lliga |
divendres, 31 de desembre de 2010 | 19:47h
Després de la valoració política dels resultats de les eleccions catalanes i les primeres rebaixes del reietó Artur, ara toca valorar el post 10-J, a 100 dies i escaig de la mega-mani. El dia 8 se'n va fer la presentació del llibre de fotos a Barcelona. Pel meu gust, un pèl carot, molta tapa dura i poca foto insòlita: On són els "Dr.Cat Panthers" amb la pancarta "Spain is pain" o la de les dues mosses (molt retratades, per cert) amb la pancarta de la X gegant de Xirinacs? No s'entén perquè han quedat fora... Però si les fotos eren de portada... i les noies, de bandera!!! Ai, això passa per deixar governar a una monja... Però aquesta no és la darrera cosa que, Òmnium, l'organitzador de la mani, ha amagat. Fins que els socis no han rebut una carta on se'ls demana que augmentin la quota per salvar la rebaixa del 10% en subvencions, per la crisi, no s'ha informat públicament que van haver-hi 3000 altes més després del 10-J. Perquè no se'n va fer desseguida publicitat d'això? Per por a fer massa por? Perquè la mani, independentista de dalt a baix, indicaria que la gent s'apunta a projectes, sobretot quan aquests parlen clar i català?
Derek Walcott és un poeta i premi nobel caribeny, a qui desconeixia en la meva alegre ignorància fins que no m'hi vag topar en una entrevista al programa del canal 33 «l'hora del pedant». perdó, vull dir, del «lector». Jo no miro mai certs programes; el que va passar fou que vaig seure sobre el comandament i va sortir aquell de la calva, l'Emilio Peral i una tipa, entrevistant al tal Walcott, i m'hi vaig enganxar.
No tinc ni idea de poesia, ho reconec. Un dia vaig provar de llegir un llibre del J.V. Foix i em vaig clapar com un soc. Recordo però, que vaig tenir un somni eròtic amb la meva cosina Vicky entre tortells de crema, i mones de pasqua. També hi apareixia un trolebús de color verd, espetegant com solen fer els trolebusos, i donant voltes com una baldufa. Enmig de tot: una família albanesa cruspint-se una cabra rostida... És el que tenen els somnis: arguments poc consistents, però amens. Cap al final, es tornava més sòrdid: hi apareixia la meva veïna jugant al ping-pong en bikini, fent una demostració de com projectar una pilota usant certa part, diguem-ne... central del cos femení, a la manera de les streapers del Soi Cowboy, de Bangkok. Vés!, coses que s'aprenen passejant amb en Dr. Cat per la capital thai!
El pitjor de dedicar-se a la política
segurament deu ser la incapacitat de desconnectar de la política. Amb
l’excepció d’en Berlusconi i algun altre, és clar... Però m’imagino un líder
polític “normal”, d’aquests d’estar per casa, intentant pensar en alguna altra
cosa que no sigui la política, obrint una novel·la romàntica, per exemple, i
allà on tothom llegeix que la protagonista li posa les banyes al marit, ell no
pot deixar d’aixecar un moment els ulls del llibre i començar a imaginar-se
possibles traïcions d’aquell company que no és del pinyol, que ara el menys
pintat et munta un corrent crític o renovador (l’última moda dins la política
catalana), i a la mínima que et descuides et fot l’invent enlaire. Me l’imagino
potser també inspirat per la lectura, planejant ell mateix al seu torn futures
aliances estratègiques amb aquell partit o aquell altre, ni que sigui a costa
de posar les banyes als seus propis votants... Tot això sense ni adonar-se’n
que, efectivament, avui la seva dona, no hi és a l’altra banda del llit,
perquè, efectivament, li està posant les banyes amb el seu millor amic (futur líder de la futura escissió del seu partit, i és que ni del pinyol no te’n
pots refiar avui en dia!).
