Deia, jo, dies enrere que el 28 de desembre tindríem sentència del Constitucional i nou finançament del Govern d’Espanya. Em vaig equivocar de mig a mig. No hi ha sentència. Però si que hi ha indicis més clars, si fins ara no era així, d’un probable finançament que ens arribarà possiblement abans del 31, o no, molt retallat i amb la maquina d’anivellar consolidada definitivament. Anivellar entre 15 com fins ara, però amb la variant 2008. No han servit de res les discussions estatutàries, ni les votacions de poble i parlaments, no ha reeixit l’esperança del canvi per Catalunya. Ni els que volíem l’estatut del 30 de setembre, ni els que el varen retallar (PSC-PSOE i CiU) en contra del País, estarem satisfets de tot plegat. Com sempre Madrid ens torna a dir que nosaltres solament som una autonomia, com les altres 14, i que deixem de banda totes les nostres aspiracions nacionals. Fareu el que mana la Constitució, sereu solidaris, treballareu per nosaltres, com fins ara, i de cap manera obtindreu res del que històricament us pertany. Sou a Espanya i aquí us mantindreu. Així estem i així continuarem mentre el poble de Catalunya no reaccioni i es revolti contra el govern espanyol fent seguir al govern català. Si no ho fem així, seguirem mendicant, agenollats, davant els governs centrals, de qualsevol color. El nostre govern ha de veure clar que el poble vol altra cosa. Sempre que aconseguim canviar el govern català és clar. Les darreres apropiacions del President Macià per part del President actual, fan més evident que cal un canvi de govern. No podem jutjar al franquisme i ara parlen de Macià, quina barra.

Tenim molt a prop el dia 28 de desembre, i la cosa cada cop fa més mala olor. Olor de mig podrit, millor dit, olor de resclosit. Com si les coses s'anessin repetint any rere any. No sé, sempre la mateixa música, sempre la mateixa coral. La lletra carrinclona, gens innovadora, repetitiva, enganxosa.

El 28 de desembre, després del tió i la missa del gall del 24 i el fum, fum, fum del 25, ens anunciarà coses no gens satisfactòries per a Catalunya. Coses, com deia abans, ja conegudes d'altres anys. La mateixa llufa, la mateixa enganyifa, els mateixos 17 amics a dinar, la mateixa sopa, la carn rostida quasi socarrimada, els postres de "tocino de cielo" o d'arroz con leche" i al final un cafè amb molt de marro i el regalet de sempre en forma de sobre sorpresa que ens vindrà a dir quin sou tindrem els propers anys.

Què voleu que us digui, a mi m'agradaria fer coses diferents el dia 28. No sé, decidir amb qui dino, com a molt, dos o tres, quines cançons cantem, quines brometes ens fem els uns als altres i com ens repartim els diners que hem recaptat o recaptarem. Diners que solament vindrien del nostre territori i per servir les persones que hi viuen i treballen.

El dia 28 voldríem que fos diferent, més nostre, sense tenir dependència d'allà i per damunt de tot sense haver de ser solidari amb una gent que creuen que la solidaritat passa sempre, per fer pagar als suposadament més rics, per repartir després a parts iguals entre tots els comensals de sempre, obviant, sense posar-se vermells, que la majoria dels 17 reben més que no aporten i poden donar millors serveis que els que paguem més. Delirant.

Són a Washington per parlar, 7 minuts cada un d’ells, de la crisi financera internacional. Uns volen refundar el capitalisme, quina conya. Altres volen seguir defensant la llibertat de mercat i la lliure competència. Com si el capitalisme no fos estrictament això. O sigui tots plegats volen fer el mateix, seguir engreixant els beneficis dels especuladors, defraudadors i altres espècimens que campen per aquest món espoliant tot el que pugui generar un dolar de benefici. Només cal pensar un minut, amb els 22 representants que hi ha a Washington, per adonar-se que les coses no li poden anar pitjor al planeta. Només cal veure el puzle de personatges i els països que representen per tenir clara una sola cosa. El capitalisme no cal refundar•lo, el capitalisme s’encarrega de reconvertir els defensors dels més necessitats, dels paries, en definitiva de la majoria d’habitants del planeta, en defensors de les polítiques dirigides a espoliar-los, en fer-los encara més pobres en benefici de la minoria. A Brasil viu bé la majoria? I a l’Índia, a Xina, Turquia, Sudàfrica, Mèxic, Indonèsia, Rússia, per no parlar de França, Espanya o Alemanya. Viuen bé les majories d’aquests països? Com es poden trobar gent tan diversa i amb problemes tan diversos, sinó és per a defensar els interessos de les minories ? La majoria del països esmentats, per defensar les seves majories es trobarien en altres fòrums molt més específics, sense tant de rebombori i segurament per no arribar a cap acord a curt termini per la solució dels problemes dels més necessitats.

