S’ha mort en Gregorio López Raimudo. Lluitador per la llibertat i la democràcia durant la dictadura franquista. Era comunista, ja sabeu aquells que fèiem por només de sentir el nostre nom. Lligat estretament a Santiago Carrillo i a Dolores Ibarruri a través del Partit Comunista d’Espanya. Dirigent principal del PSUC. Secretari General, primer i al final President.

Anys i panys de lluita ideològica per vestir una societat obrera catalana que ell pensava que dirigiria els destins del País. El V i VI congrés del PSUC es va encarregar de fer fonedís tot allò que el somni comunista havia imaginat. L’eurocomunisme, la transició, els pactes de la Moncloa, les invasions de Txecoslovàquia i d’Afganistan i la forta pressió del capitalisme ferotge varen trencar tot el que s’havia dissenyat. Així ens van les coses.

En López Raimundo va ser referent del PSUC i després de mort en seguirà sent. Ha rebut moltes distincions, reconeixements polítics i socials, tothom, amics i enemics polítics, destaquen la seva vàlua. Ara tothom en vol ser amic o conegut, esta bé que al final de la teva vida et saludin efusivament.

Jo veig aquest reconeixement com una cosa que va estretament lligada a totes les persones que han deixat la pell pel mateix projecte que avui simbolitza López Raimundo. El reconeixement als peons o la mà d’obra de la política que ha treballat, hores, dies i anys per assolir unes fites (les mateixes que volia en Gregorio) que al final s’han vist frustrades pels esdeveniments polítics al nostre País. Volíem dirigir el canvi, la transformació de la societat, per fer-la més justa i igualitària, i ens hem trobat amb una realitat que ens ha desbordat. El capitalisme ha assolit un dels seus màxims històrics amb l’ajut inqüestionable de les renúncies de la classe treballadora catalana.

Si volíem habitatge digne i suficient, aquí tenim el resultat. Si volíem sanitat pública i per tothom, la tenim, però més privatitzada que mai. Si volíem escola pública catalana, ja la tenim, però condicionada per la privada concertada, finançada amb diner públic. Si volíem...., ja veieu com ho tenim.

Reconeixent la tasca d’en Gregorio López Raimundo, reconeixem la tasca dels militants comunistes del PSUC, als quals algun dia, algú, haurà de proposar la concessió de la Creu de Sant Jordi o la medalla d’or de la Generalitat, per la seva contribució en la lluita antifranquista i per damunt de tot pel seu sacrifici ideològic.

En Manel Moreno Mauricio, l’Abilio Campos, l’Enric Juliana o la Montserrat Maresma de Badalona, l’Antonio Sanchez Romero, la Carme Parra o l’Emili Tauste de Palafrugell, per posar exemples molt coneguts per mi, mereixen també un reconeixement públic de la feina que varen fer per defensar les llibertats i l’emancipació de la classe treballadora. En definitiva per defensar un País molt diferent al que tenim avui.

Un parell de notícies ens poden fer reflexionar sobre el funcionament de la sanitat pública catalana. Abans d’ahir la consellera deia que han entrat en funcionament les 84 ambulàncies noves que s’havien retirat preventivament per manca de seguretat en circular. Afegia que durant el temps que no han funcionat no hi ha hagut cap problema en la prestació del servei d’ambulàncies. Cap malalt ha tingut problemes de retards en ser atès per ambulàncies públiques durant aquests mesos? Totes han arribat a temps? Segur que tots coneixem alguna persona que té queixa sobre la velocitat d’arribada de l’ambulància que s’ha reclamat. 84 vehicles són molts, com per no notar la seva falta, o és que es varen comprar sense necessitat? Estan situades estratègicament en el territori per evitar desplaçaments massa llargs?
L’altra notícia fa referència a la fugida, de Barcelona, de més de 400 metges en un any. La quantitat fa una mica de por, encara que sigui per qüestions econòmiques, laborals o d’especialització, el nostre sistema torna a demostrar que falla per tots costats. Després d’aquestes dues notícies tan gratificants, podríem afegir o recordar que els pacients segueixen passant el calvari dels retards en les visites al metge de capçalera (si, també el de capçalera, una setmana mínim), els especialistes, les proves diagnòstiques etc.
I la sanitat privada, va bé? Mai havia anat tan bé.