Estava pensant en
tot això des del sofà de casa meva, mentre em plantejava fer un article
analitzant els resultats electorals o els darrers moviments dins la política de
casa nostra, o alguna cosa d’aquestes... Hi estava pensant quan m’he adormit a
sobre del portàtil i m’he posat a somniar. I he somniat que tenia ales i volava
(no com un avió, sinó completament descontrolat) i tot volant volant volant...
arribava a un planeta molt estrany on tothom es dedicava a practicar les seves
activitats preferides i aficions, a l’art, la música, la literatura, el teatre,
el cinema, l’amor, la pedicura, a jugar amb els gatets i on tothom vivia,
doncs, despreocupat i feliç. Això, fins que arribava jo i els preguntava:
“Però, a veure, qui mana aquí?” Llavors, tothom de sobte aturava les seves
activitats, es miraven els uns als altres amb evident preocupació i,
immediatament, començaven a discutir de coses bastant incomprensibles...
Llavors és quan m’he despertat entresuat,
sentint-me terriblement culpable d’haver causat aquell cataclisme còsmic a
aquell pobre planeta exfeliç. Per compensar-ho he decidit que no analitzaria
els resultats electorals o els darrers moviments dins la política de casa
nostra, ni res de tot això, sinó que aquest cop em limitaria només a donar un
consell d’amic a qualsevol que el vulgui escoltar: tots els que tingueu la sort
(o la desgràcia tal com està l'atur) de no dedicar-vos professionalment a la política, desconnecteu una mica de la
política, ni que sigui només uns dies. Em penso que ens ho hem ben guanyat tots
plegats...
Òscar Xofat, per a tots vostès, des del sofà de casa meva.
A l'antigor, enllà de les terres del castell del senyor feudal, cap a
a terra baixa, sempre hi havia una data assenyalada al calendari de
l'any, en que per un dia els súbdits del rei tenien butlla per fer tot
allò que la resta de l'any se'ls permetia només a la noblesa. Dictar
lleis, saltar, ballar...i botar!
Més o menys com ara, la classe
política actual de la colònia on malvivim, es deixa ser triada per la
xusma després d'enquestes pre-cuinades, videos-demagògia, censura i
contra-informació dels mèdia. En diuen "la festa de la democràcia". Són
una casta instal·lada fa 30 anys, legalitzada amb trampa per la
dictadura, que sempre promet allò que mai no compleix. Si ho fes, la
metròpoli ja no la deixaria manar de debò. Ells es pensen que remenen
les cireres, car tenen la clau d'un petit calaix per malbaratar-ne els
pocs cabals que no se'n van cap a l'imperiet. Si els enxampen, com a
excusa diuen que això ho fa tothom.
Si fessim l'esforç de veure el nostre petit país, per exemple, des d'un zepelí, en tindriem una visió essencial, lliure de detalls i detallets. No veuriem, per exemple, la calva enlluernadora d'un Duran Lleida o els llavis siliconats de la Camatxo. Tampoc veuriem les petjades fosilitzades de xiruca que creuen i conformen el paisatge mental d'un certa Catalunya. Per a percebre aquestes marques cal una altra visió, una altra actitud contemplativa. El cert és que cada país té una idiosincràsia -o vegades vàries, tot depenent de la seva uniformitat cultural. La nostra, o almenys la d'aquells que estan compromesos amb el país, prové directament del «xiruquisme», altrament dit, «Kumbaianisme».
La part dolenta d'aquesta constatació és que aquest Kumbaianisme (o la seva evolució), és una motxilla feixuga que ens condiciona com a poble, en una actitud i una manera de fer tova, autocomplaent, parroquial (en els dos sentits, el catòlic i el de curta volada, de campanari, vaja), i força acovardada.
La part regular, és que és el kumbaianisme és la nostra manera de ser autòctona, o millor dit, que és diferent de l'essència espanola, que es basa en la caspa acumulada des de la Reconquista -o abans- i que confirma una cop més que fins i tot en això som diferents, que som una nació. Una nació ho és per autodefinició dels seus habitants, perquè així ho creuen, i també perquè es saben diferents dels seus veïns. Una cosa és també, comparada a una altra. Kumba vs caspa.
