Aquesta història ve de molt lluny, però les coses sembla que es van repetint irremeiablement.

Ens han posat el morrió, ara no toca parlar de la nostra reivindicació Nacional, ho diuen ells, no nosaltres, que quedi clar. Però si que seguirem parlant de les seves coses. El País segueix funcionant cada dia. Ens llevem, treballem, pensem, escoltem i per damunt de tot seguim opinant.

Entre les coses que ens convé explicar, el cos ens ho demana, hi ha les contradiccions d’alguns dels personatges amb càrrec polític més important d’ençà la constitució del nou Govern.

Alguna de les seves frases predilectes sempre inclou els mots sostenible, energies alternatives i política social. Li hem escoltat i llegit en múltiples ocasions i en va fer bandera durant la darrera campanya electoral. S’ha presentat, ell o algun representant seu, a moltes manifestacions i actes públics que tractaven sobre les problemàtiques més importants pel nostre territori i la seva gent. En definitiva un model dialèctic perfecte per intentar esgarrapar vots en les capes més sensibles de la societat.

Ara, però, les coses han canviat radicalment. Ja hi ha govern, és de coalició (la cosa del tripartit no els hi agrada recordar-ho) i han pactat un programa entre tots tres.

Aquest programa té un contingut molt direccionat a servir les persones, les polítiques d’igualtat, la producció, les noves tecnologies, la cultura etc. Però té també algunes pedres a la sabata del nostre personatge. Quart cinturo, línia de molt alta tensió, el TGV, els parcs eòlics etc. (no esmento Bracons ja que aquesta pedra ja no li fa gens de nosa)

Deia, que el programa de Govern contempla també aquestes qüestions i pel que sembla no hi haurà cap problema per aprovar tots i cada un dels projectes que han de permetre la seva execució. No ho dic jo, ho ha dit el President després de fer el pacte de Govern.

Què en farem de la promesa de no pactar amb els que defensin el quart cinturó? Què en direm de la línia de molt alta tensió? Estem d’acord amb el TGV o seguirem defensant el tren convencional i d’ample europeu? Jo crec que la cosa acabarà com el tema Nacional, millor no parlar-ne no fos que el President s’emprenyés, en tot cas aconseguir algun petit retoc, algun talús més o algun petit canvi d’itinerari. Tot pot quedar justificat a canvi de ser al Govern. Les paraules se les emporta el vent, encara que el poble no oblida.

De tota manera hi ha coses que cal reconèixer, ha parlat molt clar de les mancances d’efectius dels Mossos d’Esquadra arreu de Catalunya. Ha parlat clar però, també podia haver dit alguna cosa en el moment del desplegament a Barcelona, o no? Molts varen intuir i més tard constatar, que aquest desplegament deixaria les Comarques sense efectius. On era ell? Segurament pensant en sostenible, energies alternatives i polítiques socials i en no perdre el pas del futur govern, el Govern de les seves contradiccions, és clar.

Ahir es va presentar el nou tripartit, ara en diran Entesa de Progrés, i ens ha deixat a tots estorats, com a mínim.

La cosa pot semblar precipitada si tenim en compte l’envergadura d’un pacte de govern que comportarà, entre altres qüestions importantíssimes, el desenvolupament de l’Estatut. Jo crec que no hi ha hagut gens de precipitació, ans al contrari, la cosa ja estava calculada, escrita i pactada des de feia molts dies.

Al menys les persones serioses en el moment de trobar socis per engegar un projecte nou, fan una planificació de competències, de formes d’execució, de terminis, de volums d’inversió i d’endeutament, decideixen qui farà aquesta o altra cosa, qui serà el president del consell d’administració i com repartiran les funcions executives i fins i tot qui serà el secretari del consell.

Això segur que, en el cas del nostre govern, ja està decidit i esperem que molt ben lligat i per tant, la velocitat perfectament calculada, ja que si no fos així la cleca pot ser pitjor que la del darrer mandat.

