret (ep!: metafòricament, amics animalistes). Hem millorat en qualitat democràtica; hem
abolit una tradició de bàrbars i hem reafirmat als ulls del món la
nostra personalitat com a nació a la recerca de la seva dignitat
descolonitzada: Millor, impossible!
Personalment, estic tan content amb el desengany als sinistres marca-paquets (vestits tots
ells d’una manera tan hortera que espantaria els propis “Boney-M) que
decideixo celebrar-ho com cal autoconvidant-me a un bon tiberi a
"Casa Leopoldo". Que no he triat el lloc més indicat? Al contrari!
Aquests dies la seva propietària s’ha manifestat reiteradament com una gran
defensora del "Prohibit, prohibir" maigseixantavuitista, suposo), a l'ensens que el president Montilla o
el PP. Com a sobrevinguts defensors de la llibertat, (del President Montilla no es preveu que declari la independència d'un moment a l'altre, ni que el PP s'autodissolgui i es
dediqui a la petanca o el macramé). Però de la senyora
Leopolda sí que n'espero alguna cosa més i em deixi menjar
gratis a ca seva! Suposo que si reclamo el meu dret a atipar-me com un bacó,
que diria en Laporta i després marxar sense pagar, una fervent partidària
del “prohibit prohibir” no m’ho prohibiria, oi? Com defensa ella, tothom
té dret a fotre el que li dóna la gana, oi? Sobretot precisament quan hi ha això mateix: gana!
Finalment, ja prop de "Casa Leopoldo", recordo que tenen les parets
adornades amb motius taurins. No se m’acudeix altra cosa que em pogués tallar la
digestió més fàcilment...Tampoc és qüestió d’acabar vomitant enmig del
restaurant, que una cosa és ser completa i absolutament lliure, i l'altra ser
desagradable... Finalment, decideixo anar a delebrar-ho als Quatre Gats. L’únic que lamento
de la visita al local tetrafelí, és la clavada de la factura... Vaig estar a punt de demanar-los
si els hi agradaven els toros o què.
En fi, visca Catalunya
antitaurina i progataire i lliure d’amants de la “llibertat” com aquests!
Òscar Xofat, per a tots vostès, des del sofà de casa meva.
Que en Timothy Leary -de qui ja haviem parlat en un post anterior- coneixia en dr. Cat, i que havien coincidit als States i a d'altres llocs durant gairebé quaranta anys d'agitació i activisme, és una cosa que ja sabiem. El que m'ha fet gràcia és trobar a la pàgina web dedicada a la seva memòria, aquesta filmació de'n Tim escrivint al seu despatx, i on sobre una lleixa s'hi veu la paraula CAT ben clarament. Un recordatori de'n dr. Cat? Un souvenir? Qui lo sa! Li he volgut preguntar a en Cat, però no l'he trobat enlloc. Coneixent-lo, m'imagino que deu rondar per Bangkok amb una mossa a cada braç i una ampolla de whisky Mekong... Anyway: així tot resulta més misteriós, i més mític. També vull dir, que a banda del motiu catià, m'agrada molt aquesta pàgina amb una filmació del Leary treballant, sense cap text -si exceptuem el seu nom-, ni cap menú que es desplegui, ni cap sentència. Tot plegat molt learyà; l'activitat incessant d'una ment única, la curiositat com a motor vital, la recerca contínua...
La primera cosa en què has de pensar quan vas a llocs de compromís és com et vestiràs. M’emprovo la meva
vella samarreta "catigat" comprada fa anys i observo que em ve dues talles petita...
Sembla que darrerament, m’he engreixat... Lamentant-ho
molt, m’hauré de vestir de persona normal. Afortunadament, tothom
sap que les aparences enganyen.