En aquestes
eleccions ens aventurem a vaticinar que l'anomenat “transvasament de vots”serà el següent: Carod-Rovira votarà
Carretero o Laporta, depenent de qui tingui més opcions a Tarragona, on vota el
“me-llamo-como-me-llamo-aquí-en-la-China-Popular-y-en-la-otra”, Josep-Lluís. Ho
farà per fotre Puigcercós, evidentment. “Que n'aprengui el cap gros!” pensarà
mentre introdueix el sobre a l'urna. Puigcercós, mentrestant, votarà Montilla
per fotre Mas, com de costum en aquests darrers vuit anys. L’Herrera també
votarà Montilla. Ja ho ha dit en públic: ells estan pel “Tripartit 3”, encara
que sigui... a dos (xist!). Montilla votarà Mas perquè n’està fins els pebrots
d’aguantar Puigcercós i Saura (ara canviat per Herrera, una mena de Saura, però
en desmenjat). Mas-Duran votaran Sánchez-Camacho perquè es pensen que la tenen
apamada (angelets!). Sánchez-Camacho votarà Rivera, perquè l'hi ho demana el
cos: veure tants vídeos porno-espanyolistes als anuncis de Ciutadans, definitivament,
l’ha posat calenta. Rivera votarà Laporta (ja van dos pel Jan!) perquè a la
següent legislatura vol un“espàrring”
a l'alçada i "l'arrassa-discoteques" és l'únic que l'hi pot donar
marxa. Laporta votarà Laporta. L'únic que no transvassa vot. Pel cap baix,
l'inefable posarà 6 paperetes de SI al sobre, en record del 1-6 al Bernabeu
(tot i que algú li hauria de dir que això és un vot nul). Carretero, emprenyat
amb el món i amb ell mateix, votarà Mas, com a vot útil per fotre’s a ell
mateix i, sobretot per fotre Laporta,Puigcercós, Sánchez-Camacho, Herrera, Rivera, Duran i també Mas, perquè
encara que hagi dit que el prefereix de president abans que el Montilla, les
seves intencions en aquest desig —si li vol bé o mal— no són gens clares...
I, nosaltres, a qui
votarem? Sisplau, això, no ens ho pregunteu!
HE ANAT al CCCB a veure-hi la darrera exposició «El D_efecte barroc» i he de dir només que Dom Ramó, després d’anys «deleitant-nos» amb muntatges que farien babejar als directius més creguts del Canal 23, per l’alta proliferació de videos, pressupostos sense fi i continguts plens de vent, sembla ara que comença a aplicar leeeeeeeeentament el canvi de paradigma que ja fa un temps reflecteixen els seus articles a El País. Sense abandonar el pressupost i la carcassa de luxe (això que no falti), el CCC...B (xist!) ha afegit una C extra a les tres ces de sempre: Una C de Crítica. Deu ser que per fi ha vist que un museu que analitza la cultura, ha de fer alguna cosa més que posar-li un marc de disseny. No us explico de què va. Només que no us fieu del títol oficial: És per despistar les masses. El títol que orientaria millor el personal ja us el poso jo a dalt. I fins aquí vull contar-vos... però crec que ja està dit tot.
El lipdub independentista de Vic ha arribat fins a Xipre, i no pas perquè me l'hagi enviat el meu vell amic dr. Cat, sinó perquè ha tingut una difussió internacional notable. No sóc gaire amic de fabebooks ni internets jo, però reconec, i aquest lipdub ho confirma, que la xarxa és una eina de promoció formidable. I pacífica. De primer, vull felicitar als catalans, i sobretot als de Vic - ah! aquelles ensaïmades i sobrassades- pequè m'ha agradat molt. Tant, que m'he emocionat com una beata davant les reliquíes incorruptes de sant Athanasios.
