ESPANA* I GIBRALTAR. per Rot Stewart

El ministre d’afers exterior d’Espana, un tal José Maria Margallo (així, sense accent a la «o», que fa més espanol), està decidit a arrambar amb Gibraltar. Aquest hòmen vol engrandir el tros anexionant-se el diminut país mediterrani. No cal dir que és una actitut d’abusananos (GiB: 6,8 km2 i 28.000 habitants. Espana: 504.645 km2 i 47 milons de súbdits), però que voleu: els espanols són així, gent valenta i de tarannà «conqueridor» (si sabeu espanol, aquí teniu les dades del genocidi a Amèrica fet pels conquistadores**, que més valia que s’haguessin quedat a Navalmoral de la Mata, per exemple).
Franco i Hitler van planejar l’operació Felix que consistia a invadir el penyal, però ho van deixar estar, probablement perquè el valent del Franco, no s’hi va veure amb cor -en el cas que en tingués- tement que els britànics l’enviessin a Perejil d’un patadot al seu cul, que si fem cas a la cançó popular: “Franco, Franco, que tiene el culo blanco, y su espo-o-o-sa, lo tiene color rosa”***, devia ser ben blanquinós i àdhuc mantegós. Ecs!

Tornant al present: La pega principal d’aquest pla Felix-Margallo (ja no calen nazis ni divisions panzer), és que els gibraltarenys, diuen que d’annexió, rien de rien, que d’això de ser espanols, «ta tia la guenya». No sabem si el ministre té una tieta guenya, però ben podria ser.

En Margallo vol seure a la taula el govern britànic, però aquests insisteixen que hi ha de ser present el govern gibraltareny, cosa que em sembla ben raonable. Trobaria ben estrambòtic si insistissin a convocar el govern de Papua-Nova Guinea, o el de les illes Palau (per cert, quina bandera més meravellosa)…, però vaja, crec que té sentit que hi sigui el país de qui es discuteix el seu futur. Sobretot si l’amenaça es tan negra com ara que t’entxufin a Espana, oi? Imagineu-vos: sou d’un país petit però que té de tot: mar i muntanya, mediterrani i atlàntic, mones i bobbies. Viviu tranquil·lament, fent la viu-viu i de sobte reapareix el veí pesat i lletjot que us amenaça amb pispar-vos-ho tot!

Els espanols, per tal d’aigualir la representivitat dels roquers i llur legítim govern, repliquen que aleshores també caldria comptar amb la Junta d’Andalucia. Com si diguessin: Ah, si aquests hi han de ser, també hi posarem el govern regional andalús… Ergo, lo govern gibraltareny és poc més que un govern autònom… Aviam: els gibraltarenys tenen un passaport propi diferenciat dels altres british, els andalusos no tenen cap que posi “Andalusía”, oi? Doncs, no cola, Margallo,  muchacho****.

Però és clar, la pregunta de fons continua essent la mateixa: per quins set sous -o és setze ous?- els llanitos voldrien ser espanols? Penso i repenso, passen les hores, els dies, i no se’m acut cap raó, cap raó bona, s’entén.

*Post lliure d’«enyes»
** En espanol, conqueridors.
*** «Franc, Franc, té el cul blanc, i sa mulle-e-er, el té de color rosa». De fet, aquesta és la lletra del bonic himne espanol. (N de l’autor)
**** En espanol, vailet, noi.

Rot Stewart, des de sota un autèntic i formós margalló garrafenc.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*