El ministre d'afers exterior d'Espana, un tal José Maria Margallo (així, sense accent a la «o», que fa més espanol), està decidit a arrambar amb Gibraltar. Aquest hòmen vol engrandir el tros anexionant-se el diminut país atlantico-mediterrani. No cal dir que és una actitut d'abusananos (GiB: 6,8 km2 i 28.000 habitants. Espana: 504.645 km2 i 47 milons de súbdits), però que voleu: els espanols són així, gent valenta i de tarannà «conqueridor» (si sabeu espanol, aquí teniu les dades del genocidi a Amèrica fet pels conquistadores**, que més valia que s'haguessin quedat a Navalmoral de la Mata, per exemple). Franco i Hitler van planejar l'operació Felix que consistia a invadir el penyal, però ho van deixar estar, probablement perquè el valent del Franco, no s'hi va veure amb cor -en el cas que en tingués- tement que els britànics l'enviessin a Perejil d'un patadot al seu cul, que si fem cas a la cançó popular: "Franco, Franco, que tiene el culo blanco, y su espo-o-o-sa, lo tiene color rosa"***, devia ser ben blanquinós i àdhuc mantegós. Ecs!
La factoria THECATLANDERS, grupuscle de guerrilla cultural amb ínfules «influencers», tal i com els classificà el CCCB, us proposa un nou producte de subversió i diversió per a tota la família que revela evidències que de tant a prop com són, passen desapercebudes. I això pensant bé...
Feia dies que no em passejava per aquí, així que per no perdre la musculatura, torno a la feina. El pretext: en José Antich, director d’aquell, gran, gran, inmens, inconmensurable diari radicat a Barcelona, el nom del qual és compost de dues paraules, l’una comença per «La» i l’altre acaba en «vanguardia». Això ara, perquè no oblidem que a l’època del genocida Franco, aquell assassí de masses, el nom del diari el componien tres mots, el darrer dels quals era «espanola». Francament, m’agradava més amb el nom antic. Quedava tot més clar, més ben definit, més precís, més honest, més... Antich.
El passat dia 26 de setembre vaig poder
participar al primer allistament de voluntaris al submaríCatalaalatac.
Com que jo ja hi estava inscrita vaig anar directament a la tria. Mmmmm!
Aquells torsos de samarretes de ratlles apretadessss, aquelles gorres de
plàààtannn!, aquells torpedes en posicióóó!! Realment s'ha de ser estreta per
rebutjar la possibilitat de gaudir dels plaers submarins de la immersió (i no
miro a cap diputada que fa morros, líder de cap partit, les sigles del qual no
sé si comencen per P i acaben en P) Tant li fa que s'hagi de navegar ara en
aigües càl·lides ara fredes. La dutxa escocesa és un gran invent. De fet, com
tots els costums escocesos, com ara l'estalvi, el bon beure, el desig de
llibertat (que arriba fins a sota del «kilt»). En aquesta crida, les meves
camaradesDolors Camats i Anna Simó van atansar-se a la paradeta i li van donar
aquell toc femení i poderós que només algunes li sabem donar en esdeveniments
tant farcits de testosterona. Molt bé, molt bé, estic posant-hi molta
literatura, però què seria d'aquestes cròniques sense el meu toquet rosa meitat
làtex, meitat couché a l'ensems? Acompanyant la sessió de fotos, us deixo amb
el senzill però contundent document que va acompanyar l'allistament de
voluntaris. Ens veiem a la propera capbussada!
Me n'he anat d'acampada a la plaça de Catalunya. Jo que sempre havia tirat de motel quan volia tenir un affaire,
ara he decidit provar què tal és això de la tenda de campanya. Us ho
explicaré. Bé, al final en saber que plegaven ni la vaig montar. Gràcies
a això ho vaig fer sota les estrelles per primer cop. YES! Us ho
explico... (la part política només, l'altra la deixo per Ràdio Macuto
FM).
El "trending topic" del
moment, o almenys és el què és diu a Twitter i arribo pels pèls...