Diu la notícia: Si Hamilton, que estava situat en la sisena posició, no hagués avançat a l'última volta Timo Glock (l'únic pilot que rodava amb pneumàtics secs), el mundial hagués quedat en mans de Felipe Massa.
L a meva pregunta:
Tot plegat no ha estat un muntatge per fer-lo campió?

L’enrenou que hi ha pel teme del cofinançament de la sanitat l’ha provocat, evidentment, la Consellera Marina Geli, que ja fa temps va posar la qüestió sobre la taula.

Ara la patronal del sector recomana el mateix que la Consellera (hi ha alguna cosa entre ells?)

La sanitat gratuïta per a tothom és un dret que varem assolir a principis de la decada dels vuitanta, amb l’Ernest Lluch de ministre.

Han passat 25 anys i ens trobem en una situació de crisi sanitària molt greu. No hi ha calés i el servei que rebem és bastant deficient. Retards, fins i tot, per veure el metge de capçalera, la qual cosa vol dir, de rebot, retards per visitar l’especialista, per fer proves diagnòstiques, per operacions. No tenim ni els metges ni el personal d’infermeria necessàris. Sembla que tot va cap avall i ara resulta que la solució arriba de la mà del cofinançament. Ningú parla de mal finançament per part de l’Estat, ningú parla que estem a la part baixa del rànquing estatal en quant a recursos per persona.

La Consellera i la patronal del sector s’entenen en el cofinançament, ella per no posar en qüestió els dèficits financers per part del govern del PSOE, o sigui del seu propi partit, ells per seguir emplenant la bossa amb els concerts que tenen signats amb la conselleria.

Del cotxe del President del Parlament s’ha parlat més que no pas dels autèntics problemes del País. És veritat que n’ha fet un gra massa, però tot i així caldria parlar també d’altres cotxes, de la Visa, del telèfon, de la gratuïtat dels viatges dels polítics i dels seus propis sous. Tot plegat forma part de la gestió quotidiana de la nostra política i no en sabem de la  missa la meitat. Cal que els cotxes siguin de luxe? Són necessaris tants de cotxes al servei de tantes persones? Cal una visa institucional? El telèfon mòbil l’hem de pagar entre tots? Els seus desplaçaments en avió o tren han de ser gratuïts? Cobren un sou adequat?

Són preguntes que es fa la ciutadania i que normalment fan arribar a una única conclusió: si tenen un sou molt més alt que la mitjana nacional, no es poden fer càrrec, ells mateixos, de les despeses esmentades? Si treballessin a l’empresa privada aquestes despeses anirien a càrrec de l’empresa, però evidentment ja formarien part del conjunt del sou fitxat en el contracte, sou més despeses de representació, per exemple.

A l’àmbit públic la cosa hauria de ser completament diferent. Sou digne adequat a cada càrrec i prou. No pot ser que hi hagi sous de 60, 70, 80, 100, 150, 170 i 200 mil euros l’any, o més, i encara amb despeses a part.

Els sous de la majoria de ciutadans són pelats, sense complements, la majoria de mil euros al mes i si superen aquesta xifra és per poc, la feina precària, les llistes de l’atur vessen per tots costats, les hipoteques escanyen i l’aigua que baixa............

Aquests dies es comenta tot això i les reaccions que provoca no ajuden al matrimoni polítics-ciutadania. La democràcia té un preu i s’ha de lluitar per ella, ara, no tot s’hi val en democràcia, sobretot si volem mantenir una relació de parella que ens faci iguals i  es valori, també, per igual, a tots dos membres de la parella, amb les seves virtuts, els seus defectes i les seves necessitats.

Si ho fem així l’encertarem, sinó, anirem de cap al divorci definitiu.

Aquests darrers dies ens han arribat mostres clares de falses eufòries. Venen de fonts polítiques diverses i també abasten àmbits geogràfics de mides  diferents.