En aquesta situació no es pot deixar d’esmentar la relació que pot tenir, o no, la velocitat en la decisió, amb la manca de consulta als màxims òrgans dels respectius partits que conformen la part substancial del pacte, o sigui Esquerra i PSC, ja que s’ho han ventilat en les executives i després ho comunicaran als consells nacionals. Podran aquests organismes esmenar la plana als seus delegats en les executives? O tot serà un callar i atorgar? I si la cosa els surt malament, què faran?

En algun article anterior vaig manifestar que el poble de Catalunya es pot governar sol, sense pares esperituals, ni recolzaments interessats i en aquesta línia crec que hauria d’anar el pacte de govern, el poble va parlar en les eleccions del dia 1 de novembre i per tant el pacte havia de haver anat cap allà on volia el poble. Voler, des del govern, fer de pare a tot un poble pot resultar fatal pel conjunt de Catalunya i segurament anirem avançant cap a una rebel·lió silenciosa, però constant, que ens ha de permetre la nostra sortida definitiva de la casa del pare, per acabar sent lliures per decidir el nostre futur.

S'ha posat a ploure de cop. No sé què passa, però cau aigua a dojo, i diuen que l'aigua espatlla els camins. Què fer doncs? Obrir el paraigua i esperar que escampi una mica, per tonar a sortir del cau. I després tornar a patir, tornar a lluitar, tornar a vèncer.

Després dels resultats electorals d’ahir encara no es pot intuir qui serà el proper President de la Generalitat i quin tipus de Govern tindrem, però el què ha quedat clar és que les anades i vingudes del PSOE a Catalunya durant aquesta campanya electoral han servit de ben poc. Amb aquest panorama s’ha de filar molt prim a l’hora de configurar la majoria al Parlament, les coses han canviat substancialment i no es poden repetir errors de la legislatura que hem deixat enrere, s’ha de treballar per assolir una majoria que permeti seguir reclamant els nostres drets, la nostra identitat i la nostra situació real a Espanya i a Europa. Per això ens cal una nova majoria, nova per anar endavant, nova per donar al nostre País la il•lusió que ha perdut, nova per afavorir el desenvolupament cultural i social que ens pertoca i per dirigir l’economia a les fites que ens han de permetre la diversificació que trenqui el monopoli que avui té el sector de la construcció. La majoria que ahir va votar el poble de Catalunya. Joan Llenas

Estem enfilant el darrer tram de la campanya electoral i ens han demanat el vot per la dreta i per l’esquerra. No vull dir les dretes i les esquerres, vull dir que les peticions ens han vingut per tots costats. La diferència entre dretes i esquerres la tenim una mica malament, només cal veure la quantitat de reunions, esmorzars, dinars i berenars que han fet els nostres polítics amb els empresaris, per adonar-se de la dificultat que tenim per esbrinar quí és de dretes i quí és d’esquerres.

Un cop explicada la dificultat de saber on està cada un dels partits que es presenten a les eleccions, cal posar sobre la taula alguns dels temes importants pel nostre País, i a partir d’aqui decidir, què farem el dia 1?.

L’ensenyament segueix patint problemes molt importants, destacant el del fracàs escolar, i jo no veig que les coses millorin en un futur massa immediat, ja que pràcticament tots els partits defensen més o menys una manera igual de anar passant i passant el temps, fins que ja no hi puguem fer res.

En salut la cosa marxa pel mateix camí. El fonament de la política convergent dels darrers anys no veig que hagi canviat massa amb el tripartit, ans al contrari, crec que ha empitjorat, la llistes d’espera no han millorat gens, els protocols restrictius han augmentat i si algú pensava que els nostres diagnòstics serien ràpids i concluents s’ha equivocat, doncs, ara per ara, cada dia costa més veure un especialista (però, n’hi han?) i les visites es dilaten en el temps de sis mesos en sis mesos. I això cap partit ho qüestiona, tots pensen igual o similar. És el cas de l’enderroc del Trueta de Girona, tots ho veuen bé? Com és possible? I el poble què en diu? Ens ho han preguntat o tot s’ha fet a esquenes dels professionals i els usuaris?

La MAT, és un fart de riure. Des de Madrid ens la volen encolomar, la majoria de partits sempre acaba dient que com a molt la Generalitat ha de procurar que l’impacte ambiental sigui el mínim possible, però l’accepten.