La sentència de juliol passat contra l'estatutet-retalladet ha
donat el tret de sortida al desacomplexament nacionalista espanyol. Ara
sí! Mentre a Catalunya, després de la manifestació del 10-J, quasi tots
els partits polítics que hi van anar van quedar a l'alçada del betum,
els diferents delegats del'imperiet
passen a l'acció. Vejam-ho: El PSOE, fent de poli bo, avala la
sentència i dissimula; el PP supervisa fil per randa l'aplicació de cada
retall (ara estan en el lingüicida) es fa el dur i assumeix el paper
del poli dolent. Els Ciudadanos fan "d'incontrolats" i recorren tot el
que no recorrin els anteriors. I per si aquests s'apalanquessin a l'escó
encara queda el sector gangster (UPD) amb Ma Rosa Díez de cosina del
Zumosol.
I front a aquesta ofensiva dels de sempre, ara disparant
amb bala, què tenim: l'amateurisme més naïve. Per un costat els eterns
aspirants a esquerra hegemònica (ERC); els neòfits de Solidaritat amb el
megacrack Laporta com l'únic tro gros; els "meta-republicans" amb la
"Carreterina" com a únic anabolitzant; la CUP, temerosa (o conscient) de
saltar o no a l'alta política i a rebuf de tot plegat les mosques del
vi de sempre (Sumes, PDDs, Crides, CAJEIs, etc.) ara més visibles que
mai donat el vent ideològic favorable.
Si bé és cert és que
l'imperiet s'ha sentit sempre fort amb el feble colonitzat, després de
la dictadura però, dissimulava per vergonya franquista. El 23F va ser
l'última excusa fatxa per provocar rebaixes al recent nascut autogovern.
En l'actualitat ja no li cal ensenyar el papu per endinyar-la sense
vaselina. Amb els magistrats dels tribunals llurs ja en tenen prou.
Contra aquest recuperat imperialisme de matriu garrula, no es pot contestar només amb lipdups de
rècord. Convé també plantar cara i no sempre ser agradable. Algun kumba
dirà que ser bord no suma i tot això, però això és perquè ha subestimat
l'atractiu que dóna el costat canalla de la revolta. O aquí ens rebelem
a les clares (que no vol dir violentament, no siguem garruls com ells), o a la propera andanada ja no podrem ni saltar amb els capgrossos de Vic.
Els serveis secrets no-secrets d’informació del Dr Cat han
sabut que el proper dilluns 25 d’octubre a partir de les 19 hores a la Plaça de la Barceloneta, davant de l'església de Sant Miquel, l'Associació
de veïns L'Òstia, la Fundació Andreu Nin i la Plataforma
en defensa de la Barceloneta organitzen un homenatge al milicià del
POUM Miquel Pedrola, fill d’aquest barri barceloní i mort al
front d’Aragó l’any 1936. Durant l’acte es descobrirà una placa commemorativa
que recordarà el jove combatent. L’acte inclourà berenar per a tots els
assistents.
Aclariments d’interès:
Plaça Sant Josep
Oriol. Plaça de Barcelona on s’hi pot veure la
inscripció feta l’any 1936 “Plaça del milicià desconegut”. Aquesta era
fins fa poc l’única inscripció coneguda que es conservava del nomenclàtor dels
carrers de Barcelona durant la Guerra Civil.
Miquel Pedrola. Milicià desconegut fins fa poc per la immensa majoria de nosaltres,
però que es veu que va ser molt popular en la seva època al seu barri de la
Barceloneta, i que està començant una merescuda nova vida en la memòria
col·lectiva, gràcies sobretot als esforços del blogger Dani Cortijo d'"Altres Barcelones" i dels
veïns del que va ser el seu barri. Aquest historiador va descobrir fa poc
l’existència d’una pintada que substituïa el nom de Carrer de Sant Miquel per
Carrer d’en Miquel Pedrola. La pintada la van fer els veïns del barri l’any
1936 en homenatge al milicià i ara ja tenim, doncs, dues pintades conservades
de l’època de la Guerra Civil, gràcies a que fa poc ha estat recuperada i
restaurada per part de l’Institut del Paisatge Urbà.