Quan el govern del PSOE ha de defensar, presentar o retallar alguna cosa que fa referència a Catalunya sempre ho fa en forma de duet, quan es tracta d’actuacions directes del govern o a través d’algun diputat o diputada del PSC-PSOE al Congrés dels Diputats.
Avui hem vist, altre cop, l’escenificació perfecta: La Vice de la Vega ha dit que respecta les paraules de Montilla, en la conferència d’ahir. Tot i això ha manifestat que el govern fa molt per Catalunya. Al seu costat assentia el ministre Clos, el qual a més a més ha dit que comprenia les paraules de Montilla i s’ha atrevit a donar la volta a aquestes paraules. O sigui el duet ha tornat a funcionar a la perfecció, una centralista del govern s’ha fet acompanyar per un centralista català, per demostrar que els catalans estan d’acord amb la política que es fa a Madrid. Error important per part de la Vice de la Vega: els catalans no estem d’acord amb el govern, en tot cas el que hi està d’acord és el ministre Clos. Botifler núm. 1

Tothom diu, des de fa dies, que hi ha ciutadans que han desaparegut. No té massa explicació, però la veritat és que no els hi hem sentit la veu ni han aparegut a peu d’obra. No han convocat la premsa per fer declaracions explosives. Sense cap explicació lògica, estaven amagats als seus despatxos. Ja els coneixem, en altres èpoques feien declaracions cada dia, demanaven dimissions al matí i al vespre, reclamaven un canvi en el govern de la Generalitat. Ara, sembla que s’han quedat muts. Els seus ja governen i no els poden criticar obertament i públicament, amb llibertat, tenen por de perdre la cadira. No es poden permetre que el seu cap els apunti a la llista negra.
Explico tot això després de veure les imatges del viatge de Zapatero al Baix Llobregat. Hi eren tots, a toc de botzina han sortit del seu cau i s’han enfilat a l’escala per sobre les vies seguint al seu patró, o patrons (el President Montilla també hi era). M’ha sobtat veure a l’alcalde de l’Hospitalet, la segona ciutat de Catalunya, Celestino Corbacho agafat materialment al braç de Zapatero. Darrera seu, la resta de representants municipals i comarcals. Com xais, darrera el pastor. Ell que tradicionalment ha estat molt bel·ligerant amb el poder de la Generalitat i el de l’Estat. Quin canvi Corbacho.

Avui està anunciada la visita de Zapatero. Ja tenim clar que en les seves mans hi ha el futur de les nostres infraestructures. Això, evidentment mentre no assolim les quotes d'autogovern que fixa l'Estatut del 30 de setembre (aquell que ens va retallar).
Ens fa falta la visita de Zapatero? No. Però, ell decideix les coses nostres, amb el suport inestimable de Montilla i els diputats catalans del PSC. Mentre, paciència i seguir treballant per evitar que el març, aquest senyor pugui a tornar a manar. I si ho fa que sigui condicionat clarament (no com ara) pels partits catalans. Amb els diputats del PSC, està clar que no hi podem comptar.

Avui habíem d’anar a Barcelona per un compromís social. Un enterrament. Des de Girona hi ha diverses opcions, el tren, el cotxe o el bus. Hem decidit agafar el tren. Un Catalunya Exprés que fa el recorregut en una hora i quart, més o menys. Perfecte, estalviem temps, i arribem a l’estació del Clot i després tot caminant fins a Sancho Davila. Hem pensat que els problemes de Renfe solament passen a la zona del Baix Llobregat, però no és veritat, avui també ens han deixat penjats. Això si, ens han informat bastant ràpid del problema, just a l’estació de Sant Andreu i hem pogut baixar per anar amb metro fins a la nostra destinació. Suposem que ha estat un efecte rebot, una sèrie de despreniments a Bellvitge han actuat com un dòmino a la resta de la xarxa. D’això no en parlen gaire, però alguns companys de viatge, d’avui, ens han dit que sol ser bastant habitual, sort que érem a Sant Andreu i no a mig recorregut.

