Qüestions de llengua

Quan hom llegeix les memòries d’Eugeni Xammar (‘Seixanta anys d’anar pel món‘, Quaderns crema), se sent seduït per un estil que de seguida pot definir: és rotund. ‘Rotund’ en el sentit etimològic de ‘rodó’, és a dir, complet, ben acabat, sense irregularitats ni mancances. Esdevé inevitable la comparança amb l’estil de Josep Pla, amic de Xammar de ben jove i fins a la fi, amb alguna interrupció. Tenen maneres d’escriure semblants, però precisament els fa diferents aquesta rotunditat (filla d’una implicació més intensa de Xammar).

Estudiar el discurs xammarià fóra indubtablement interessant, però requeriria massa espai i no pot ésser de cap manera l’objecte d’aquests apuntaments. Sí que, en canvi, podem destacar-ne algun element significatiu, que ens ajudi a entendre què hi havia darrere l’escriptura del nostre periodista.

D’entrada cal tenir en compte que aquest llibre, l’únic que va publicar Eugeni Xammar (i encara no el va poder veure editat), no l’escrigué pas, sinó que el dictà quan ja estava molt malalt. El 1972, en una entrevista de Montserrat Roig va confessar: ‘Les meves memòries han estat dictades des del llit sense ni una sola consulta bibliogràfica. Això, naturalment, no té cap importància: és com el poliglotisme dels mossos de cafè.’ De manera que aquesta obra de 563 pàgines, on s’esmenten més d’un miler de personatges; aquest llibre tan ric, tan llegidor i alhora amb un discurs tan ben travat, és el resultat de mecanografiar el monòleg d’un home de més de vuitanta anys bo i estirat al llit… Impressionant.

De cap a cap del llibre, aquest ‘mosso de cafè’ va deixant anar engrunes que ens serveixen per a copsar la grandesa i la fortitud de la seva escriptura. Per començar, un amor insubornable a la llengua catalana, proclamat ara i adés. En parla, per exemple, en aquest fragment que VilaWeb va publicar el 24 d’agost, on esmenta les dues coses que havien guiat sempre la seva conducta: la llengua i la bandera.

Un home que vivia del periodisme i de la traducció havia d’estimar la llengua, vulgues no vulgues. Però, paradoxalment, es va fer un tip d’escriure en espanyol (i encara més de traduir a l’espanyol) i no manifesta en cap moment l’amor a aquella llengua. Xammar va marcar una ratlla molt nítida entre la feina, el ‘modus vivendi’, i els sentiments. Quan es tracta de les coses de Catalunya va a totes (‘no prenc mai precaucions’, diu). La feina és una altra cosa, oimés en l’època de prohibicions i de condicionants que va viure.

El fet cert és que observa les llengües i en treu lliçons. I això val per al català, és clar, però també per a les altres llengües que va aprenent. Quan ja sap francès, après a Barcelona i consolidat a París, comença a interessar-se per l’anglès. S’ha de suposar que quan arriba a Anglaterra per primera vegada en sap més aviat poc. No gaire temps abans, al vaixell que el tornava de l’Argentina, havia ensopegat amb un cartell que deia ‘No smoking’. Així és com recorda aquell moment: ‘Vaig trobar molt curiós que els anglesos portessin llur tradicional formalisme fins a l’extrem de prohibir que es vestissin de “smoking” els passatgers per tal de freqüentar un indret tan poc luxós […]. No sabia que en anglès “smoking” volgués dir fumar i, d’altra banda, ignorava igualment que el vestit de mitja etiqueta que els catalans, els francesos, els espanyols, els italians, els alemanys, els escandinaus i els eslaus designen amb el nom de “smoking” portés en anglès un nom totalment diferent: “dinnerjacket”, o gec de dinar.’

La seva aguda observació el porta a fer comentaris lingüístics com aquest de tant en tant. Els deixa anar com de passada, sense mostrar gens de petulància. Com ara quan es refereix a la manera d’escriure els cognoms catalans: ‘La senyoreta Käthe Müller i el seu seductor, Faustí Ballvé i Pallissé (cognoms evidentment estrafets per algun empleat del Registre civil), esdevingueren marit i muller a Londres.’ Acostumats com estem a veure aquestes formes, no ens adonem que, efectivament, fa anys algú va estrafer uns ‘Bellver’ i ‘Pellisser’ originaris.

En algun punt, també sense escabellar-se, fa observacions que posen en evidència la falta general de sentit crític a l’hora d’acceptar les formes lèxiques hispàniques. N’és un exemple aquell qüestionament del mot ‘variant’ per a referir-se a la carretera que esquiva un nucli habitat: ‘L’avinentesa fou aprofitada per a construir a la carretera de Barcelona a Vic això que en diuen una variant, quan n’hauríem de dir una desviació.’

És interessant també de veure com fa ús dels seus coneixements profunds de les altres llengües per acolorir el discurs. Posem per cas, quan recorre a una frase feta alemanya per parlar de Hitler: ‘ Els alemanys diuen que “per escombrar bé no hi ha com les escombres noves”. El nou govern de coalició presidit per Hitler no va perdre el temps. Va dissoldre el Reichstag i va convocar noves eleccions.’

Però l’amor a la llengua catalana traspua adesiara en la manera d’escriure, sobretot en l’ús (tan dosificat, tan elegant) d’expressions genuïnes. D’això en parlarem un altre dia.