La segona cosa en què cal pensar, sobretot quan es tracta
d’una manifestació unitària com aquesta, és a quin grupuscle afí et posaràs. Tal com està el panorama independentista (amb més base social que mai, però
tant dispers com sempre), la veritat és que no ho tinc clar. Així que arribo al Passeig de Gràcia quedo abduït per la multitud,
indiferent als meus dubtes existencials. Si hagués sortit abans de
casa potser encara hagués pogut triar, però, a aquestes hores... Això em passa per no anar als llocs amb temps!
Palplantat durant gairebé dues hores, sense poder-me moure'm al
capdamunt del Passeig de Gràcia, amb texans i a 30 graus a l’ombra,
un no tant sols es retroba amb les essències del seu país, sinó que quan per fi la massa
avança, el que sols penso és en entrar al bar del costat per
retrobar-me, ara sí, amb les essències... del llúpol.
Reconfortat, surto
d'aquell bar ple de patriotes i de guiris amb una cervesa fresqueta
a la panxeta. Tot es veu ara de forma molt més relaxadeta. Veig que la
gent continua amb el lema del Frank Dubé d'In-Inde-Independèn-ci-a!" i altres coses
boniques i de bon escoltar, mentre va fent via amb precària
fluïdesa. És llavors quan a la llunyania, albiro una bandera del cat naixent que m’atreu com un imant irresistible. Cap allà
me n'hi vaig!
Vaig ser a la mani desfilant al costat dels "Cat Power boys", que duien pancartes amb lemes com ara "Spain is pain", i m'ho vaig passar bomba. Sobretot al final, un cop vam poder sortir d'aquella inmensa olla a pressió on ens vam quedar empantanegats durant més d'una hora. La mani va ser impressionant i va servir, entre altres coses, per a contrarestrar amb escreix l'espanyolisme del dia següent. La veritat és que, diumenge em vaig enrabiar molt menys del que preveia, sentint botzines, petards i crits garrulots d'Es-pa-aa-naa!. Vaja, que m'ho vaig pendre prou esportivament, i en realitat no em vaig enrabiar gens. A voltes, la naturalesa humana, la pròpia, vull dir, ens sorpren positivament. Que Espana hagi guanyat el mundial té efectes molt positius, perque revelen una pila de fets. M'explico:
Efectivament! Tal i com llegiu a dalt i a la foto, el cinema Maldà de Barcelona ha decidit avançar-se a la promulgació de la llei del cinema en català (que s'aprovarà dimecres 30 de juny al Parlament. La llei, també coneguda com "llei 50%" o "llei Bellmunt" (per l'autoria del redactor-director), també té un altre malnom que m'agrada més: "llei antiBalanà" (per referència als l'exhibidors i toreròfils empedreïts del Grup Balana). És increïble que per una llei encara no aprovada i una simple campanya ultralight de promoció de crispetes, el "senyor Maldà" s'hagi atrevit a projectar pel·lis amb subtítols en català. Però des del passat dijous 24 de juny, festa dels Països Polacs, dos films projectats en aquest cèntric cinema barceloní, així ho anuncien. He fet una inspecció ocular pels voltants de diversos cinemes i crec saber que ha provocat la reacció positiva del senyor Maldà. En trobareu més detalls, aquí.
Per altra banda, no he pogut parlar amb els responsables del Maldà, però segons diverses fonts, la misteriosa campanya V.O.S.C! ha estat duta a terme pels Mèu-Mèu (les incontrolables i misterioses joventuts anticolonialistes), que aparentment haurien fet diana en tombar un bastió de l'immobilisme lingüicida...
Fa un parell d'anys, en aquest mateix bloc vaig prometre que faria una foguera de st. Joan, a la confluència dels carrers Llacuna, Pere IV i Almogàvers, just davant casa meva, al Poble Nou de Barcelona. I vaig dir que la faria tot i la negativa del burròcrata municipal de torn a concedir-ne el permís. Recordo que un dels estúpids arguments manejats per aquell subjecte era que calia disposar un cotxe de bombers a cada foguera(!). I que, és clar, això suposava un dispendi inassumible. El que no va dir és que la caserna de bombers es troba exactament tres carrers més enllà, al carrer Castella... Ai la burrocràcia barcelonina!