L'Andreu Otero ha forçat una escola de Girona admetre una nena de 6 anys, 6 anys, a la qual els pares obliguen a portar el vel que li tapa la cara. Crec que el responsable d'Educació a Girona s'ha equivocat, ja que a continuació haurà de donar la raó a les concertades que no volen fer l'assignatura de ciutadania, i una mica més tard als que volen fer classe en castellà i després als que volen aprendre ....., o sigui que l'escola laica pública es convertirà en una olla de grills que ni l'Otero ni ningú podrà governar.

Sembla que el President ens vol fer canviar d’opinió, sobre la situació que viu  avui Catalunya. Segons sembla vol contraposar una Catalunya deprimida, amb un Catalunya, oficial, que va per bon camí, en qüestions com les inversions estatals, per exemple. Segons ell mai el govern estatal havia invertit tant a Catalunya, etc, etc, etc..Té raó el President, Catalunya està deprimida, però no en el sentit que ell li vol donar.

Ja es veia a venir que les coses anirien per aquest camí. La Rosa Diez, fuet ultranacionalista, ha fet el pas que ja havia indicat els darrers temps. Tomba definitivament cap al costat de les persones que amb una falsa pàtina progre, volen mantenir l’essència espanyola al País Basc i al conjunt de l’estat espanyol. A mi ja em sembla bé que es vagin traient la careta, com més donin la cara millor, llàstima que encara n’hi ha molt de personatge similar, que fa la viu-viu sense acabar de definir-se clarament davant els seus electors. De totes maneres el temps els posarà al seu lloc.

El disc dur és una peça fonamental en qualsevol ordinador. Avui parlaré del nostre disc dur, la nostra memòria, el contingut del nostre cervell.

Al nostre cap hi retenim molta informació, que anem processant a mesura que la nostra vida avança. Recordem coses que varen passar fa un munt d’anys, petits detalls de la nostra vida i del nostre entorn. És veritat també que a mesura que el temps s’esmuny moltes d’aquestes coses es van difuminant a poc a poc.

Avui es tracta de mantenir al nostre disc dur, coses importants pel nostre País, coses de la vida política que ens seran d’utilitat el dia de demà, o sigui el dia de les eleccions de març de 2008 (o potser seran abans?)

Voldria que recordéssiu un dels fets que va passar ahir al Parlament espanyol. Els diputats d’ERC, ICV i CiU anaven contra la ministra Magdalena Alvarez, i demanaven la seva dimissió, més per estètica que per convenciment, i solament un la recolzava, era el diputat del PSC-PSOE, Dani Fernandez. El fet que s’ha de recordar és precisament aquest, l’actitud del diputat català Dani Fernandez, el mateix que en les negociacions de l’Estatut estava assegut al costat del negociador del PSOE, no davant, al costat. O sigui un dels diputats, no l'únic, del PSC més identificat amb l’actitud del PSOE envers Catalunya.

(traducció del castellà)

Magdalena, què passa a Barcelona i a Montgat a Biure a l’AP7?

Què vols que et digui José Luis, les coses van com van i des de fa anys que tenim oblidats als catalans, però no ho podem dir (si publiquéssim la comparativa inversora amb altres comunitats, ens penjarien)

Mira Magdalena, no crec que hagis de dimitir, però prepara les maletes que segurament d’aquí uns dies et traslladaré a Barcelona, com a Morlán, per tal de tranquilitzar-los.

No em facis això José Luis, a mi Barcelona no m’agrada, jo prefereixo viure a Sevilla, ja saps, pescadito frito, uns finos i a viure que són dos dies

Mira Magdalena, jo no puc aguantar més la pressió dels catalans (tot i que Montilla es porta molt bé) i segurament haurem de tornar a prometre que complirem en el tema de les inversions, que els donarem el 18% de no sé què, els tornarem a explicar que nosaltres sempre complim el que prometem, que no és veritat que tot sigui culpa nostra, que tot ve de l’època del PP i CiU, que....