El desdoblament de la N-II, ja fa pudor. A hores d’ara encara hi ha trams per decidir, alguns passen pel lloc que no volen els ajuntaments i tot plegat s’està endarrerint molt més del que necessita la nostra economia, tot i que, per la majoria la nostra connexió amb Europa és fonamental. Però tot ho decideixen des de Madrid i ja se sap..

El conjunt del territori està amenaçat per milers i milers d’edificis, per satisfer la demanda de sòl que reclamen els promotors. Per això necessitem més d’un milió de treballadors de fora, als quals ningú garanteix continuitat en la seva feina quan la voràgine constructora faci fallida. Mentre, l’accès a un habitatge digne i a preu digne està absent del nostre mercat, igual que la feina garantida i ben pagada. I tots miren cap un altre costat mentre ens diuen que ho arrenjaran, això si no ho defensen aferrissadament com ho fa algún membre destacat del govern.

Tot plegat ens porta a una conclussió força depriment, però clara. El dia 1 de novembre només ens queda prendre l’opció nacional, la que defensa clarament els interessos polítics, culturals i històrics del nostre País, la que va defensar fins el final l’Estatut sorgit del Parlament, la que segurament pot conduïr el govern d’una manera molt més ansenyada i que pot redreçar, sense cap mena de dubte, molts dels temes que he exposat en aquest escrit.

Jo, ja sé què faré l’1 de novembre. Votaré per defensar els interessos de la majoria de catalans, sense dependències de Madrid i per seguir exigint el dret a decidir per nosaltres mateixos.

El problema de la manca d’habitatge i sobretot dels seus preus, omplen dia rere dia planes dels diaris digitals i de paper. Ara però s’ha obert un nou front, el de la “non nata” cimera Europea convocada per la ministra Trujillo (cal recordar i no oblidar que és la persona que ens vol fer viure en menys de 40 metres quadrats). La cimera s’ha anul•lat per la por de possibles aldarulls dels grups antisistema i de quatre violents que la volien boicotejar i per damunt de tot per fer veure que hi ha pau a Catalunya durant la campanya electoral. El títol “Els meus amics” vol il•lustrar les connexions que hi ha entre les persones que varen decidir aquesta suspensió. La Junta de Seguretat, sembla que formada per tècnics de les policies que funcionen a Barcelona, té responsables polítics coneguts. El delegat del Govern de Madrid a Catalunya, Sr. Rangel, la consellera d’Interior, Sra. Tura i l’alcalde de Barcelona, Sr. Hereu. Tots ells persones d’absoluta confiança del candidat Montilla, tots càrrecs dirigents del PSC, Rangel era l’anterior Secretari d’Organització del partit i per tant mà dreta de José Montilla. Ara ens volen fer veure que cap d’ells era allà o que no es reconeixen responsables polítics de la decisió, expliquen que la cimera ja la faran al novembre, que tenen capacitat per evitar aldarulls i no sé quantes coses més diuen que tenen. La veritat de la decisió no la sabrem, perquè no ens la volen explicar, però la podem intuir fàcilment, no volen que veiem com les persones protesten per criticar la política d’habitatge que s’està fent des de Catalunya. No volen que es vegi a Europa que hi ha persones descontentes amb l’especulació urbanística, amb els preus dels habitatges, amb l’enriquiment d’uns quants, amb les hipoteques per a tota la vida, amb els lloguers escandalosos, amb els preus de la contribució, per posar quatre exemples que il•lustren el que es mou al voltant de tot això. No volen que hi hagi descontents, tothom ha d’estar d’acord amb la política que es fa des de la plaça Sant Jaume, i prou, a callar.