Els serveis secrets no-secrets d’informació del Dr Cat,
en una mostra, a parts iguals, de zel i ximpleria, també han informat que:
Sant Josep Oriol. Al mateix mur on es localitza la pintada de Sant Josep Oriol, just a
sobre de la placa amb el nom de la plaça, es pot veure una làpida gairebé
il·legible, però on hi posa el següent (i jurem pel
Dr. Cat que no és conya): “En 6 de abril de 1806 llegó la noticia de la
aprobación de los milagros del siervo de Dios Dr. José Oriol con cuyo motivo
iluminose exteriormente esta iglesia y al pasar por este puentecito se cayó
desplomado al suelo el director Jose Mestres sin recibir el menor daño a pesar
de su extraordinaria gordura, como consta en el archivo de la R. Comunidad y
para cuyo recuerdo se colocó esta lapida.”
San Miguel de
Pedroso. Petit poble de Burgos, que es troba a la part
més oriental de la província, pròxim a La Rioja, en aquell lloc que es coneix
com “Riojilla Burgalesa”. Localitat coneguda sobretot perquè en ella es va
fundar l’any 759 el primer monestir de monges de Castella i Lleó, llavors regne
astur. En presència del rei Fruela I i del bisbe Valentín de Auca, Nunnabella
(atenció al sensual i poc mongil nom!), va ser beneïda com abadessa del nou
monestir, que comptava amb 28 dones.
Berenar. Segons una enquesta feta entre els integrants de la Lliga Anticolonial,
aquests s’estimem més els berenars que incloguin cervesa, però prometen
adaptar-se al que calgui.
Ja ho sabeu: Montill no vol que la consulta per la independència, que es farà a Barcelona compti amb la col·laboració del govern català, tot i l'ajut ofert pel seu conseller de governació.
Res d'estrany, coneixent la transformació que ha patit el nostre president. Jo no sóc dels que odien els socialistes amb aquell resentiment rabiós propi de tants convergents i "nacionalistes" que es quedaren sense els beneficis cobejats. A més, entre d'altres coses, perquè durant el llarg període convergent no veig per enlloc que es fes més pel reconeixement de la nostra nació que el que s'ha fet durant el tripartit (amb la pressió d'ERC, of course). Més exactament, els convergents van fer menys.
Ara bé, això no treu que el que em sembla més espantós del sr. Montilla és que va defensar el país després de la sentència contra l'estatut amb una dignitat sorprenent (sorprenent perquè al capdavall ell és un brillant aparàtxic del PSOE), per al cap de poc, anar a Madrid i perdre fins la darrera unça d'aquella insòlita dignitat i convertir-se en un lacai del govern espanol. Una ocupació indigne d'un president de la Generalitat. Ja ho veieu: com està el servei avui en dia! Que ara surti doncs, amb aquest refús a la consulta, em sembla del tot coherent.
I és que en Montill, també s'ha llegit el darrer llibre de'n dr. Cat, Referènding!
El taliban i aparatxic sociata Joan Ferran, inventor de la "crosta nacionalista", s'ha llegit "Referènding!", el darrer manual de com fer i guanyar referèndums del Dr. Cat. L'il.lustre diputat, seguint la recent tònica tremendista del partit, iniciada per Celestino Corbacho i Carmen Chacón, ha dit (ho hem llegit a la sempre atenta web del racócatalà) que Catalunya, de convertir-se en país independent, esdevindria, ho diu pejorativament, un "micro-estat". Un concepte que surt al manual catista i que Ferran deu haver llegit... però a l'inrevés! Concretament, el capítol 4 del llibre planteja la possibilitat de buscar observadors internacionals pel nostre referèndum d'autodeterminació alegal entre els anomenats “micro-estats” o micronations d'Europa (com Sealand o Seborga) com part d'un pla B en cas que fallessin, en el seu cas, els contactes amb estats com Andorra, San Marino o el Vaticà, també coneguts com “petits estats”, ja que els altres països o “mega-estats” o bé delegacions amigues com les del Sinn Feinn i altres no volen o no valen, respectivament.
