Hipocresia
La hipocresia campa per les nostres contrades com si fos un element
consubstancial a la nostra manera de fer.
El problema de Salt s’està posant en boca de tots els savis del País. Opina
tothom, i tothom hi veu solucions. Critiquen la manca de reacció de les
administracions a uns fets que, per primera vagada, es varen produir l’any
passat. Diuen que els discursos d’aquell moment recollien les alternatives que
calia aplicar a una població com la de Salt, i per extensió arreu de Catalunya,
però que en tot aquest temps no s’ha fet res, només discursos i poques
actuacions directes i eficients. Sembla que fa falta una manifestació anual per
satisfer males consciències, les quals no actuen ni actuaran, ja que les
solucions costen diners, molts diners, i ara i avui no hi ha ni un euro per
solucionar l’amuntegament en els habitatges, l’atur, el fracàs escolar o els
dèficits sanitaris i de serveis socials, així com la necessitat transcendental
del coneixement del País, els seus costums, les seves tradicions i la seva
Llengua. Solament hi ha el recurs de la paciència infinita de la ciutadania,
per tal de no fer explotar un problema que està quasi tocant i fent grinyolar
seriosament els elements bàsics del respecte als drets humans. Tant dels
autòctons com dels forans.
Bé, no seré jo qui aporti les solucions, i menys els calés, però si que
recordaré, un cop més, la manca de previsió política i l’afany empresarial en
l’entrada massiva d’estrangers. Pot semblar extemporani, però cal fer memòria,
com a mínim.
Les diferents bombolles econòmiques que s’ha passejat per casa nostra han anat
creant la necessitat imperiosa dels empresaris de tenir molta mà d’obra
disponible, i a bon preu (això per damunt de tot). El seu afany era insaciable,
tot el dia reclamaven facilitats per portar persones de fora, ja que en cas
contrari els seus negocis farien fallida en detriment de l’economia general del
País. Tothom coneix els sistemes de contractació que feien servir, en molts
dels casos sense contracte i amb persones en situació irregular, exemples n’hi
ha als jutjats. Al mateix temps oferien sous bastants alts a personal autòcton,
al qual no li demanaven ni formació ni qualitat en el seu treball, només volien
que fessin hores i més hores. En tot això, ells sempre han sortit beneficiats.
La manca de control laboral els va afavorir molt. Han guanyat molt diners,
molt, que a hores d’ara ningú sap on són, o almenys ho sembla.
En la mateixa línia ha actuat l’administració. En
un País en el qual som capaços de planificar infraestructures a 50 anys vista,
de participar en concursos per organitzar Jocs Olímpics al cap de 12 anys,
ningú va ser capaç de preveure que les demandes empresarials, amb el
consentiment de les administracions, generarien a curt termini un augment
considerable de la població i que això repercutiria directament en habitatge low cost, ensenyament, sanitat, serveis
socials etc.. La proba, hem passat de 6 a 7,5
milions d’habitants, i ara tots ploren, però defugen responsabilitats o miren
cap un altre costat.
Aquest és l’autèntic problema. Manquen recursos per solucionar-lo i aquests no
poden sortir només de la butxaca dels treballadors o pensionistes, L’Estat
espanyol i la Generalitat han de fer un esforç considerable per solucionar a
molt curt termini aquesta qüestió, amb deute o sense, per no allargar la
situació si no volen quedar-se sense mans a conseqüència de l’explosió imminent
de tots aquests problemes.
Les evidències cada cop són més evidents (repetició volguda), el poble només ha
de tenir clar que els governants potser no faran res per cercar la solució, que
no passi per retallar encara més els sous, les pensions i tot plegat, però
nosaltres si que ho podem fer. Sublevar-nos pacíficament per conquerir la
nostra Independència. Només així podrem fer front a la situació de crisi
permanent a que ens han abocat. Això ho hem de fer els autòctons i els forans,
ja que a tots ens hi va la nostra supervivència personal i política.