Després de la moció de censura del socialista Pla, just després, fan el que realment els hi bé de gust, pactar amb el PP. En aquest cas ha estat per facilitar encara més la destrucció del territori del País Valencià. Ja els hi va bé la política urbanística de Camps, més cases, més metres de formigó, menys sòl protegit, menys aigua per a tothom. Ells, els socialistes, passaran a la història com els vertaders executors de la destrucció ambiental, lingüística i nacional del País Valencià. No el PP, ells, els socialistes, que haurien de ser el pal de paller de la construcció nacional juntament amb les forces nacionalistes i d’esquerra, prefereixen passar a la història com la força política que ha donat suport a la dreta espanyolista (el primer va ser en Lerma). Prefereixen guanyar un vot que no pas assolir els valors que intrínsecament té el poble valencià. Franco hi va posar les llavors i la colonització, ara ells porten a terme l’execució material del fet. Quan varen pactar l’Estatut Valencià ja renunciaren a protegir la llengua, ja deixaren el 5% de mínim per poder accedir a les Corts Valencianes i escenificaren l’abraçada de l’ós amb Camps per demostrar que són realment iguals en quant al projecte de País, bé millor dit, al projecte de Comunitat Autònoma. Jo els hi demanaria que fessin un canvi de nom al seu partit. Sembla una vertadera collonada que es diguin Partit Socialista del País Valencià, quan realment el que els hi cal és dir-se Partido Socialista Obrero Español. Els qui s’han de treure el vel, la màscara, són ells. Ja n’hi ha prou de fer el número dialèctic per acontentar no se sap a qui, que diguin realment el què pensen i així lligarà perfectament amb el que fan.

En aquest País estem acostumats a parlar de tot, de les coses que sabem i de les que desconeixem. Critiquem quan considerem que hi ha injustícia, desconsideració o bé quan veiem que s’han pres decisions poc encertades. No veiem bé la destrucció del nostre paisatge a canvi del creixement econòmic, no callem quan la prepotència ens vol fer veure les coses d’un altre color, cridem al veure com s’estan fent polítiques socials que arriben tard i malament o quan la sanitat lluny de millorar substancialment enfila el camí de la privatització més descarada. També critiquem l’actitud de l’Església catòlica envers la solució de problemes socials i per tant estem contra del seu conservadorisme ancestral. L’Església ha evolucionat, evidentment, però encara manté una actitud molt allunyada de les demandes socials o de les realitats socials, per dir-ho millor. Està clar que l’Església l’hem d’entendre com el govern de les coses de Déu a la terra i per tant el govern dels homes en relació al mandat de Crist. No sé, no ho sap ningú, què diria Jesucrist de les coses que passen avui al nostre planeta, però jo estic convençut que en faria una lectura molt més moderna que no pas els seus administradors apostòlics. Li critiquem aquesta actitud i no passa res. No veiem bé, i ho diem, que no intervingui més decididament en el gran problema africà, no entenem, i ho diem, que no faci una lectura molt més crítica de les polítiques econòmiques globalitzades o que deixi en mans dels homes l’esclavista econòmic que s’està practicant als països de l’orient, i així podríem dir de moltes coses que critiquem a l’Església, i no passa res. En aquesta línia crítica també hauríem de situar als administradors del llegat espiritual de Mahoma. No ho fan bé, segons el meu punt de vista, en relació a moltes coses que passen al món. Reaccionen enfurismats envers qualsevol crítica que se’ls hi fa, no toleren l’opinió de les persones que professen altres religions, ells en diuen heretges, i criden a la guerra santa per qualsevol motiu, sigui important o no. Nosaltres pensem que volen mantenir als seus fidels en una situació de dependència religiosa massa estricta i allunyada de les realitats socials que avui hi ha arreu del planeta. Què diria Mahoma si avui pogués opinar sobre aquestes situacions? Com en el cas de Jesucrist, crec que faria una aportació molt adequada als temps que vivim, evitaria les confrontacions i per damunt de tot acceptaria les crítiques dels que no compartissin el seu pensament. Per exemple: què en diria de la carrera atòmica que ha engegat Iran? Penso que en contra de l’actitud dels seus administradors a la terra ( que en aquest cas si que estan al segle XXI ), diria que és un despropòsit que ara la vulguin fabricar i defensaria el desballestament global de totes les armes atòmiques del món. I a més a més acceptaria la meva crítica envers la política del govern iranià en aquest tema, com també veuria bé que jo digués que estic d’acord amb l’actitud que mantenen envers el govern de Bush i els seus afanys harmonitzadors.

