El bloc de Palafrugell

Com tothom sap les retallades en sanitat, ensenyament, serveis socials i
d’altres, estan a l’ordre del dia.

Una de les coses que ha provocat aquest procés és el gran creixement demogràfic
que ha tingut Catalunya. A ningú el sorprèn que davant les demandes histèriques
dels empresaris reclamant mà d’obra, que varen propiciar l’arribada massiva
d’immigrants, no es fessin les previsions pressupostàries adequades per fer
front a aquest creixement, i al vegetatiu? Amb els mateixos diners o amb menys,
podíem oferir sanitat, ensenyament o assistència social a l’increment de més
d’un milió i mig de persones? Potser, algú dirà que si que hi va haver augments
de partides, però evidentment del tot insuficients per mantenir una qualitat de
serveis públics, que era l’enveja de mig món.

Considera el conseller de Sanitat que després de les retallades, la
qualitat del servei serà la mateixa? Per molt que ens ho expliqui no ens ho
podem creure, perquè ho patim. És el mateix que et vegi un metge en persona que
parlar-hi per telèfon? És el mateix tenir un CAP a 15 minuts de casa, que haver
de fer 20 o més quilòmetres per arribar-hi? Menys ambulàncies fan el mateix
servei? Suposo que el Conseller recorda que per cada català hi ha 1200 euros a
l’any per despeses sanitàries, i que per cada extremeny més de 1600. Ells fan el
repartiment entra menys i nosaltres l’hem de fer entra molts més, tot i que d’entrada
tenim el mateix Estat que vetlla pels seus fills (a aquesta afirmació li queda
poc temps de vida).

El mateix passa amb ensenyament, serveis socials i la majoria de qüestions
que depenen de la negociació i el regateig amb el centralisme espanyol.

Hi ha culpables? I tant, i n’hi ha força. I aquests culpables haurien de
tenir la valentia de dir que no podem seguir així, haurien de recolzar al seu
poble en les reclamacions de més poder polític per Catalunya, del poder polític
en exclusiva. A vegades som molt durs amb el poder central, però ho hauríem de
ser molt més. Cal ser descarats com ells, ja que fa massa anys que els hi
aguantem el discurs de la unió espanyola a canvi del nostre empobriment accelerat
i la nostra claudicació com a poble.

Els culpables són els que
miren cap un altre costat o defensen unes polítiques que van en contra dels
interessos de Catalunya i els seus 7 milions i mig de ciutadans. I això ho
veiem en les retallades, a les quals només els hi fan quatre critiques suaus, quan,
en realitat, ells també són culpables de tot el que li passa a Catalunya.

Portem una mala temporada (ja fa un piló d’anys), les espanyes ens estan dirigint tot un
seguit d’atacs que ens haurien de fer pensar, cada cop més seriosament, en
trencar relacions d’immediat. Hem de deixar corre aquesta relació tant
perversa. No ens podem permetre seguir aguantant uns companys de viatge que mai
posen la mà a la butxaca a l’hora de pagar l’àpat. I menys, quan ara ens
reclamen diners de despeses que s’han generat per errades seves. No ho podem
aguantar més. A tot això hi hem d’afegir la seva actitud contra la nostra
llengua. Fa gairebé 30 anys que ens funciona una cosa que es diu immersió lingüística,
acceptada per tothom, excepte per quatre que volen que els seus fills aprenguin
en castellà. Eina que tot i funcionar amb normalitat té excepcions importants i
poc explicades, però que han permès fer normal el que és excepcional.

Ens hem de plantar, tant la societat, com els partits polítics. Ens
hem de plantar i decidir que ja n’hi ha prou de baixar el cap com si féssim
coses en contra d’ells i no a favor nostre. Ja s’ha acabat de negociar el que és innegociable. No hem de
seguir pel camí que sempre ens porta a Madrid, hem de tombar i enfilar el que
ens porta a Europa, fent servir les infraestructures antiquades, que Madrid no
ha volgut millorar ni millorarà a curt termini.

Ens hem de plantar, no només per la llengua i l’espoli fiscal, ens hem
de plantar per dignitat, per fer valer tots els nostres valors com a poble, per
deixar enrere d’una vegada per totes aquesta lluita constant amb els governs de
Madrid que no ens portarà mai a res més que a un empobriment social, econòmic i
polític, tal com ha passat fins ara. Que s’ho facin. Ens plantem i declarem la
Independència, així de fàcil.