Molt bé José Luis, així es fan les coses, promeses com les de l’Estatut són les que volen els catalans, que si no les complim no passa res, ells segueixen produint per nosaltres com sempre, i a més a més ho fan a gust els cabr.....

Bona nit, Magdalena, per cert, no et deprimeixis massa per les peticions de dimissió d’ERC, ICV i Convergència, pensa que els uns governen amb Montilla i els altres estan frisant per entrar al govern, o sigui que tot ho fan de cara a la galeria,

Xirinacs, espero que la teva lluita no hagi estat baldera, que el nostre País avanci cap a les fites que tu, vares imaginar, malgrat els impediments que van sorgint cada dia de les persones i partits que prefereixen viure en una situació d’ambigüitat envers Catalunya i de col·laboració amb l’Espanya que ens té sota el seu domini.

Ara fa un any va entrar en vigor l’Estatut de Catalunya que va aprovar el govern de Madrid. El balanç d’aquest any l’ha presentat el Conseller Saura i pel que sembla, ell, està prou satisfet de com van les coses de les competències, diu que parla en nom del govern de Catalunya, per tant tots estan satisfets. Què més volem, si els que manen ja ho veuen bé, què hem de fer els altres?. Modestament crec que hem de seguir parlant, escrivint, dibuixant i cantant, les virtuts que per nosaltres té aquest Estatut, repeteixo, aprovat pel Govern de Madrid.Diu en Saura que a partir d’ara ja podem anar a Madrid a exigir el compliment de la Llei estatutària, que ja no hem d’anar pidolant, oblida, però que la nostra Llei estatutària és la del 30 de setembre i que per tant mentre aquesta no entri en vigor, seguirem anant a Madrid a pidolar quatre rals per gestionar les quatre competències que Madrid ens ha concedit.

Començar una llista de coses que van malament pot semblar fàcil. En primer lloc s’ha d’aclarir qui provoca la llista, després qui la gestiona i a continuació posar-li ordre. Un cop fet tot això podem començar:1.- L’Estatut va malament d’ençà el pacte Mas-Zapatero i el PSC, (encara que avui l’Endavant digital del PSC diu que ja tenim traspassades les rodalies i no sé quantes coses més) i de la gestió que en fa el Govern i el Conseller Saura en particular (ens vol fer creure que el govern central ha canviat, quan solament han canviat de gestor de Sevilla a Salgado, o sigui tot seguirà igual). Recordar que l’Estatut veritable és el del 30 de setembre, no aquest que gestionen ara.

Ja tenim una nova ministra. Aquest cop és catalana, del Baix Llobregat. Aquesta comarca ofereix un bon planter de càrrecs públics. Segurament és una casualitat, ja que per ser ministra s’ha de tenir una vàlua especial i per tant no hauria de ser determinant ser del Baix, però en aquest cas la cosa ens ve com a conseqüència de l’afinitat política amb el  Molt Honorable President. Si ets del Baix i del PSC, tens moltes possibilitats d’arribar a llocs d’aquesta categoria.

Aquesta expressió serviria per tots els ajuntaments que s’han constituït aquest dissabte passat. Hi són tots els que han decidit fer coalició, tripartit, quatripartit, o qualsevol altra expressió de les moltes que s’han fet servir per qualificar o justificar un nou equip de govern.

En molt casos la decisió s’ha pres a la mateixa localitat, fent servir la lògica del poble o ciutat, en altres els números s’han fet quadrar seguint instruccions dels aparells dels partits. Per tenir un consell comarcal, per manar a la diputació, o senzillament per evitar pactes estrambòtics. Tot i això les coses no els han sortit del tot com ells pensaven, a més a més, tenint en compte que els resultats obtinguts a les eleccions tampoc varen ser del tot satisfactoris.