Per allà on volen els de sempre, evidentment.
Les nostres carreteres interiors estan farcides de revolts. És la conversió dels antics camins de carro. Aquests adaptaven el seu traçat als interessos dels propietaris, protegien determinats terrenys, sempre en favor dels grans. Si la cosa anava d’aquesta manera segles enrera, diguem que ja ens ho hem trobat així i no ho podem canviar. Altra cosa és veure com ho fem avui. Els camins eren per carros, pocs carros i sense problemes de saturació en els seus recorreguts, no hi havia embussos, ni hores punta, ni cap incompatibilitat entre ells i els vianants. Convivien sense cap problema. D’ençà el començament del segle vint fins avui les coses han canviat molt, algunes per bé i d’altres en contra dels nostres propis interessos. Amb menys de cinquanta anys, els darrers del segle, s’han salvat moltissimes vides gràcies a la penicil•lina, però hem arribat a un grau tan elevat de saturació, que ara ja es fa complicat la seva prescripció facultativa en malalties per les quals abans era imprescindible. Es va apostar a favor del cotxe en detriment del tren, per afavorir les grans multinacionals estrangeres del sector, que va provocar l’inici de les primeres grans migracions interiors, era feina per avui i fam per demà. Com a conseqüència d’aquesta aposta industrial tan llaminera es varen desmuntar tots els carrilets que creuaven les nostres comarques (que tanta falta ens fan avui) i es va començar a trinxar el territori amb grans autopistes, autovies, eixos etc., sempre afavorint els interessos de les grans empreses, les quals no paren de demanar més infrastructures per seguir conquerint els llocs més alts en la llista de guanys, per a elles i els seus dirigents. La direcció escollida ha portat evidentment un creixement importantíssim del sector de la construcció, ja que en algun lloc s’havien de col•locar les persones que venien atretes pel somni de millora econòmica. Ciutats noves, barris nous, descontrol absolut en quant a la planificació i organització dels espais. Resultat: grans fortunes per a uns i habitatges sense cap qualitat i barris marginals com a conseqüència d’edificar les noves construccions lluny de les zones residencials ja existents, per els altres. Mentre, en els llocs d’origen d’aquestes persones les inversions productives eren pràcticament inexistents. Ara, encetat el segle vint•i•u, molt hauran de canviar les coses per trencar aquesta tendència tan malèvola. Quines alternatives ens ofereixen? De moment carreteres, del tren res de res o com a molt per d’aquí a 50 anys. El TGV arribarà a la frontera el 2009, anant bé, quan a França ja fa 25 anys que funciona i el de Madrid Sevilla més de 15. Més, moltes més, zones per edificar mils d’habitatges. Territori destrossat per més i més carreteres, pobles reconvertits en ciutats ingovernables social i econòmicament. Tot plegat perquè uns quants segueixin acumulant diners i més diners, i per que la majoria segueixi veient el futur com una cosa incerta, amb la maleta sempre preparada per anar cercant contínuament el lloc ideal per sobreviure a tanta desigualtat i a tanta especulació ambiental i humana.

Cada dia entren més persones a la presó. Les que encara no s’han començat a construir quedaran plenes de gom a gom abans del 2010. Quin futur més magre ens espera en aquest tema. Ja s’ha dit i repetit que malgrat el creixement econòmic les coses no van gaire bé per un sector important de la societat. Un 18% viu més avall del que en diuen el llindar de la pobresa. Un 50% no té diners suficients per arribar a final de mes. Hi ha molt fracàs escolar, molta precarietat laboral, poca inversió en investigació, tota la nostra economia està en mans de l’empresa privada, que és la que decideix qui cobra, qui treballa i quan treballa. Amb aquestes condicions, quina qualitat de vida li espera a aquest important sector de la nostra societat? O és que algú somia que la reacció davant la misèria sigui el somriure fàcil i la paciència infinita? No justifico la delinqüència, però a vegades es pot arribar a entendre que les persones a les quals la societat ha girat l’esquena alguna cosa han de fer per demostrar que són vius i que tenen els mateixos drets que els altres, drets que passen per una bona educació, un bon habitatge, una bona feina i un plat a taula dues vegades al dia i no fracàs escolar, habitatges sense condicions i sous que en molts casos no arriben al miserable salari mínim que hi ha fixat a casa nostra. Per això, ara que s’ha privatitzat quasi tot i que les empreses guanyen milions a sacs, no seria una bona solució privatitzar les presons? Pagar un cànon per intern a canvi d’una gestió que ara carrega en excés els pressupostos públics i que segur deslliuraria diners suficients per invertir en allò que és essencial per a les persones, el dret a la vida digna.

