Quaderns d'impertinència

Decidim si volem carregar-nos de raó o anar més enllà i carregar-nos el sistema.

18 de juliol de 2008
0 comentaris

Josep Llunas i Pujals

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Josep Llunas i Pujals (Reus 1852-Barcelona 1905) fou probablement
el líder més conegut i influent del moviment obrer i
popular de Catalunya entre 1881 i 1896. De formació
republicana, com tots els dirigents de l’anarquisme de la seva
època, fou el principal promotor, tant a nivell organitzatiu
com doctrinal, del protosindicalisme anarquista, i per tant, pot ser
considerat com l’origen amb més fonament de
l’anarcosindicalisme català del segle XX.

Sortí dels ambients republicans del Sexenni, entrà a
la Primera Internacional i, a partir d’aleshores, desenvolupà
una evolució personal en la qual combinà les seves
esperances en una societat anarquista futura amb una praxi
associativa i combativa que fixava els seus objectius en el present.
En aquesta lluita quotidiana, Llunas cercà l’aliança
de tot tipus d’elements progressistes; ja fossin republicans,
lliurepensadors, maçons o les tres coses a la vegada, fins i
tot va pretendre establir relacions amb els socialistes durant els
primers anys noranta. Ens trobem, doncs, davant d’un dirigent
anarquista de l’últim quart del segle XIX que defensa
l’acció pública, l’organització sindical i
la col·laboració amb altres forces d’esquerra; i que,
a més, es mostra partidari del sistema econòmic
col·lectivista per a la futura societat anarquista i rebutja,
d’una forma explícita, l’ús de la violència
i l’acció insurreccional. Cal destacar també que en
la defensa d’aquest ideari anarquista i d’entesa progressista,
Llunas, des del seu internacionalisme, feia servir gairebé
sempre la llengua catalana en conferències i mítings,
escrits periodístics i literaris, i en la seva obra doctrinal.

Del republicanisme a la Internacional

Com bona part de la primera generació de dirigents obrers
internacionalistes catalans i hispànics, sorgí del món
republicà i democràtic dels anys seixanta. En especial,
formà part de l’ambient republicà barceloní
que dirigí l’Ateneu Català de la Classe Obrera. L’any
1870, amb només 18 anys, ja militava en el camp federal des de
les pàgines del periòdic Lo Ponton, periòdic
més coent que un bitxo.

Arribà a la militància internacionalista a través
de l’adhesió de la seva societat d’ofici –la Societat
Solidària d’Obrers Impressors– a la Primera Internacional.
La seva irrupció com a dirigent internacionalista destacat
arribà el 1872, quan passà a ser secretari de
l’exterior del Consell de la Federació Local de Barcelona i
fou un dels impulsors de la Unió de Noògrafs de tot
Espanya, mentre actuava com a corresponsal administratiu de El
Condenado
. Ara bé, per damunt de tot cal destacar la seva
tasca com a secretari de l’Ateneu Català de la Classe
Obrera.

Llunas i Pujals era bakuninista i internacionalista però no
seguí les actituds insurreccionalistes i antirepublicanes de
la direcció de la FRE. De fet, com alguns altres sindicalistes
internacionalistes, s’abocà a la defensa de la Primera
República i s’enrolà voluntari en el segon batalló
dels Guies de la Diputació que lluitaren contra els carlins a
Caldes de Montbui.

En tornar de la milícia passà a la clandestinitat.
El pronunciament del general Pavía significà l’inici
d’una època de repressió del moviment obrer. Malgrat
això, en un principi es mantingué actiu, tal i com ens
ho demostra el seu company Anselmo Lorenzo quan recorda la seva
arribada a la Barcelona de 1874. Més endavant, convençut
que calia el sindicalisme i l’organització dels
treballadors, fou dels que, trencant amb els clandestinistes de la
FRE, fundà el 1881 la renovada FTRE.

La Tramontana

Sens dubte, com podem conèixer millor l’activitat i els
plantejaments polítics i socials de Josep Llunas és a
partir de la lectura sistemàtica i detallada de La
Tramontana
. La seva llarga durada, des de 1881 fins a 1896, i els
seus 717 números són una font documental fonamental no
només per conèixer la figura del seu director, sinó
també la història de la Catalunya popular d’aquesta
època. La Tramontana, per sobre de doctrines
partidistes, va jugar un paper fonamental com a nexe dels diferents
moviments d’oposició. Resulta difícil trobar un
adjectiu que en termes absoluts la defineixi. Republicanisme,
federalisme, lliure pensament, maçoneria, anarquisme,
obrerisme, anticlericalisme i catalanisme tenen cabuda en les seves
pàgines i la converteixen en el millor exemple de l’existència
d’uns àmbits compartits dels diferents moviments d’oposició
a la Restauració. Tradicionalment ha estat qualificada
d’anarquista i, precisament per aquesta etiquetació, sempre
se n’ha destacat la llarga durada i l’ús del català.
I evidentment ningú no pot negar que l’anarquisme va ser la
seva tendència predominant, sobretot a partir de 1887 quan
Llunas es convertí en propietari, però, si insistim en
la recerca d’una qualificació que la defineixi al llarg de
la seva prolongada singladura i tingui en compte tota la seva
complexitat ideològica, ens decantaríem per
considerar-la, sobretot, com una publicació lliurepensadora.
Sota la direcció de Josep Llunas, col·laboraren en la
redacció un grup força estable de coneguts publicistes
de l’època: Eudald Canibell, Cels Gomis, Anselmo Lorenzo,
Josep M. Codolosa, Emili Guanyabéns i Antoni Pellicer.