Avui, per ahir, hem conegut la notícia sobre el final de les obres del tren d’alta velocitat. Bona la cosa, ara fins el 2012.
Veure la cara del Secretari d’Estat, la del possible Alcalde de Barcelona i la del Secretari de Mobilitat de la Generalitat m’ha fet més aviat fàstic, la veritat no puc arribar a entendre com és possible que després de tant de temps i tanta abstenció encara tinguin la poca vergonya d’escenificar aquest espectacle tan depriment.
Ningú es pot arribar a creure que uns túnels tan espectaculars no representin cap perill per les edificacions que hi haurà just a sobre seu. Ningú pot fer confiança a unes paraules tan poc serioses, si a més a més surten de la boca de persones amb tanta poca credibilitat. El primer, forma part d’un govern que ens ha retallat l’Estatut, el segon ha conquerit el pitjor resultat electoral socialista d’ençà la recuperació de la democràcia (suspèn en suport popular) i el tercer ens ha servit obres tan emblemàtiques com el túnel de Bracons o la famosa anella de les Gavarres, de 4 carrils, que la gent del territori troba que va en contra de qualsevol criteri ambiental i això només per parlar de dues obres de Girona i no entrar a fer-ho d’altres, com el quart cinturó, per exemple.

Amb els resultats a la mà, les possibilitats de pacte a Palafrugell estan bastant obertes.Ha guanyat el PSC, té un regidor més, però les combinacions no solament les pot fer ell solet.
La primera opció seria un pacte PSC-Entesa, però veig molt difícil que Medir accepti anar de segon de Juli Fernandez, és possible, però bastant difícil, i a més a més si es posen sobre la taula els retrets que s’han fet durant la campanya.
La segona opció seria un pacte PSC-Esquerra. Jo no veig a Esquerra massa predisposada en facilitar l’alcaldia a Fernandez, ja que al final tindria un perjudici per a ells en futures eleccions. Podrien perdre tot el que han guanyat ara.

Ja tenim les eleccions municipals a sobre. Ens tocarà decidir quina opció triem per governar el nostre ajuntament. Qüestió difícil, sempre n´hi ha uns que sembla ho faran millor que els altres. Tot i que el conjunt ens promet quasi capgirar el poble de cap a peus. Sempre ens ho diuen, però al final les coses segueixen bastant igual com sempre. Aquesta darrera afirmació no és equiparable amb aquella tan famosa que diu: tots són iguals. Deia que les coses segueixen igual com sempre per una qüestió molt fàcil d’explicar: Fins ara ens han governat els mateixos de sempre, aglutinats en llistes diferents, però amb un pensament poc evolucionat i dirigits, o sigui amb un alcalde, que representa més el passat que no pas el futur.

El nostre Patró, una data referent per a nosaltres. Enguany aquesta commemoració es mourà també al voltant dels llibres i les roses. Tothom procurarà comprar ambdues coses per afalagar el company, parella, familiar estimat. És una festa maca i molt important pels catalans, també pels llibreters i comerciants de flors. És un dia que facilita un volum de vendes que molt sovint salven la temporada, com diuen ells.
Per l’altre costat, l’estrictament nacional, farem quatre homenatges institucionals, culturals i col·locarem les senyeres a molts edificis públics i a moltes cases particulars i oblidarem altra vegada les qüestions importants pel País.
Aquest Sant Jordi pot arribar a ser el més trist, o dels més tristos, en relació a la nostra situació envers l’Estat espanyol, el seu govern i els partits polítics majoritaris, el que veurà perillar molt més el nostre idioma, el que en definitiva ens hauria de servir de referent per seguir treballant per tombar totes aquestes qüestions que avui perjudiquen de forma alarmant les possibilitats d’assolir un nivell d’autogovern imprescindible si volem seguir sent nosaltres mateixos i tenir un futur no retallat, no maquillat, no transformat en una cosa que no s’assembla en res amb el que una majoria important de catalans desitgem pel nostre País.