Avui he enviat un mail a la Direcció socialista gironina que entre altres coses diu: Aquest correu és per fer-te saber la meva voluntat de deixar la militància al Partit, a partir d’aquest moment. Els darrers esdeveniments, aprovació d’un Estatut de gestió i no d’afirmació nacional, la subordinació sense condicions al POSE, i per damunt de tot el gir d’opinió que heu explicitat la majoria de dirigents del partit envers la figura de José Montilla, com a òptim candidat, em fan decidir, després de moltes reflexions, a deixar de ser militant del Partit dels Socialistes de Catalunya (el naixement del qual vaig aplaudir, en directe, al Palau Blau Grana).

El dia 9 entra en joc. Del vigor d’aquest nou estatut no en vull ni parlar. Ara que s’acosten les eleccions al Parlament sentirem opinions per a tots els gustos sobre les bonances d’aquest nou text que ens han engaltat. Pot semblar sobrer escriure altre cop d’un tema que ja pràcticament tots els partits donen per bo. Però crec que val la pena fer-ho. Jo penso que després dels resultats del referèndum se’n parla poc de la cosa que diuen ens ha de governar els propers 25 anys. Avui llegint un article de la consellera Geli m’he quedat bocabadat per la interpretació que en fa ella del missatge de Montilla �oeara és l’hora dels catalans”. Ve a dir, la consellera, que tot plegat s’adreça a la gent i ella li dóna un nom, com a mínim insultant. El nacionalisme de la gent. Què hem d’entendre per gent? Què vol dir nacionalisme de la gent? Suposo que per ella la gent són les persones que formen part de la Nació catalana del preàmbul de l’Estatut. I que per nacionalisme de la gent entén una espècie de política social, cultural i fins i tot econòmica que ens ha d’igualar per baix amb la resta de pobles de l’estat. Si és així, que ho és, la consellera faria bé de parlar clar i no voler confondre o enganyar a les persones que viuen i treballen a Catalunya, o sigui als catalans. Ni la política de Montilla anirà a favor dels catalans, ni encara que vulguin deixarem de parlar de la nostra Nació, per més que ens l’hagin camuflat en el preàmbul de l’Estatut del PSOE.

Aquest diumenge, i ja fa tres setmanes que ho veiem, hem vist per la televisió l’horror del bombardeig sobre el Líban. El govern jueu no vol ni sentir parlar de cap alto el foc que aturi aquesta trista realitat. Els guerrillers d’Hezbol•là segueixen enviant, també, els seus míssils sobre la terra d’Israel. Acusacions mútues d’agressions impedeixen que s’aturi aquesta intolerable situació de la que solament en surt perdent la població civil. S’ha de dir també que la població civil, d’ambdós bàndols, recolza majoritàriament l’actuació dels seus. Qui ha permès el gran poder d’Hezbol•là? Pot Israel baixar la guàrdia sense el perill que l’esborrin del mapa? A qui hem de defensar nosaltres? Recordo que fa molt d’anys als progres d’aquest País els feia molta gràcia l’Estat d’Israel, hi anaven a fer estades, i no paraven de parlar de l’ experiència positiva que representava aquell viatge al nou estat. Més endavant la lluita palestina va calar fort entre la nostra societat. Era injust que els jueus tractessin al poble palestí com si fos foraster a la seva pròpia terra. Ara resulta que si ens manifestem a favor dels libanesos i en contra de l’agressió jueva ens poden considerar quasi terroristes, si fem defensa dels jueus ens consideraran favorables a la guerra i per tant defensors de les polítiques de Bush i Blair. Jo crec que no hem de fer com el govern de l’Estat Espanyol, que avui diu blanc i ha de demanar perdó i demà diu negre i ha de matisar la seva posició. Hem de denunciar clarament aquesta absurda guerra, hem de reclamar un alto el foc immediat, i per damunt de tot hem d’estar en contra de qualsevol actuació armada, libanesa, palestina o jueva, que perjudiqui la societat civil, encara que aquesta societat civil estigui a favor dels que ells creuen que defensen els seus interessos. La diplomàcia o millor dit la hipocresia internacional, mentre, discuteix en reunions i més reunions com solucionar el problema que ells mateixos han creat, sense voluntat de condemna a Israel, els calés són els calés, ni posició clara de desarmar els d’Hezbol•là. Fins i tot avui sembla que han demanat a Síria que intervingui diplomàticament...., quan fa quatre dies era el principal ajut d’Hezbol•là.

