Dimi..què?
Des de les passades
eleccions al Parlament no havia opinat dels seus resultats. Esperava veure els
moviments que feia cada un dels partits després dels percentatges i escons
aconseguits.
Aquest cop hi ha hagut una reacció bastant coherent, per part de quasi tots
els partits envers aquests resultats. Excepte
per part d’ICV-EUIA.
El PSC ha reconegut que han
patit una clatellada històrica. Els seus electors sembla que han preferit CiU. Diuen
que els hi ha mancat lideratge en relació al tripartit. El President creu que s’ha
equivocat en moltes coses, la principal deixar massa lliures als seus socis, els
quals, amb molta menys representació que el PSC, han anat al seu aire i això ha
perjudicat al Govern.
Els d’Esquerra (ara tornen
a dir Republicana), són els principals protagonistes del desastre electoral. Han
perdut la meitat de la seva representació. Reconeixen que els ha perjudicat
haver fet President a Montilla, la sentència del Constitucional i el nou finançament.
Un conjunt de qüestions que feia temps i temps que el seu electorat els hi
anava dient per activa i per passiva,
però ells es feien els sords, justificant la seva permanència en el Govern com un exercici demostratiu de
la seva capacitat de gestió i també per demostrar que un President nascut fora de
Catalunya era un signe de normalitat democràtica i social, oblidant per enèsim cop
que el President avalat per ells va ser el principal impulsor de les retallades
de l’Estatut.
El resultat d’ICV, diuen que
ha estat bastant acceptable. Si ells ho diuen deu ser veritat, però la cosa real
és que han perdut dos diputats i això no és gens bo. Però si ells mateixos ho veuen
bé, no cal discutir. Ja s’ho faran, però han perdut dos diputats, que quedi clar.
Solidaritat Catalana, ha fet
un bon resultat, tot i que les espectatives eren superiors. No està gens
malament si tenim en compte el boicot informatiu que han patit, el poc temps
que han tingut per preparar-ho tot, la disparitat d’ofertes independentistes i
el vot útil cap a CiU que han dipositat molts, moltíssims dels manifestants del
juliol, que en aquell moment reclamaven la Independència. Felicitats per a ells
i bona feina de cara a les municipals.
Un cop llegides aquestes obvietats
cal fer una pregunta, també bastant obvia. Ha dimitit algú? Dimitirà algú? No val
la resposta dient que Montilla plega, com tampoc val el cas Benach. Això no són
dimissions, són passos cap un costat. Una dimissió autentica és aquella que comporta
deixar-ho tot, plegar de qualsevol càrrec institucional i polític, amb sou inclòs.
Anar cap a casa per treballar en allò que un sap fer.
Ara resultarà que els caps
de campanya, els caps de llista i altres responsables d’aquests fracassos
seguiran, com si res, defensant els interessos dels ciutadans. Com si el poble no
hagués parlat suficientment.