Vaig decidir que, com que no podia fer una foguera com cal sense perill d'anar a la trena, faria una microfoguera, i aquest any, ara sí, després d'haver superat una greu recaiguda, a can Cat, a Bangkok, em trobava en condicions de fer-la. I volia fer-la com a part de la teràpia. Pot ser que en Rot trigui a fer les coses, però si dic que faig una cosa, tard o d'hora l'acabaré fent.
Sovint
s'ha comparat la cultura, quan aquesta brilla per la seva absència, ambun
solar si és cultura urbana, o un desert si és rural. Als espanyols per
la seva banda els abelleix usar el mot páramo.
En
canvi, quan la cultura no aporta res de nou, com ara la pintura contemporània catalana que no fa més
que decorar despatxos, hom diu que pateix d'"encefalograma pla".
Més o menys pensava això el pintor Perico Pastor, en fer una
escaient foguera de sant Joan amb alguns dels seus cromos (jo ja
ho hauria fet fa temps). Aquest hàppening pseudoartístic no és nou, però l'autor, molt viu, va aconseguir sortir
al TN i explicar-se... i promocionar-se, of course. I és que quan l'art és un gran buit, qualsevol
ocurrència, per mediocre i que sigui, es converteix en una "gran reflexió".
Amb la visita de l'hereu borbó a la selecció espanyola, es va donar oficialment per començada la campanya de nacionalisme banal espanyol més treballada que es recorda en l'àmbit esportiu en molts anys. No perquè no n'hi hagin hagut d'altres de ben trabades amb anterioritat (Torneig Copa Davis BCN'01, Eurocopa'08, Gran Premi de F1 des d'Alonso...), però la dels Mundials de Futbol de Sud-Àfrica'10 les supera a totes juntes.
La potència mediàtica que ha acaparat aquest esdeveniment en els darrers vint anys l'ha convertit en un lucratiu negoci no només pel sector (els ingents ingressos de la FEF han permès les escandaloses primes rècord que cobraran els jugadors espanyols si guanyen) sinó per les principals multinacionals de telecomunicacions, roba esportiva, bancs i oci de tota mena que s'han valgut de la potent i guanyadora marca roja com a reclam per a col·locar tots els seus productes de forma més agressiva.
Aquest dies, penso en el Taronget i en la Clementina, els nostres màrtirs cítrics, segrestats pel sempre pèrfid imperiet espanol. Em pregunto si s'hauràn assabentat de la derrota d'Espana davant Suïssa. I si s'hauràn acarnissat amb ells els seus vigilants, furiosos i frustrats, pel ridícul perpetrat per la "rokha". Aquestes i altres coses em pregunto mentre esmorzo unes llesques de bon pa acompanyades d'un esplèndid sbrinz, i d'una mica de gruyere, i d'appenzeller, i també d'emmental... Quins formatges més deliciosos, mare meva! I en acabat, em casco un suís. Apa! La veritat és que acostumo a esmorzar altres menges, diguem-ne, més nostrades, però no sé per quina raó, des del passat dimecres em ve molt de gust seguir aquesta peculiar dieta. Es estrany, oi?
Els redactors d'aquest bloc no escriuen gaire darrerament perquè estan mirant d'engegar les campanyes V.O.S.C! i l Taronget d'una maleïda vegada. Vaja, que estan provant de treure diners de sota les pedres per tal d'editar el refotut material que tot bon agitador precisa. De fet han aixecat fins i tot alguns adoquins, i de moment alguna cosa han anant treient...