Tenint en compte la meva condició de guiri-crítica almenys puc dir que
vaig aprofitar per dir el què ningú no gosava. Com a bona texana: amb un
parell! D'entrada em salto parlar de l'acampada de Sol (sic) perquè
d'hispanocèntrica en tinc més aviat poc. Abans xerraria de la de
l'acampada a la plaça Sintagma d'Atenes, ciutat estimada per en Dr.Cat
com poques, però només n'he vist unes imatges al SkyNews.
Tot i que, coneixent els "no-nacionalistes" grecs, ja els imagino
garlant tant panxos amb els ridículs soldats de la plaça. Ells, tocats
amb aquelles faldilles, esclops i gorreta, fent el canvi de guàrdia amunt i avall i els "indignakeion" (en grec-patiller, els indignats grecs) mirant-se'ls, mentre enfilaven suvlakis.
La triplicada de regidors de la CUP
aquestes eleccions municipals serà força comentat a les tertúlies
radiofòniques. Sense anar més lluny, Francesc Marc Alvaro ja creu que
han de ser objecte d'estudi i tot. Ja veig l'enquesta tendenciosa del
Cuní: Heu votat la CUP?, Matins.SÍ, Matins.NO. Potser fins i tot seran
objecte de gag fàcil al Polònia: busca les 7 diferències entre un
regidor de la CUP i un de Bildu (Sol·lució: Cap!). El fet però que no
solin presentar-se a noves conteses més enllà dels ajuntaments, farà que
siguin marginats de la partitocràcia que controla la CCRTV. No tindran
minutatge als informatius, ni falques a la ràdio o a la TV, ni seients
als debats ràdio i/o televisats. D'aquí quatre anys, torna a començar i
algun periodista, com en Basté, re-entonarà el mea culpa per no
haver-ne parlat prou, com enguany. En canvi, cap d'ells reconeixerà
l'excés de carnassa llençada a l'audiència parlant de certs/s partit/s
xenòfob/s. Quan aleshores aquesta ideologia s'apoltroni al Parlament, el
tema tornarà a ser força comentat a les tertúlies radiofòniques. En
Francesc Marc Alvaro tornarà a creure que cal que sigui objecte
d'estudi. L'enquesta tendenciosa del Cuní serà: Heu votat a PxC?
Matins.SÍ, Matins.NO i potser fins i tot seran objecte de gag fàcil al
Polònia: busca les 7 diferències entre un regidor del PP i un de la PxC
(Sol·lució: Cap!). Però ara, ses feixistes senyories ja no faran fàstics
al tros de pastís que els tocarà de la partitocràcia de la CCRTV.
Gaudiran de minutatge als informatius, falques a la ràdio o a la TV i
seients als debats ràdio i/o televisats. Aleshores algun periodista, com
el Basté, re-entonarà de nou el mea culpa per haver-ne parlat massa...
però ja serà massa tard. tampoc crec que ni així cap d'ells
reconegui l'excés de marginació, deliberada o inconscient, a que s'haurà
vist sotmesa la CUP. Una formació de maduració lenta (potser massa)
però segura que podria haver portat al país a noves cotes de sobirania i
dignitat i a plantar cara com ningú als que que havien estat gestant
l'ou de la serp.
Plaça Catalunya, triomfant, ha esdevingut
rica i plena! Ni rastre d’aquella gent, tan ufana i tan superba (banquers,
polítics dels partits grans, etc.). Ni rastre tampoc de la policia a les dotze
de la matinada d’aquest dissabte quan s’havia iniciat el toc de queda decretat
per la Junta Electoral Central. I a mi no m’hagués anat pas del tot malament
que la policia hagués desallotjat, perquè des que em vaig asseure al terra de
la Plaça Catalunya, a escoltar la dissertació del gran Arcadi Oliveres (que va
estar fantàstic i l’aplaudiment final que va rebre va ser dels que fan època),
que em va agafar una rampa a la cama que a hores d’ara encara em fa mal. Però
no passa res, n’estic orgullós de la meva contractura muscular o el que sigui,
doncs ho considero una ferida d’aquesta guerra, pacífica, engrescadora i
sanament indignada, que encara ningú pot dir com acabarà, però que promet molt.
