Dr.Cat, l'esgarrapador

Plaça Catalunya, triomfant, ha esdevingut
rica i plena! Ni rastre d’aquella gent, tan ufana i tan superba (banquers,
polítics dels partits grans, etc.). Ni rastre tampoc de la policia a les dotze
de la matinada d’aquest dissabte quan s’havia iniciat el toc de queda decretat
per la Junta Electoral Central. I a mi no m’hagués anat pas del tot malament
que la policia hagués desallotjat, perquè des que em vaig asseure al terra de
la Plaça Catalunya, a escoltar la dissertació del gran Arcadi Oliveres (que va
estar fantàstic i l’aplaudiment final que va rebre va ser dels que fan època),
que em va agafar una rampa a la cama que a hores d’ara encara em fa mal. Però
no passa res, n’estic orgullós de la meva contractura muscular o el que sigui,
doncs ho considero una ferida d’aquesta guerra, pacífica, engrescadora i
sanament indignada, que encara ningú pot dir com acabarà, però que promet molt.

Dues coses sí que
en puc assegurar: 1) No m‘havia assegut mai al terra de Plaça Catalunya. 2) No
em tornaré a asseure mai més al terra de Plaça Catalunya. De fet, la meva
primera proposta revolucionària és instal·lar sofàs arreu de la Plaça Catalunya
per poder fer la revolució una mica més confortablement. Però, en tot cas, si
cal, continuaré la revolució a peu dret, amb rampa i escarxofat!

Unes parauletes per
alguns dels que volen posar pals a les rodes a tot aquest moviment, començant
per l’inefable  col·lectiu
“independensia”, ja sabeu, aquells individus que només tenen entre cella i
cella una única idea i, de seguida, tot el que no el que no tingui única i
exclusivament a veure amb defensar aquesta única i gran idea els hi sembla
espanyolista, comunista, botifler, fora de lloc, o tot alhora… Em sabria molt
greu ser com ells, perquè el dia que efectivament aconseguim la independència
—dia que, ningú en tingui cap dubte, que espero arribi el més aviat possible—,
només els hi quedarà suïcidar-se, doncs la seva vida quedarà completament
desproveïda de tot sentit. Que llegeixin aquest manifest “catalanrevolution” on
clarament també es parla dels drets nacionals, sobirania fiscal, etc., a veure
si se’ls espavilen les neurones. I a 
certs “intel·lectuals” els hi diria que baixin de les seves torres de
vori si no volen quedar retratats com justament el que no ha de ser un
“intel·lectual” de debò: un llepa llefiscós del poder establert. O potser és
que actualment són majoria els d’aquesta mena? Ai, que em penso que hi ha
preguntes que es responen soles…

Ah caram, gairebé
me n’oblido, avui es vota als ajuntaments! Quina novetat, d’altra banda… Ho
sento, nois, aquest cop la veritable notícia serà al carrer!

Òscar Xofat per a tots vostès (escarxofat i sense sofà) a Plaça Catalunya

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!