Els Fets de Maig del 37

21 de juliol de 2008

2 comentaris

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Resumint podríem dir que els Fets
de maig del 1937 foren els
enfrontaments que succeïren entre el 4
i el 7
de maig del 1937
a Barcelona
entre les forces d’ordre públic de la Generalitat
de Catalunya, amb el suport
de milicians del PSUC,
de la UGT
i d’Estat
Català, contra
milicians de la CNT
i la FAI,
amb el suport del POUM.
Aquest enfrontament servir per demostrar el poder de l’stalinisme
al Principal, destruir l’oposició d’esquerra comunista
(encarnada en el POUM) i debilitar el poder al carrer i al front de
l’anarcosindicalisme. Podríem afirmar que va ser el final de
la voluntat emancipadora demostrada després de l’Alzamiento,
el final de la revolució somiada.

L’assalt a la Telefònica

El 3 de maig de 1937, un grup de forces policíaques
comandades pel comissari general d’Ordre Públic -Rodríguez
Sala, del PSUC- assalten, per ordre del conseller d’Interior de la
Generalitat -Artemi Aiguadé, d’ERC-, l’edifici de Telefònica
a Barcelona, col·lectivitzat i controlat per un comitè
d’obrers CNT-UGT, però amb clara majoria dels
anarcosindicalistes. La notícia de l’atac i del posterior
enfrontament armat entre la policia i els obrers s’escampa per tota
la ciutat provocant la reacció als barris obrers. Les
barricades, igual que el 19 de juliol de 1936 tornen a formar part
del paisatge barceloní. A un costat, les bases del moviment
llibertari (CNT-FAI-FIJL) i del POUM; a l’altre, la força
pública -les diferents policies d’aquella època- i els
partits Estat Català i PSUC. La revolució i la
contrarevolució s’enfronten als carrers de Barcelona.

La ciutat de les Rambles és el focus i símbol
principal de la lluita entre aquestes dues tendències, la qual
ja havia començat de manera subtil després del 19 de
juliol.

L’adveniment d’una revolució

L’alçament feixista del 18 de juliol de 1936,
davant la feblesa mostrada per les autoritats republicanes, havia
provocat l’enèrgica actuació de les classes populars.
Aquesta reacció popular aconseguí aixafar el cop
d’Estat a ciutats tan importants com Barcelona, València i
Madrid. Després de la victòria del poble, aquest, amb
les armes a la mà -adquirides després de demanar-les
constantment a les autoritats de la República i després
de conquistar els quarters militars- comença a organitzar
l’ofensiva i la defensa, la reorganització de l’economia i
l’administració, i també inicia una dura repressió
d’elements aliats del feixisme i les classes conservadores. Aquest
poder popular, on es viu més profundament i on els canvis
gestionats pels obrers són més radicals, és a la
ciutat de Barcelona, l’anomenada Rosa de Foc. Allà,
l’hegemonia de la CNT-FAI és absoluta. La llarga tradició
de lluita del proletariat català i la poderosa organització
aconseguida, es veuen com a imbatibles tant pel feixisme colpista com
pel republicanisme moderat, el qual veu amb terrible por com l’status
quo capitalista s’enfonsa.

El 19 de juliol de 1936 esclata una revolució,
aquesta s’escampa principalment per Catalunya, el País
Valencià i Aragó, controlat per les milícies
llibertàries. Els canvis produïts són molt
radicals: fàbriques, indústries, camps de cultiu i fins
i tot pobles sencers són col·lectivitzats; la policia
clàssica deixa pas a les patrulles de control; l’administració
passa a mans dels comitès antifeixistes; gran part de
l’educació s’inspira en els mètodes racionalistes de
Ferrer i Guàrdia… Però tota l’energia desbordant de
les bases revolucionàries no es veu canalitzada pels dirigents
anarquistes, aquests es mostren febles i sense timó davant la
situació. Pacten amb l’esquerra condicions molt inferiors a la
seva força real, moderen el seu discurs i aturen
l’espontaneïtat creadora del poble. És el principi de la
reacció contrarevolucionària. La petita burgesia, els
partits d’esquerra, però sobretot un encoratjat Partit
Comunista veuen el seu moment.

El PCE, partit minoritari abans de les jornades de
juliol, començà una brutal espiral de creixement en
canalitzar al seu interior els temors dels contraris a la revolució,
però sobretot al poder que aconsegueix gràcies a
l’ajuda de la URSS d’Stalin. La mà sinistra de l’estalinisme
arriba i comença a moure fitxa. Les provocacions contra la
revolució es multipliquen, creen una xarxa de serveis secrets
amb una clara funció desestabilitzant i repressiva, i comencen
a copsar càrrecs de poder.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Contrarevolució

La involució comença a caminar i els
comitès antifeixistes donen pas a les corporacions municipals,
membres de la CNT i la FAI entren a formar part del Govern de la
Generalitat i del Govern de Madrid. Però és el decret
de militarització de les milícies el que comença
a encendre els ànims, a més de la constatació
que la contrarevolució està agafant força i fent
camí. El posterior decret per eliminar les patrulles de
control es veu com una autèntica declaració de guerra.
El poble armat és el garant de la revolució. Amb aquest
panorama, amb provocacions i incidents continus l’atac a la
Telefònica de Barcelona del 3 de maig de 1937 és la
metxa que fa esclatar la batalla.

Durant les jornades de maig del 37 els obrers van
tenir l’oportunitat de tornar agafar el timó, però la
tebiesa i covardia dels dirigents anarquistes provoca la
desmobilització i l’aturada de les hostilitats, fet que és
aprofitat pel govern de la República per enviar l’exèrcit,
el qual es fa amb el control de la situació. Després de
la retirada de les barricades i la tornada al treball comença
una caça de bruixes contra els més significats
revolucionaris. Les txeques comencen a omplir-se, igual que les
presons, i els assassinats és multipliquen. El terror roig amb
el segell de Moscou ho infecta tot.

Després dels successos de maig podem dir que
la revolució social acaba i dóna pas als
totalitarismes. Pus mai el moviment obrer hereu de la Primera
Internacional es tornaria recuperar de la derrota soferta a terres
ibèriques.

Bibliografia

– Miquel AMORÓS: La revolución
traicionada. La verdadera historia de Balius y los Amigos de Durruti.
Virus. Barcelona, 2003.

– George ORWELL: Homenaje a Cataluña.
Virus. Barcelona, 2000.

– José PEIRATS: La CNT en la
Revolución española. Madre Tierra. Madrid, 1988.

Antoni
Pallicer

Extret del bloc de l’Ateneu Llibertari Estel Negre