Dues coses sí que
en puc assegurar: 1) No m‘havia assegut mai al terra de Plaça Catalunya. 2) No
em tornaré a asseure mai més al terra de Plaça Catalunya. De fet, la meva
primera proposta revolucionària és instal·lar sofàs arreu de la Plaça Catalunya
per poder fer la revolució una mica més confortablement. Però, en tot cas, si
cal, continuaré la revolució a peu dret, amb rampa i escarxofat!
Unes parauletes per
alguns dels que volen posar pals a les rodes a tot aquest moviment, començant
per l’inefablecol·lectiu
“independensia”, ja sabeu, aquells individus que només tenen entre cella i
cella una única idea i, de seguida, tot el que no el que no tingui única i
exclusivament a veure amb defensar aquesta única i gran idea els hi sembla
espanyolista, comunista, botifler, fora de lloc, o tot alhora... Em sabria molt
greu ser com ells, perquè el dia que efectivament aconseguim la independència
—dia que, ningú en tingui cap dubte, que espero arribi el més aviat possible—,
només els hi quedarà suïcidar-se, doncs la seva vida quedarà completament
desproveïda de tot sentit. Que llegeixin aquest manifest “catalanrevolution” on
clarament també es parla dels drets nacionals, sobirania fiscal, etc., a veure
si se’ls espavilen les neurones. I acerts “intel·lectuals” els hi diria que baixin de les seves torres de
vori si no volen quedar retratats com justament el que no ha de ser un
“intel·lectual” de debò: un llepa llefiscós del poder establert. O potser és
que actualment són majoria els d’aquesta mena? Ai, que em penso que hi ha
preguntes que es responen soles...
Ah caram, gairebé
me n’oblido, avui es vota als ajuntaments! Quina novetat, d’altra banda... Ho
sento, nois, aquest cop la veritable notícia serà al carrer!
Òscar Xofatper a tots vostès (escarxofat i sense sofà) a Plaça Catalunya
La manifestació del 25 d’abril ha estat
enguany el 16 d’abril. No ens podem queixar, altres anys ha estat el 27, el 28
o el 6 de maig. Per aquestes latituds meridionals sempre hi ha una certa
flexibilitat que s’agraeix en un món cada cop més quadriculat i capquadrat. Hi
ha un perill, això sí: que se’t passi el dia de la mani. També és pràctic, si
hi va poca gent, sempre podem pensar que com la convocatòria és un embolic, la
gent s’ha embolicat i per això no hi ha anat. En canvi, a les comarques del
nord dels Països Valencians, si l’onze de setembre queda buit, s’ha de donar la
culpa a la pluja, al bon temps, a les divisions internes…
El passat diumenge, dia de la consulta per la independència, 10-A de glòria, el Catmòbil va tornar a rodar per Barcelona en una «missió felina». Logotipat per a l'ocasió, va repartir ànims, informació de les «polling stations», manuals del «Referènding!» i tota mena de «hits» catistes. L'esdeveniment el va dur per tota la ciutat, del Poble Nou a Nou Barris passant pel Gòtic, la Sagrada Família, Gràcia, la Barceloneta i fins a Sants, traslladant on calgués a dos dels observadors internacionals vinguts expressament des de la Galícia més descolonitzada. El més recordat seran els vítors i ovacions i demès mostres de suport que anava arreplegant el Catmòbil al seu pas per la ciutat, a mesura que, imparable, avançava pels carrers i avingudes, curulles de votants. Veure tanta admiració, la il·lusió a a la cara d'infants, joves i grans, nadius i forasters, fou un premi emocionant.
L'anècdota del dia, com és pertinent en tota «festa per la democràcia» que es vulgui fer merèixer, també la vam tenir. Així com les taules tingueren l'home de la navalla, el zombiet de la camisa blava i la monja votant, nosaltres tinguérem un taxista fatxós, que en intentar empaitar-nos, va acabar amb el seu cotxot encastat contra un pobre plataner. I amb els penumàtics punxats. Els quatre. Sempre va bé dur una caixa de claus del 36 i de cabota ampla, per a desfer-se d'aquesta mena de perseguidors pesats. El millor: la cara del taxista espanyolot, tot vermell de ràbia, plantat al mig del carrer, -de poc no l'atropella un autobús de turistes serbis- al costat del taxi fumejant, brandant el puny i dient coses en la seva llengua -que presumim, no devien ser gaire agradables-, veient el Catmòbil esmunyir-se carrers enllà. Són coses que passen, certament, però què voleu: no deixen de ser danys col·laterals. Els taxistes fatxosos no ens agraden gens, però no menys que ells a nosaltres. I menys que ens persegueixin. Sort en tenim que quan anem en «missió felina» no hi ha qui ens enxampi.