El primer fa referència a la demarcació de Girona i de boca de diputats socialistes: Segons ells les inversions de l’Estat per l’any 2009 són molt positives ja que arriben a quasi 600 milions d’euros. La majoria d’aquests diners van destinats a la gran velocitat i al desdoblament de la N-2, tot i que en aquest cas no s’acaben de completar les obres del total del seu recorregut per les comarques gironines (quan anys fa que esperem aquest desdoblament?), sembla que hi haurà algun euro per la biblioteca de Girona i per l’arxiu. Deixaran d’executar el pont que ha d’unir les dues ribes del Ter entre la zona de Pedret i l’accés a Girona per Sarrià de Ter. Pocs calés per regenerar platges, refer passeigs marítims o executar camins de ronda. Cal estar eufòrics per aquestes inversions, la majoria de les quals porten anys i anys de retard?

Considero que els governs de Madrid no han considerat mai prioritari fer inversions a Girona, tot i l’eufòria dels diputats del PSC.

Avui he llegit que el Secretari General de CCOO, José María Fidalgo, es tornarà a presentar per seguir dirigint el sindicat els propers 4 anys. Sembla que també repetirà Cándido Méndez, dirigent de l’UGT.

Són bones notícies per al Govern espanyol, es mantindran al capdavant dels sindicats majoritaris dues persones que han aconseguit domesticar el sindicalisme espanyol fins a nivells mai esperats.

D’ençà els pactes de la Moncloa, el Pacte de Toledo i fins i tot en la lluita contra el terrorisme, el sindicalisme espanyol ha esdevingut una eina eficaç, tant pels diferents governs, com per la patronal. Sindicalisme amb pell i anima de xai que s’ha fotografiat, amb un afany de protagonisme i col·laboracionisme exacerbats, amb tots i cadascun dels líders polítics i empresarials per signar, aplaudir i ratificar suports a mesures que quasi sempre han significat retallades importants als drets dels treballadors.

Aquesta frase deixar clar, sense embuts, quina és la voluntat del President Montilla. Segurament també la faran seva els partits catalans, que ara sembla que van units. Només acceptaran allò que els hi doni el Govern Central.

Ja estem al cap del carrer, fa temps que el finançament protagonitza la nostra lluita amb Madrid. S’ha deixat de banda la retallada que Mas i Duran varen signar amb Zapatero, la qual evidentment satisfeia al PSC-PSOE i a ICV.

Ningú recorda el gran acord del 30 de setembre de 2005 i l’espectacle que ERC, CiU, PSC-PSOE i ICV varen protagonitzar al Congrés dels Diputats. Ningú ho recorda o si ho fan prefereixen no parlar-ne.

Són pragmàtics, van al millor finançament possible i ja està.

Posem l'Estelada als balcons, reclamem el que és nostre. No fem cas dels polítics que ens han preparat un Estaut, esquifit, de curta volada. Ells saben que nosaltres no en tenim prou amb un bon finançament, ells saben que nosaltres volem decidir sense el control del centre, que volem ser independents de tot allò que de sempre ens ha menyspreat, i al mateix temps ens ha munyit fins l'esgotament. Volem un Catalunya lliure de veritat, sense harmonitzacions ni falses solidaritats. Visca Catalunya lliure.

Avui he decidit tornar a escriure regularment al meu bloc. Portava una temporada poc fructífera, però els esdeveniments de la política catalana no em permeten seguir mut, sense escriure.

Faig una petita recopilació, una mostra, d’anteriors comentaris publicats al Bloc de Palafrugell, per tal de centrar els temes i per constatar que modestament vaig encertar bastant en el moment d’escriure’ls.

