Sembla que els nostres
alumnes de Primària han millorat respecte als cursos anteriors. Encara manca
molta feina per arribar a nivells òptims, que millorin la qualitat dels
coneixements dels nostres alumnes.
En aquest escrit no
faré cap anàlisis de què s’ha de fer ni de com s’ha de fer, però si que voldria
fer un parell de reflexions sobre el tema. A partir de la meva pròpia
experiència personal.
En primer lloc
manifestar el meu desengany envers una política educativa erràtica. Cada canvi
de govern representa canvis, segons diuen, per millorar aquesta qualitat. Per
mi el que això representa és un desgavell majúscul, que desconcerta pares i
mares, ensenyants i alumnes. En un País, que vol ser modern i avançat aquest
fet no s’hauria de produir, sempre que l’objectiu no sigui baixar nivells i fer
impossible un treball seriós a les escoles, bàsicament públiques, per generar
persones de nivells diferenciats, segons els estudis siguin en pública o
privada.
En segon lloc voldria
fer incidència en un fet del que no es parla gaire: El fracàs no és una novetat
recent, ve de lluny, i posaré un exemple molt clar. Quan una de les meves
filles, als 6 anys, va accedir a una escola pública, d’això fa 32 anys, ens
varem adonar que en aquell col·legi hi havia nois i noies que tenien 15 o 16
anys i que per tant ja feia un o dos anys que havien superat l’ensenyament obligatori
de l’EGB, però que es mantenien a l’escola per intentar que assolissin els
coneixements bàsics per poder afrontar la vida laboral. O sigui fa 32 anys ja hi
havia fracàs escolar i aquells nens i nenes han esdevingut pares i mares i per
tant segurament la seva preparació escolar no haurà facilitat un bon
aprenentatge i un bon nivell d’integració escolar dels seus fills. I dura des
de fa més de 32 anys, la qual cosa vol dir que hem estat massa temps mirant cap
una altra banda.