El lliurepensament radical

El lliurepensament va ser un dels fenòmens socials i
polítics amb més èxit a la Catalunya popular de
l’últim terç del segle XIX. Es tractava d’un
moviment obert a totes les oposicions progressistes al sistema de la
Restauració que trobaven la seva interjecció en la
fixació dels seus enemics: l’Església i l’Estat
borbònic. D’aquesta manera, el lliurepensament –les seves
organitzacions, cercles, actes i escoles– facilitava un marc
d’actuació política, social i cultural als sectors
populars marginats pel sistema. Anarquistes, maçons, tots els
sectors del republicanisme, catalanistes progressistes i, fins i tot,
espiritistes, formen en les seves files i donen cos a una cultura
alternativa al sistema De tots els grups lliurepensadors catalans cal
destacar per la seva importància i per les seves estretes
relacions amb La Tramontana, el de La Luz, Círculo
Libre Pensador de Barcelona, fundat l’any 1885 per un grup de
republicans i anarquistes maçons encapçalats per
Rossend Arús i Arderiu.

Tant La Luz com La Tramontana van aportar al
lliurepensament català el principi de revolució
econòmica i social, i li donaren un contingut força
radical. Anselmo Lorenzo hi va definir els objectius: “El
lliurepensament ha de combatre la religió, l’autoritat i el
capitalisme. El nostre enemic no és únicament el
capellà sinó també el governant i el burgès”.
A La Tramontana trobem multitud d’exemples d’aquest
aiguabarreig lliurepensador. Al número del 4 de juliol de
1884, en la llista d’una de les seves subscripcions solidàries
podem llegir els següents pseudònims: un anticlerical, un
revolucionari, un que espera l’hora, un lliurepensador, un
terrorista dels rojos, un republicà, un descamisat, un
anarquista,… No hi falta ningú!.

L’anticlericalisme era una de les característiques més
destacades d’aquest lliurepensament radical. A les pàgines
de La Tramontana ja eren presents tots els recursos utilitzats
més tard per la propaganda anticlerical dels primers anys del
segle XX: la crítica per antinatural del celibat sacerdotal i,
al mateix temps, la denúncia del seu incompliment, que porta
els capellans a les pitjors aberracions sexuals; les activitats
orgiàstiques dels capellans i frares als convents de monges;
els segrestaments místics als convents; les violacions de
joves i nens per part de capellans i frares; capellans que mantenien
relacions sexuals amb les seves majordomes; l’atac als jesuïtes,
per ser la “secta més malvada i lucrativa”; … El
que es feia era utilitzar tots els recursos possibles per despertar
la morbositat i les passions més primàries de
l’inconscient col·lectiu contra el gran repressor i vividor:
el capellà hipòcrita i castrador. Aquest personificava
tots els vicis de la societat i suposava la negació de la
ciència i el progrés.

Per aquestes campanyes anticlericals La Tramontana va ser
perseguida, censurada, suspesa i excomunicada com moltes altres
publicacions de l’època. Això últim, va ser
motiu de primera plana i gran joia.

Aquest anticlericalisme era compartit per moltes altres
publicacions de caràcter republicà, anarquista o
maçònic. De fet, es tractava de l’element més
important de cohesió de les forces lliurepensadores.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

L’aportació teòrica a l’anarco-col·lectivisme

Josep Llunas és un dels pocs teòrics hispànics
l’obra del qual pot ser contrastada amb la dels teòrics de
l’anarquisme europeu del moment. Fou el principal exponent dels
principis col·lectivistes adoptats per la FTRE en els seus
primers congressos de 1881 i 1882, quan ell mateix era membre de la
Comissió Federal.