Els d'Inciativa es varen abstenir ahir, en la reunió del Govern, en relació al Pla d’Infrastructures. Què vol dir abstenir-se? no mullar-se, o no saber que dir? Si hi estaven en contra tenien que votar que no i no voler fer el doble joc a l'espera del que pugui passar després de les eleccions. L'altre abstenció sonada d'enguany va ser la d'ERC al Senat en la votació del nou Estatut. Si haguessin fet el que tenien que fer, o sigui votar que no, ara el nostre panorama com a País seria un altre i les coses potser les podríem decidir nosaltres i no el PSOE.

Ja veiem a venir que el Pla Director de l’Empordà seria el que ens proposa el Govern de la Generalitat. No ens han defraudat gens ni mica, ells van a la seva i volen, amb la cara ben alta, convertir el nostre territori en un seguit de construccions que sense solució de continuïtat enganxin les costes del barcelonès amb les de l’Alt Empordà, o millor dit, que tot el territori de costa catalana sigui una continuació de construccions. Quilòmetres i quilòmetres d’edificis des del Delta fins a Port Bou. Ells volen que s’executin els més de 110.000 habitatges nous que segons el conseller Nadal encara pot tenir la nostra costa. Això si, també s’ha de dir que ens regalaran una pila d’hectàrees verdes i protegides que compensaran, segons ells, aquest desgavell urbanístic. En la mateixa línia constructiva de la costa va el territori interior, doncs no hem d’oblidar que el Pla de l’Empordà també regula terra endins el model de País que ens proposa el Govern. Palafrugell podrà créixer fins a 45000 habitants amb el nou Pla General, Santa Cristina podrà doblar els seus habitants si s’aprova el pla que proposa el consistori, a La Pera podran fer autèntiques bestieses, Figueres serà la segona ciutat gironina. Hi ha molts més exemples, molts, que cada dia generen queixa rera queixa. Metres i més metres de construcció arreu del territori, la costa i l’interior, seguint un model de País que només genera plus-vàlua econòmica ràpida, però que de cara al futur generarà problemes al conjunt de la població al no poder accedir a sistemes productius alternatius, que ara es menyspreen i demà seran imprescindibles. Tothom ho diu, tothom ho veu, però ells segueixen immutables fent cas als sectors que els hi demanen resultats i metres quadrats de totxanes i oblidant que aquest creixement comportarà problemes a la sanitat, als serveis socials, a l’ensenyament, sectors que ara mateix ja pateixen mancances importants, molt importants, que tenen repercussió negativa en el conjunt de la població. Demà això serà exponencialment molt més greu i el Govern no hi podrà fer front, per mancances econòmiques que avui ja representen una part del problema. Si seguim el model Nel•lo (mà dreta del conseller Nadal) que diu que no s’ha de regular el creixement sinó gestionar-lo anirem cap una gran metròpoli catalana que es dirà Barcelona i un seguit d’urbanitzacions buides de personalitat i plenes de problemes de gestió quotidiana, sense cap qualitat ni encant turístic, que es diran Àrea de Girona, Àrea de Tarragona , Àrea de l’Ebre, Àrea de Lleida i Àrea Pirinenca. Tothom ho diu, tothom ho veu, però ells des del Govern ens volen planificar el territori com si el món s’acabés demà. La llàstima és que el Govern és de PSC i ICV i que la seva política agrada fins i tot a ERC i a CiU, que no hi diuen res en contra.

