En Margallo vol seure a la taula el govern britànic, però aquests insisteixen que hi ha de ser present el govern gibraltareny, cosa que em sembla ben raonable. Trobaria ben estrambòtic si insistissin a convocar el govern de Papua-Nova Guinea, o el de les illes Palau (per cert, quina bandera més meravellosa)…, però vaja, crec que té sentit que hi sigui el país de qui es discuteix el seu futur. Sobretot si l’amenaça es tan negra com ara que t’entxufin a Espana, oi? Imagineu-vos: sou d’un país petit però que té de tot: mar i muntanya, mediterrani i atlàntic, mones i bobbies. Viviu tranquil·lament, fent la viu-viu i de sobte reapareix el veí pesat i lletjot que us amenaça amb pispar-vos-ho tot!
Els espanols, per tal d’aigualir la representivitat dels roquers i llur legítim govern, repliquen que aleshores també caldria comptar amb la Junta d’Andalucia. Com si diguessin: Ah, si aquests hi han de ser, també hi posarem el govern regional andalús… Ergo, lo govern gibraltareny és poc més que un govern autònom… Aviam: els gibraltarenys tenen un passaport propi diferenciat dels altres british, els andalusos no tenen cap que posi “Andalusía”, oi? Doncs, no cola, Margallo, muchacho****.
Però és clar, la pregunta de fons continua essent la mateixa: per quins set sous -o és setze ous?- els llanitos voldrien ser espanols? Penso i repenso, passen les hores, els dies, i no se’m acut cap raó, cap raó bona, s’entén.
*Post lliure d’«enyes»
** En espanol, conqueridors.
*** «Franc, Franc, té el cul blanc, i sa mulle-e-er, el té de color rosa». De fet, aquesta és la lletra del bonic himne espanol. (N de l’autor)
**** En espanol, vailet, noi.
Rot Stewart, des de sota un autèntic i formós margalló garrafenc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!