Després de la intensa jornada, els catlànders vam fer acte de presència a l'antic local del CADCI de la Rambla de Santa Mònica om van escoltar al gran Alfred Bosch, i... també, quin remei és clar, als aprenents de líders de Solidaritat i afins (Uriel Bertran, Santiago «Calli» Espot) , d'ERC (Jordi Portabella) i CiU (Oriol Pujol i Ferrussola). La concentració posterior a fora el carrer va posar la traca final a la diada (traca és un dir, perquè no n'hi va haver i aquí toca autocrítica) amb els càntics, crits i flamejar d'estelades i estrelheiras gallegues (dels observadors). Abandonada santa Mònica (aquest nom el trobo sexi, potser perquè un cop vaig conèixer un tal Mòni.... bé, deixem-ho!) l'after consulta va traslladar-se a la plaça Reial, al mateix barri, primer a base de sopars i cerveses al bar Glaciar i després, ves tu a saber on, perquè un servidor se'n va anar a fer nones de tant exhaust com estava. La gresca segur, però, que no va acabar aquí. L'èxit d'una diada com aquella no es celebra cada dia! Miquel Carxot , per tots vostès des del Bar Llorenç. Les Gunyoles. Alt Penedès.
Aquest diumenge, 10 d'Abril, els catlanders (ex-amics d'en dr. cat) dinamitzaran la consulta rodant amb el catmòbil pels carrers de Barcelona. Perquè? Doncs perquè, amics, amigues: una mica de barrila i de subversió no fa mal. Ans al contrari, fa bé. Encara diria més: Fa molt bé. El pla inicial consistia en muntar una mena depolling-stationambulant per tal d'empaitar els votants mandrosos o tímids i interceptar el seu camí cap a la platja. Dissortadament la cúpula de Barcelona Decideix ha fet el paper del Dr.No i no ens ha facilitat el permís, ni l'urna, ni les paperetes. Això però no ens ha fet desistir, ans al contrari, ens ha esperonat a activar el pla B, consistent en sortir igualment amb el catmòbil i animar la jornada a base de repartir llibres adequats per a l'ocasió com ara el "Referènding" o "Descolonitza't!".
Com en l'anterior consulta del 25-A del 2010, aquest cop també comptarem
amb la presència d'observadors internacionals vinguts des de Galícia.
Ens referim a l gran Genaro Jesús Marinhas i acompanyant., que dins el catmòbil
validaran còmodament tots els protocols d'aquesta històrica jornada.
Es tracta d'esgarrapar vots a tort i a dret. Estem en una missió felina i no ens enxamparan. Si veieu el catmòbil per les rues de la ciutat, no tingueu por i atenseu-vos-hi al seu pas. Prometem que us saludarem.
A «El Bè Negre», la revista satírica dels anys 30, li ha nascut, 80 anys més tard, un «costat fosc». Efectivament, és l'inefable cadena Intereconomía. Tenen seu a Madrid, però només per dissimular, perquè a la tele de l'odi... són totsbons-catalanets (1)
Encara que s'hagin llorejat a la metròpoli, no per això han deixat
abandonades les colònies a mercè dels aborígens. La feina bruta la
guarden per als més durs: Els súper-boncatalanets de la CCC, que en anglès deu ser KKK. El seu principal dirigent, Francisco CakhaBahamonde, més que un boncatalanet, sembla un d'aquells vells afrikàners que, Sudàfrica endins, mantingueren la raça (i la llengua) separada de la dels kafres aborígens.
Però l'home no lluita sol. L'acompanya un estol de fidels: Azúas,
Boadellas (2), Carreras, Espadas, Pericays, Toutains, Tubaus, Quadras
(3)... tertulians profesionals formats en col·legis bién-bilingües (espanyol-francès/alemany/italià) que és d'on els deu venir la ceba bilingüista.