Per cinquena vegada consecutiva hi haurà un
quatripartit al govern de la Generalitat de Catalunya, com en les quatre ocasions
anteriors, integrat pel Partit Popular, Ciudadanos-Citizens, Unió Democràtica
de Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya. Aquests darrers, davant les
crítiques de part de les seves bases, han tornat a justificar la seva opció com
una aposta tàctica de futur per tal “d’arrossegar la resta d’integrants del
pacte cap a posicions més catalanistes i d’esquerres”.
Jordi Oriol Pujol (fill d’Oriol Pujol i net
de Jordi Pujol) ha estat escollit com a nou secretari general de Convergència
Democràtica de Catalunya després queArtur Mas decidís dimitir del seu càrrec en haver fracassat en el seu
novè intent consecutiu d’accedir a la presidència de la Generalitat. Jordi
Oriol Pujol ha manifestat en les seves primeres declaracions coma nou líder del partit que ell, com el seu
antecessor, tampoc veu encara prou madura la societat catalana com per a
iniciar un procés d’independència. Aquestes declaracions han provocat la
protesta airada del dr. Moisès Broggi, que aquests dies ha estat notícia en
convertir-se en la persona que ha viscut més temps en
tota la història de la humanitat al complir els cent vint-i-sis anys. “Ja
m’estic cansant d’esperar la maduresa!”, han estat les seves declaracions
textuals.
El PSC-PSOE-ICV-IU-EUiA-EUiA2 i EUiA3 s’han
manifestat molt satisfets d’haver decidit presentar-se en coalició en aquestes
darreres eleccions i així haver millorat significativament els seus resultats
anteriors, en passar dels dos escons que tenien per separat, a un resultat
actual de tres escons.
Després de la desfeta electoral de les cent
quaranta-quatre formacions independentistes que reclamaven la unitat de tots
els independentistes sembla que, finalment, potser s’ha aconseguit la tan
desitjada unitat. En la cimera d’urgència dels sobiranistes per tal d’intentar
arribar a algun acord de cara al futur, tothom ha decidit plegar i ha marxat
emprenyat, cadascú cap a casa seva, tothom menys una sola persona. Hem intentat
entrevistar aquesta persona però ens ha dit que ell mai no concediria cap
entrevista a un mitjà que volgués entrevistar algú com ell, la qual cosa ens
fa sospitar que la unitat finalment aconseguida pot resultar també en aquest
cas una mica precària.
L’alcaldessa de Barcelona Mariona Ribera de
la CUP, ha manifestat que es debatrà properament en assemblea
nacional la possibilitat que la seva formació política pugui presentar-se,
finalment, no nomes a les municipals, sinó també a les properes eleccions al
Parlament de Catalunya.
Òscar Xofat,per a tots vostès, des del sofà del futur de casa meva.
Avui dia 30 de setembre estava previst que tanqués la llibreria ONA de
Barcelona a la Gran Via amb Pau Claris. Doncs, no podrà ser. No perquè
el Víctor Alexandre hagi reexit en la seva crida a manifestar-s'hi al davant amb mono-pancartes com els dels drets civils al cinema en català. Tampoc
perquè l'Espar-Ticó s'hagi venut "La Sibèria" per comprar la darrera
llibreria que només venia producció en catala, ni perquè l'Eduard Voltas
hagi decidit tirar la casa per la finestra avalant un crèdit a fons
perdut a l'Arc de Berà. No. El motiu cal trobar-lo a la mateixa
llibreria. Aquesta no tancara perquè... simplement ja n'estava. I no
només n'estava fisicament des de feia més d'una setmana quan vaig
voler-hi entrar i em vaig trobar que ja feien les maletes a persiana
baixada. Estava mentalment tancada de feia temps.