Ens agradaria més fer una campanya telepàtica, cosa que ens estalviaria tot això de dissenyar, produir, enganxar adhesius i cartells, que és molt cansat. La telepatia ens permetria conspirar còmodament, asseguts per exemple, en un bar, al llit, a la platja, o al casal d'avis. Ho hem provat, però no ens hem sortit. Ens faltaria l'ajut del professor Fassman, aquell savi de Sort... Però com que no hem pogut contactar amb el "més enllà", hem de tornar als mètodes habituals...
A Dr. Cat Inc. (el laboratori d'idees d'en Dr. Cat) hem encetat una campanya exigint cinema en Versió Original Subtitulada en Català, (V.O.S.C.). Se'ns ha acudit perquè creiem que tot i que està bé que es faci/dobli cinema en català, -ni que sigui el de crispetes- als que ens agrada el cine en la seva dimensió original, sabem que això, a més, afavoreix el coneixement d'idiomes (sinó, de què les meves amigues croates de Split parlen tant bé l'anglès...). També fa que els reacis al català, els catalanòfobs, molt habituals entre els que marquen tendència com ara els modernikis, els guiris, etc, vinguin al nostre terreny, de grat o per força, ja que qui vol sentir la veu original la pot sentir i qui vol (subtítols en) català també ho té.
Us preguntareu a què ve ara aquesta campanya. Doncs resumidament, perquè...
1. És del tot pertinent. 2. Ningú més la fa per ara i algú ha de començar. 3. És participativa i fomenta la creativitat. 4. És econòmica. 5. És fàcil d'implementar. 6. És belluga en paral·lel a la llei del cinema català que s'ha d'aprovar. 7. Incidieix en els ambients creatius i generadors de tendències, i això és estratègic, perquè són els que generen modes, que un cop digerides pel "sistema", esdevenen tendències massives.
La manera d'activar-la ja és una altra història. Vejam!
Les portes on hem trucat per tal d'obtenir suport logístic i/o econòmic (ja imaginareu que eren portes que no grinyolaven, car estàven ben greixades) ens han dit (en resum, que avui no estic per per parlar d'esclerosi cultural) que d'entrada sí però de sortida no. Davant d'aquesta condescendent negativa ens disposem ara a trucar a la porta del poble.
AIXÍ QUE: NECESSITEM VOLUNTÀRIES/IS QUE ENS AJUDIN!
Amigues, amics: En Rot ha tornat. A petició d’En Cat, des d’avui torno a escriure en aquest bloc, i de tant en tant, compartiré amb tots vosaltres, pensaments, notícies i subversions vàries.
I per començar, una notícia bomba i estremidora a l'ensems, ara que s’acosta el mundial i l’amenaça de la “rokha” es concreta: En Narankhito, la mascota del mundial “Espana’82”, és valencià i és diu Taronget!
La història d’aquest personatge mostra la perfídia del colonialisme espanol capaç d'esclavitzar a una pobre taronja amb l’objectiu de convertir-la en un símbol de la “Espana inmortal”.
Actualment, en Taronget fa vint-i-vuit anys que està detingut en règim d’incomunicació dins d’una cambra frigorífica al Centro Penitenciario de Albacete. El seu delicte: negar-se a ser un símbol espanol i reivindicar la seva identitat i noms reals, rebutjant la impostació d’una espanolitat forçada.
He tingut accés a un llarg document on en Taronget explica la seva situació i la seva trista història. Resumint, diu així:
De tornada a Thailàndia, trobo el país igual com l’havia deixat. Bé, no ben bé igual. Hi falta una trentena llarga de persones. Són els camises vermelles, els seguidors del penques d’en Thaksin, massacrats pel totpoderós exèrcit thai. I entre els morts, un periodista japonés, com passà fa uns anys a Myanmar durant la darrera revolta. Pel que sembla, sovint cal que un pobre fotògraf nipó rebi garrotada... De moment, per Bangkok es respira una calma tibant, induïda via bala… el sistema predilecte dels militarots. Ja veurem el que dura...
Però vaja, del que volia parlar és del gran Hereu, el president de Barcelona, o l’alcalde, com preferiu.