Des del dia 3 de febrer que ha arrencat
el nou any xinès. L'any del conill. Diuen que portarà estabilitat i
prosperitat i com solen dir gairebé sempre les males traduccions de
l'estàndard mandarí, el nou any concedirà a tots els habitants de la
terra el desig de la seva flor de lotus més apreciada... blablabla.
Això ja és més o menys sabut. En realitat però, el què la gent li convé
saber és que en aquesta altra part de món, l'occidental per a
nosaltres, començarà, coincidint amb el tombant de l'any nou xinès, les
celebracions de l'any del Cat. Del Dr. Cat Més concretament la seva icona més coneguda: el catigat. Una
icona que va nèixer per trencar l'avorriment incesant d'imperiets i
detractors catunyescos, allà pels volts del 11S, pròpiament dit.
La celebració s'estrenarà amb sengles entrades a les vikipèdies
catalana i anglesa de l'organització que en va fer una icona de rebeldia
durant tota la passada dècada, la Lliga Anticolonial. Més endavant aquestes entrades seran traduïdes també a les llengües de l'imperiet i le petit empire, per contribuir a la descolonització mental dels seus súbdits directes.
A més a més, s'obrirà un grup de FB per rememorar les aventures
lligaires i que tots els seus seguidors, activistes i demès nostàlgics,
puguin sumar-s'hi. Les celebracions de l'any nou catià
es prolongaran durant tot l'any en curs amb exposicions, blog amb idees
renovades, festes i alguna que altra sorpresa. Només podem avançar, ara
per ara, que el petit i simpàtic catigat, en deu anys s'ha fet gran, i
ara ja no només esgarrapa. El catigat mossega i s'ha convertit en pantera.
Atents a les vostres ciberpantalles. Comença l'any del Cat! Grrrrrrr!!
Una exposició que
no us podeu perdre per començar immillorablement l’any...
(1924, el 7 d’agost mor
Salvat-Papasseit, poeta català d’origens humils i de formació autodidacta,
personalitat rebel, vitalista, antiburgès, revolucionari, independentista,
iconoclasta, avantguardista... Només tenia 30 anys en morir, però sembla que va
viure bastant més de set vides...)
Si no em puc
aixecar,
mai més,
heus aquí el que
m’espera:
-Vosaltres
restareu,
per veure el bo
que és tot:
i la Vida
i la Mort.
(Fragment de “Tot
l’enyor de demà” de Joan Salvat-Papasseit.)
L’any... 2011...
surrealisme, expressionisme, dadaisme,
cubisme, futurisme, vibracionisme, ultraisme, creacionisme, imaginisme,
suprematisme, constructivisme i... catisme... o “l’aristarquisme
àcrata i l’avantguardisme heroic” Mèu!Mèu!!Mèu!!!
EDISSON... Carles Andreu ho sap dir com ningú . (Immillorable Ovidia banda:)
No us el perdeu, no
us ho perdeu, i recordeu...
Escopiu
a la closca
pelada
dels cretinsSubversió espiritual,
eternament!!!
Òscar Xofat, per a tots vostès, des del sofà del Centre d’Arts Santa Mònica
El diumenge passat vaig anar a l'Auditori de Barcelona perquè hi actuava el Comelade amb la Cobla St. Jordi. Com que el Comelade m'interessa i la música de cobla també, la suma feia doncs, dos interessos junts. També em va interessar -i molt- el preu, 10 pàfies*. El fet de viure a un cop de bici del lloc de l'actuació afegia encara més interés a la cosa. L'hora, les 6 de la tarda, interessantíssima: em permetia fugir d'una sobretaula soporífera a casa el cunyat, afeccionat a Melendi entre altres perles de la submúsica espanola...
Així que, amb l'esperit radiant -madame Li, jo i el toscano que m'estava fumant- ens vam atansar a la capsa de música gegant que és l'Auditori, tot caminant.
* L'entrada valia 10 euros comprada a guixeta o a taquilla, o com es digui. Fer-ho per la servicaixa dels dallonsis suposa uns 3 eurots més per la patilla. Quasi una tercera part de l'entrada... Acollonant