La revetlla de Sant Joan ens ha portat notícies molt interessants: El govern espanyol ens diu que vol privatitzar una part d'AENA, i així donar joc a les comunitats autònomes (no fos cas que Catalunya tingués algun privilegi), els intel·lectuals espanyols bramen contra el català, per evitar no sabem massa bé quins mals contra el castellà i les coques cada dia són més cares.
Evidentment el que més ens pot preocupar és el preu de les coques, les dues noticies anteriors ja les tenim memoritzades, tot i que haurem d'estar molt alerta. Cada cop és més proper el dia que ens haurem d'aixecar contra l'estat espanyol

Després d’una setmana es pot fer un article, sobre els resultats electorals, sense massa passió i veient les coses reals que han passat.
Sembla estrany que el PSC hagi tingut tan bon resultat. Per mèrits propis no ha estat, segur. Més aviat per la por de la gent davant l’amenaça de la tornada del PP.  Altra cosa no pot ser, si veiem com han anat els fets: Estatut retallat, desgràcia continuada als serveis ferroviaris i una gestió a la Generalitat que ens deixa sanitat, ensenyament i economia a les portes de col·lapse i mal servei, privatitzacions i la possibilitat certa que les butxaques cada dia estaran més escurades. Per no parlar de feblesa davant el govern espanyol. Millor dit, claudicació.

L’esclat de les manifestacions pel dret a decidir, no ha servit de res. La majoria dels que hi varen anar s’ha decantat per abstenir-se o també votar PSC. Som capaços de fer coses increïbles, però també de deixar passar oportunitats úniques.

A Esquerra no li podia anar pitjor. Han mantingut un Govern, contra la voluntat de la majoria dels seus votants i això els ha deixat en una situació esperpèntica. Ells insisteixen que el pacte és per quatre anys i segueixen derivant cap a una situació que difícilment adreçaran amb un congrés que es preveu de sang i fetge. Sempre que no es trobi un altre Perpinyà (és un exemple).

Queden quatre dies per les eleccions a les Corts Espanyoles. Sembla estrany, però els catalans també ens hi presentem. Volem tenir representació a Madrid, uns per influir i altres per poder dir que intenten influir.

Els nostres partits s’afanyen per presentar les seves propostes econòmiques, socials, culturals etc., però sempre amb la vista posada en els resultats que poden obtenir els dos grans partits estatals. Tots volen una victòria del PSOE i la pronostiquen. A partir d’aquesta possibilitat albiren una col·laboració, (innocents) que els permeti obtenir guanys pel nostre País.

Veient el mapa polític català, el govern de la Generalitat i la seva composició, les coses no ens poden anar gaire bé. La Presidència de la Generalitat està en mans d’un partit d’obediència espanyola, mai trairan als seus, encara que els fets demostrin que estan tractant malament al País i a ells mateixos. Els seus dos socis de govern, ERC i ICV, hi són per raons diferents, el primer per demostrar que estan capacitats per governar i el segon per mantenir-se vius en la política catalana a redós del soci gros.

Fa dies que estic donant voltes a l’escenari post 9 de març. Veig poques possibilitats de grans canvis a Espanya. Tot plegat en relació a la situació catalana. Tant si guanya el PSOE, com si ho fa el PP, les coses variaran poc per nosaltres.
Uns i altres necessiten Catalunya com a motor econòmic d’Espanya, per això negociaran amb els empresaris les qüestions econòmiques bàsiques que els hi permetin seguir explotant el nostre esforç de treball i d’inversió.

Fa poc temps a Alemanya, la confrontació entre Shroeder i Merkel era idelògicament clara, però es veia a venir un horitzó molt igual, ja que la posició del que era Canceller, Shroeder, anava derivant, sense aturador, a posicions molt conservadores i lliberals. Per a ell, els treballadors havien de pagar un preu molt alt per la crisi econòmica que patia el País. A la fi, pacte entre dretes i esquerres. Va guanyar Merkel, però als socialdemòcrates ja els hi va venir bé. Era la política que realment volien posar en pràctica si haguessin guanyat les eleccions i governat en solitari.

Sembla que tot gira al voltant de les infraestructures. Però, de quines parlem? Només de carreteres? de Ports i aeroports? de trens?, no fotem, hi ha altres equipaments, que també són infraestructures, que sembla no interessen gens, o poc, millor dit.
El País, necessita accelerar el ritme d’obres en petits equipaments, que no valen milions i milions d’euros, segurament només centenars, però que són imprescindibles pel funcionament del conjunt de la societat.
Els nostres polítics sembla que fan més cas de l’empresariat, que no pas de la societat civil, la societat que pateix les mancances dia a dia, la que perd oportunitats de feina, de formació, de conciliació de vida laboral i familiar, de desenvolupament personal, la que no pot gaudir d’uns serveis adequats quan arriba al final de la seva vida, per manca del geriàtric proper, la societat civil real, no la que participa en les festes que ofereix el govern en dies senyalats, la societat que vota, paga impostos i quasi sempre calla i es resigna.