Sembla que ja tenim en Montilla preparat per presentar-se a les eleccions al Parlament de Catalunya. A mi ja em sembla bé que s'hi presenti, no hi ha cap problema, pot fer-ho qualsevol. És allò que deiem de que, és català qui viu i treballa a Catalunya. Fins aqui, cap problema. Altra cosa és que ELL, ens vulgui governar des d'Espanya, que és el que realment vol fer. Governar amb els paràmetres del PSOE, i aixó a mi que sóc militant del PSC, no em fa gens de gràcia. Jo voldria que ens governés un català amb els nostres paràmetres, els dels catalans. Jo sempre dic que en Montilla vol governar aquí pensant amb allà, i això no ens convé gens, però gens, de veritat.

Jo plegaria ara mateix, o no? a la vista de la participació hauríeu de deixar-ho córrer i convocar eleccions ja


ho interessa als catalans el nou estatut?

i dels resultats no en parlem

quina vergonya

Les posicions envers l'Estatut ja fa temps que estan clares. Ningú podrà dir que no n'ha sentit a parlar. Des de les eleccions al Parlament de l'any 2003 no s'ha parlat pràcticament de res més. Altra cosa serà veure si ha valgut la pena fer tant de rebombori per acabar amb un text que realment no satisfà a ningú. Ni al PSC, ni a CiU, ni a IC, ni al PP i molt menys a ERC. Solament cal escoltar les declaracions d'uns i altres per adonar-se que tothom hi troba mancances, excepte el PP és clar. Declaracions de Maragall i de Pujol, per exemple, estan plenes de referències a allò que haguera estat possible i desitjable, encara que diuen que de moment ja els està bé el que ens han atorgat. Solament Montilla diu estar satisfet del tot. No podia ser d'altra manera ja que ell i els seus han estat els verdaders negociadors que han aconseguit aplanar el que havia aprovat el Parlament el 30 de setembre de 2005. Votarem els catalans el dia 18 de juny? Crec que ni més ni menys que altres vegades. L'allunyament entre el poble i els seus dirigents cada cop és més evident, ja que massa sovint les coses que ens proposen no responen a les necessitats reals del País i la seva gent, i això cansa molt de veritat. La paciència dels catalans, al llarg de la història, ha sigut inqüestionable. Reculant solament 80 anys trobem la dictadura de Primo de Rivera, que vàrem aguantar i amb algunes coses, alguns varen col·laborar, després les retallades a l'estatut de Núria impulsades també per un govern d'esquerres i en aquell cas republicà, vàrem permetre l'empresonament del nostre govern l'any 34, vàrem deixar i col·laborar, no tots és clar, en l'aixecament de Franco, ens varen afusellar el nostre President i vàrem tenir la santa paciència d'aguantar al dictador durant quaranta anys. Ja més recentment hem tingut la paciència de la transició que va generar una Constitució estrictament espanyola, un Estatut absolutament neutre entre la resta d'estatuts, unes lleis orgàniques armonitzadores de quasi tot i ara ens diuen que hem de tenir també paciència amb l'estatut que ens proposen votar el dia 18 de juny. Crec sincerament que aquesta actitud té un límit i ara ens toca ser realistes i veure les coses tal com són. La solució dels nostres problemes no pot esperar ni 7, ni 10 ni 25 anys més, hem de poder fer les coses que convenen al poble català, hem de conquerir el nostre dret a decidir com volem ser de grans, em de dir prou a la falsa solidaritat entre els pobles d'Espanya i posar sobre la taula la solidaritat real que pot assumir el poble català. Si no ho fem així ens continuarem empobrint en tots el àmbits i diluint les nostres aspiracions en aquest marasme autonòmic que no té res a veure amb el nostre concepte de País. NO cal dir gaires obvietats més, el dia 18 que tothom faci el que vulgui, però jo posaré l'accent en el NO.