Durant tota la dècada dels vuitanta i primers anys dels
noranta, va desenvolupar la seva doctrina anarco-col·lectivista
a partir de la seva immensa tasca publicística hemerogràfica
i l’edició d’un gran nombre de llibrets i fulletons, d’un
gran nivell, tant en castellà, com en català: Estudios
filosófico-sociales
(1882), El colectivismo (1882),
Qüestions socials (1891), Los partidos socialistas
españoles
(1892), La ley y la clase obrera (1893) i
literatura obrerista, pròleg a la novel·la d’Anselmo
Lorenzo: Justo Vives (1893). Foren especialment influents i discutits
els seus textos presentats als certàmens socialistes que
organitzaren els anarquistes el 1885 i el 1890: Organización
y aspiraciones de la Federación de Trabajadores de la Región
Española
(Primer Certamen Socialista, Reus) i Bases
científicas en las que se funda el colectivismo
(Segundo
Certamen Socialista, Barcelona). També participà de la
redacció de Garibaldi, Historia liberal del siglo XIX,
obra col·lectiva sota la direcció del seu mestre Rafael
Farga Pellicer. De la seva obra literària, sobretot poètica,
cal destacar especialment La Revolució, poema en tres cants
(1886), que es pot considerar el primer llibre anarquista escrit en
català.

Els últims anys (1897-1905)

L’any 1896 esclatà una bomba al pas de la processó
del Corpus de Barcelona, amb un resultat de sis morts i
quaranta-quatre ferits. Amb ells també morí La
Tramontana
. A la segona pàgina del número 717, en
un article titulat “Anarquistas honrats… a defensarse!”,
Josep Llunas anuncià la seva retirada com a activista. I,
malgrat la seva coneguda posició antidinamitera, fou detingut
abans que sortís al carrer aquest últim número
del seu setmanari i conduït al castell de Montjuïc, d’on
va sortir sense càrrecs al cap de pocs dies.

Molt afectada la seva salut, acabà els últims anys
de la seva vida com l’home emprenedor que havia estat sempre,
fundant i dirigint entre 1897 i 1905 les primeres publicacions
esportives catalanes: Barcelona Sport i Los Deportes.

També el trobem col·laborant, en aquesta última
època de la seva vida, a l’Institut Català de les
Arts del Llibre, del qual era soci de mèrit després
d’haver obtingut un premi en el concurs convocat per aprovar
programes per a l’ensenyament professional de l’escola pràctica
de l’Institut. També publicà diversos articles
professionals en la Revista Gràfica.

Al Boletín de la Sociedad del Arte de Imprimir de
juny de 1905 es publicà un “siempreviva” a la seva
memòria i un emocionat record del tipògraf republicà
Francesc Prats en el qual rememorava l’arribada de Llunas a
Barcelona quan només era un nen i els seus primers anys en
l’Ateneu Català de la Classe Obrera.

Recuperació d’un personatge clau en la història
de la Catalunya popular

Com la major part dels dirigents de l’esquerra democràtica
i lliurepensadora del vuit-cents, Llunas fou, en començar el
segle XX, marginat i aviat oblidat. Durant molts anys la seva memòria
es mantingué només pels records personals d’uns pocs
amics (E.Canibell i A.Lorenzo) o per les aportacions militants dels
historiadors del moviments socials (Morato, Reventós,
Nettlau).

La seva revaluació hagué d’esperar bastants
dècades i partí de la historiografia universitària.
Molt en especial dels estudis de Josep Termes sobre la Primera
Internacional a Espanya i de Joaquim Molas sobre la literatura
popular del XIX, els quals van ressaltar, sobretot, l’ús del
català, tant a La Tramontana i La Revolució
com en alguns dels seus treballs doctrinaris.

Però va ser durant els anys vuitanta, quan la figura de
Llunas va començar a adquirir un cert protagonisme, encara que
sempre d’una manera col·lateral, en els diferents estudis
que des del camp de la història del moviment obrer i popular
vingueren a omplir el buit existent a la historiografia social de la
Catalunya contemporània. Així el seu nom el podem
trobar en obres que tracten sobre la maçoneria i el
lliurepensament (P. Sánchez), l’educació laica (C.
Vilanou), l’anarquisme i el catalanisme (J. Termes, Pere Gabriel,
E. Olivé i J.Ll.Marfany), l’art revolucionari (Lily Litvak),
la literatura obrerista (J. Molas), la definició teòrica
de l’anarquisme (J. Piqué), el republicanisme (Àngel
Duarte)… Fins i tot, Josep Fontana tanca el volum V de la Història
de Catalunya
d’Edicions 62, amb uns versos extrets del pregó
de La Tramontana:

Que no en va, per nostra sort,
havem nascut catalans.
y és
nostre lema’l progrés,
y volem ab molt afany
que
prosperi nostra terra:
que és nostra divisa: AVANT!

Finalment, és a la dècada dels noranta quan es
publiquen diferents estudis que tenen a Llunas i Pujals i La
Tramontana
com a subjectes d’estudi específic.

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Manuel Vicente Izquierdo, llicenciat en Història
Contemporània

<!–
@page { size: 21cm 29.7cm; margin: 2cm }
P { margin-bottom: 0.21cm }
–>

Extret de la Fundació Ferrer i Guàrdia

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!