Ja he dit en altres ocasions que les alternatives al petroli eren diverses. Però sempre m’ha fet gràcia que els defensors de les energies renovables o alternatives piulen molt en contra de la MAT, per exemple, i no ofereixen cap mostra clara del que són per a ells aquestes energies alternatives. Ara diuen que es manifestaran en contra de la proposta que farà el govern central de fer passar la línia pel mateix corredor que l’autopista i el TGV. La força del vent és una de les alternatives, però ells estan en contra dels parcs eòlics. Com ho farem, doncs? La verdadera alternativa per ells és manifestar-se en contra de la MAT i després des del govern donar el vist i plau al seu traçat. Tal com va succeir amb el túnel de Bracons, no el volien, però al final el varen signar. O com passarà amb el quart cinturó, no el volen, però també se l’empassaran. Dic tot això després de llegir la notícia de la presentació dels candidats d’ICV, per Girona, a les eleccions del 9 de març.
És veritat que les energies les hem de renovar, de la mateixa manera que a ells els hi podem aplicar la mateixa medecina. Renovar-los o millor, substituir-los per altres, en el moment de decidir el nostre vot del 9 de març.

Els de la Comunitat europea han decidit que Felipe González encapçali un grup de savis que s’encarregarà de fer un informe sobre com ha de ser el futur d’Europa en els propers anys. (més o menys això)

A mi em sembla bé que es treballi pel futur, altra cosa és que aquesta anàlisi la faci un grup d’experts encapçalats per una mòmia política.

No seria millor que aquesta feina la fessin persones en actiu, joves preparats, amb una visió moderna de la societat? Els joves que més endavant hauran de dirigir aquest monstre dit Europa. Les persones que pensen que hi ha moltes coses anquilosades, que pensen que les institucions europees han de tenir més poder de decisió, que el Parlament europeu ha de votar i legislar, i no fer el paper de comparsa que té atribuït ara mateix.

Torna en González, i entenc jo, que és una mala notícia pel nostre futur, com a poble i com a ciutadans d’aquesta Europa que massa sovint pren decisions d’esquena a la realitat social, econòmica i cultural de les persones i les nacions que la configuren.

Sobre les declaracions de Joan Ferran, no cal dir res. Crec que no ha agafat a ningú desprevingut, després del que va dir la darrera setmana al Parlament i tota la seva història política.
Un altre personatge del clan, que parla solament per satisfer els que li garanteixen els vots i la cadira.
De totes maneres ja comença a fer pudor tot això

Feia goig veure tantes persones aplegades per manifestar el seu descontentament envers la política del govern central amb Catalunya. El primer motiu eren les infraestructures, però el darrer i més significatiu va ser el d'Independència. Independència per poder decidir sobre les nostres vides, la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres diners, per no tenir dependència de Madrid, per reclamar que volem anar sols, decidir sols, les nostres coses, i, crec jo, per damunt de tot poder trencar aquest fals criteri de solidaritat territorial, que no fa altra cosa que mantenir-nos a la part baixa, de les regions més desenvolupades d’Europa. A la mani hi havia socialistes al mig del carrer i d’altres a les voreres (a Garcia Bragado el vaig veure recolzat a la paret de la Caixa a Via Laietana). Hi havia mossos d’esquadra que vigilaven la prefectura de policia, un fet insòlit segurament decidit per Saura. Aquest no hi era amb l’excusa de coordinar l’operatiu policial, què tenia por dels manifestants? Quina barra.
Hi va haver com a mínim dues manifestacions. La de les persones convocades per la plataforma i les entitats adherides i la dels partits polítics. Això es dedueix de les reaccions que ha tingut cada un d’aquests col•lectius.
Voldria destacar la presència del President Pujol. Ell, que va pactar amb socialistes i populars, va tenir el valor de ser allà on era el poble, tot i que va haver de sentir algun retret per aquests pactes. El primer de desembre de 2007, era un moment diferent i ell va saber interpretar el sentiment del poble de Catalunya i reclamar, com nosaltres, una rectificació de Madrid envers els catalans. Diuen que també hi era el President Maragall, li agraïm, tot i que ell també va pactar moltes coses amb Madrid, com hem sabut ara, va voler estar al costat del poble.